PUBLICITAT
NO ME’N PUC ESTAR
17-06-2026 12:40
El doctor m’ha dit que he de fer 10.000 passos cada dia. Quina barbaritat! O sigui que em passo el dia caminant. D’aquí a la platja i de la platja aquí. Sí, per molts això no és pas gaire, però pels de la meva edat, 10.000 passos són una quimera.
Cada dia em fa més mandra creuar el pont, així que he canviat d’estratègia: no creuar la via. Així que d’un temps ençà en comptes de ramblejar em dedico a passejar pel mercat. M’hi passo el matí: passets curts, conversa, passets curts, parar. Passets curts, conversa, passets curts, parar. Tot i que es nota que passejo molt i compro poc, no em preocupa gaire el que pensin els altres. A la meva edat aquestes coses em relliquen una miqueta. A casa només som dos i mengem com pardals.
Anar i tornar al mercat no són ni quatre mil passos, així que m’he hagut de buscar un nou objectiu. I l’he trobat: els supermercats. És el meu nou “divertimento”. M’agafo al carro i passejo amb seguretat pels terres encerats. De tant en tant pujo per les cintes automàtiques amb la mateixa il·lusió que ho fan els nens. De vegades fins i tot repeteixo i l’agafo dos cops. Quan entro en aquell que està quasi als Franciscans, el primer que faig és agafar la cinta que et transporta al pàrquing i tornar a pujar. No sé, no ho havia fet mai però m’agrada. Potser té raó el meu cunyat quan em diu que els nens i els vells ens assemblem tant.
L’altre dia vaig veure una parella que intentava entrar a la cinta per la sortida. Posaven un peu i la cinta els expulsava. Primer em van fer riure, però després em vaig atansar per ajudar-los a agafar la cinta pel costat bo abans que fos massa tard. No ens podem fer grans.
Hi ha coses que encara no acabo d’entendre. Per exemple el Tabasco. Com pot ser que en uns supermercats costi 2 euros amb noranta-cinc i en d’altres passi dels quatre? I com el Tabasco, tot lo altre. Això abans no passava. Jo sabia que al JR havia de comprar-hi el cafè, perquè era més barat, però era poca diferència, només unes pessetes.
Parlant de supermercats grans: l’altre dia vaig entrar al de la Cotesua. És enorme. XXL diu a la porta. Em vaig quedar encantada mirant els Häagen-Dazs de macadamia, hi estic enganxada. M’encanten. Doncs allà els tenen sense tapa perquè diuen que els robaven. No ho entenc. No se m’acudiria mai vendre una cosa sense tap. Us imagineu comprant una ampolla d’aigua oberta? Jo no.
En sortir, vaig passar per un altre supermercat, només has de travessar el carrer. Quin sentit té posar un supermercat al costat d’un l’altre? No ho sé. En aquest segon, la gent va vestida de verd i hi ha una barreja d’olor de detergent amb menjar precuinat que t’escup. Des de fora vaig veure gent menjant en unes taules altes coses que semblaven haver comprat al supermercat. Com si allò fos un restaurant.
En alguns supermercats sembla com si vulguessin treure les treballadores i els treballadors: primer van treure les caixeres i els caixers, després els taulells de l’embotit al tall, i ara les forneres. I és clar, com que ja no et tallen el pernil, i el pa fa quilòmetres, tot ve envasat al buit dins d’un plàstic.
L’altre dia vaig passar de les 15.000 passes. Quina excursió! Vaig arribar quasi a les Roquetes per anar a aquella nau on les coses estan totes desendreçades en caixes de cartró mig obertes. Sembla un magatzem. I mira que és gran aquell lloc, però no hi acabo de trobar mai res. I em va venir al cap una cosa que em va fer pensar: quan encara es deia Auto Garaje Figueras, hi vaig comprar el meu primer Citroën. El temps passa i les coses canvien. On veníem cotxes ara venem menjar. Com a la Seat, que ja no està a la Cotesua, on ara hi ha un supermercat, sinó a les Roquetes. El que no canvia mai és la propietat de les coses. Els concessionaris de cotxes, segueixen en mans dels de Vilafranca. O això és el que he sentit dir.
Parlant de cotxes i de pàrquings… ja sé que salto d’una branca a una altra, però la gent gran som així. Abans cap súper tenia pàrquing fins que van obrir aquell hipermercat francès, allà on ara hi ha aquella ferreteria tan gran que també té un nom francès que mai em surt… bé, és igual. Allà on pots comprar una dutxa, una finestra o l’herba de plàstic per fer un camp de futbol. La gent vol coses grans: botigues grans, ferreteries grans. I en canvi les cases, cada cop són més petites. Per sort, el meu pis és dels d’abans: gran i amb galeria, això sí, amb poques finestres. Però deixeu-me tornar als supermercats, que em perdo. Sembla estrany que algú es pugui fer ric venent i comprant menjar. Fins i tot han obert un JR a la plaça de la Vila, allà on venen aquells pisos tan cars.
Com s’ho fan? Els preus no paren de pujar. La gent té sous petits, congelats des de fa anys i el menjar i les cases són cada vegada més cars.
Veig gent que utilitza els supermercats com a pàrquing: els que van a renovar el carnet a comissaria, deixen el cotxe allà. Ben fet. No hi van a comprar, però hi aparquen. És com el que agafa el bus per anar a Barcelona i deixa el cotxe a l’aparcament del supermercat del pavelló. I després comença el joc del gat i la rata: si tu aparques al meu supermercat, jo et poso una barrera. I si tu em poses una barrera, jo te la trenco. I posant i traient, pujant i baixant barreres va corrent el temps.
Per cert, us he de confessar que quan vaig a comprar, jo també robo. Bé més que un robatori és un petit furt. Sempre estiro una bossa de més, d’aquelles de la verdura. Com que són de fècula de cigró, les reutilitzo per llançar l’orgànic i així m’estalvio comprar bosses. Com diuen a Cuba: hem d’inventar.
També hi ha gent que surt del supermercat sense passar per caixa. Han reduït tant el personal que a molts llocs no hi ha ni caixeres, ni caixers. Només màquines. A vegades ni s’adonen que els han robat. Altres cops hi ha corredisses, crits o fins i tot la policia. En un supermercat he llegit un cartell on adverteix que et vigilen amb intel·ligència artificial. No sé pas què deuen voler dir. En fi, que sí, robar no està bé, tots hi estem d’acord. Però… està bé el preu del quilo de patates? Obren el supermercat taronja al “Nou Hospitalet”, aquell barri de pisos altíssims, lletgíssims i caríssims per la gent de fora que vol veure el mar. Els han fet un súper perquè no hagin de creuar la via i no tinguin cap necessitat d’anar a la ciutat. Ara, per molts ja no és important ser d’un lloc. Podrien viure a Vilanova, a Cornellà si tingués mar, o a Calafell.
Doncs deixeu-me dir-vos una cosa: us agradi o no, sou del carrer dels Negats. I allà, tot va prenent sentit. Posar hipermercats amb pàrquing en superfície al mig de la ciutat? Quina bona idea. Treuré la cadira i seuré a escoltar com piten els cotxes quan s’embussi la sortida. Carrer dels Negats. Quin bon nom! Quanta poesia! Ho sento, però és que no me’n puc estar.
I tornant al tema, se m’ha acudit que podríem quedar cada matí a quarts d’onze, agafar la rebequeta i sortir a passejar pels aires condicionats de les botigues com si estigéssim a Sibèria. No em direu que no us faig dentetes?.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT