PUBLICITAT
ANY GAUDI
03-09-2026 13:12
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Commemorant com commemorem aquest 2026 els cent anys de la mort d’Antoni Gaudí (1852-1926), m’ha semblat que valia la pena afegir-hi, als nombrosos articles que es van publicant sobre aspectes molt diversos de la seva vida i obra, la presència del cèlebre arquitecte a la revista infantil La Mainada (Barcelona, 1921-1923).
La Mainada va ser una revista d’arrels clarament catalanistes, catòliques i noucentistes pensada per a la formació i l’entreteniment dels infants i joves de Catalunya, que considera el futur del país, com deixen clar alguns editorials. En van ser les ànimes Avel·lí Artís i Balaguer (1881-1954) i Joan Laguia i Lliteras (1890-1937) i va comptar amb un esplet de col·laboradors que impressiona: Carles Riba, Lola Anglada, Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Joan Amades... A les seves pàgines, sovint hi trobem referències a grans noms de la història i la cultura catalanes, tant vius com difunts: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Jaume I, Rafael Casanova... Gaudí, doncs, poc o molt també hi havia de ser present.
L’any 1921 mateix, concretament al núm. 29 (23-12-1921) hi trobem un article titulat «La Sagrada Família» (p.489-490) [la paginació de la revista és anual], que signa un tal «X.» i que, segons Rafael Tasis i Marca, un dels col·laboradors més assidus i membre del consell de redacció de la revista, és un pseudònim que correspon a Avel·lí Artís, el director, que també hi signa alguns altres textos en prosa i els editorials del núm. 46 al 94.
L’article compara la Sagrada Família amb les meravelles del món antic, «una meravella que va pujant, pujant, per damunt de les cases més altes, enfilant-se cel amunt. Aquesta meravella, és el temple de la Sagrada Família, obra del genial i catalaníssim arquitecte N'Antoni Gaudí, que va construint-se amb almoines, talment com les gotes d'aigua van elaborant estalactites i estalagmites i brodant randes de pedra. El què hi ha fet d'aquest prodigiós temple, ja ho podeu ben admirar; però cal que sapigueu que ço que hi ha bastit és solament una partió minúscula de la immensa basílica que ha imaginat el geni d'En Gaudí».
Tot seguit va explicant les diverses part que haurà de tenir el temple: les tres façanes, les torres-campanars, la torre del cimbori coronada «per una gegantina creu de quatre braços acanalats», etc.; una descripció que es fa més entenedora amb un dibuix, sense signar, de la maqueta sencera del temple. Avel·lí Artís acaba l’article fent una crida a col·laborar en la realització de tan monumental projecte: «Heu's aquí la meravella, honra de la nostra Catalunya.
«Fa prop de quaranta anys que s'hi posà la primera pedra. Tant-de-bò que la generositat dels catalans vagi fent els possibles per a què no trigui gaire temps en que s'hi col·loqui la darrera!».
L’any 1922, concretament al núm. 48 (4-5-1922, p. 410) hi tornem a trobar la Sagrada Família; en aquest cas d’una manera anecdòtica, però significativa, ja que un jove col·laborador, en Josep Moix, hi envia un dibuix fet per ell de les quatre torres de l’única façana existent en aquell moment, la del Naixement, amb les bastides incloses; dibuix que li publiquen en un dels concursos més populars de la revista, titulat «Els Campanars de Catalunya». Es tracta d’un concurs adreçat a «els nois o noies aficionats al dibuix» que consisteix a enviar un dibuix d’un campanar d’un poble o d’una ciutat «fet a la ploma, amb tinta negra». Va ser un concurs d’un èxit extraordinari que va fer que des del núm. 3 (24-6-1921), fins al núm. 54 (16-6-1922), s’hi anessin publicant setmanalment campanars i més campanars d’arreu de Catalunya. Un, com he apuntat, és dedicat als campanars del temple de Gaudí.
I finalment, al Calendari de l’any 1923, en un article de Francesc Curet (1886-1972) titulat «Animals històrics i llegendaris» (p. 119-125) hi trobem la referència més curiosa a l’arquitecte modernista. Una referència que gosaria qualificar d’enigmàtica, ja que l’autor no hi esmenta Gaudí en cap moment. Curet hi fa un repàs de nombrosos animals, reals i fantàstics, i l’acaba amb aquestes paraules: «l'humorisme d'un dels nostres artistes més genials va fer construir un pica-portes -sic- simbòlic que llueix a la portalada d'una de les cases barcelonines més sumptuoses. Aquest pica-portes està format per un escut de Catalunya i una xinxa monstruosa, fastigosa, que va per pujar a les quatre barres per tal de xuclar-ne la sang; però debades, puix una mà de ferro li pega constantment l'esquena, amb un seguit colpeix -sic- de pics i... repicó».
Potser el picaporta de Gaudí, a l’època, ja era prou conegut com perquè no calgués atribuir-lo a l’arquitecte de la Sagrada Família ni fer esment de la casa per a la qual havia estat dissenyat. No cal dir que una referència així crida l’atenció del lector, com va ser el meu cas. La primera pista important la vaig trobar en una de la trentena de petites il·lustracions de Ramon Miret (1897-1972) que acompanyen l’article, concretament en la que el tanca, com si d’un culdellàntia es tractés, i que reprodueix el picaporta esmentat acompanyat d’aquestes breus paraules: «El Pica-portes simbòlic d’En Gaudí».
De seguida en vaig trobar informació i d’allò més variada, ja que el picaporta de la casa Calvet, situada al carrer Casp de Barcelona, va ser un dels més populars dels que va dissenyar Gaudí, juntament amb el de la Torre Bellesguard, també de Barcelona, i va ser obra del forjador Joan Oñós (???-1918), col·laborador habitual de Gaudí en les obres de ferro. A principis del segle XX el simbolisme del picaporta va ser molt comentat i polèmic. Per a alguns només era una al·legoria de la fe castigant el pecat, però per a molts d’altres, com és el cas de Francesc Curet, l’al·legoria podia ser la del catalanisme esclafant els enemics de Catalunya, el principal dels quals era la xinxa-Espanya. Aquesta lectura, no cal dir que lligava perfectament amb els ideals catalanistes de la revista, ideals també atribuïts a Gaudí com hem vist a l’article d’Avel·lí Artís.
I fins aquí les referències a Gaudí a La Mainada, certament anecdòtiques, però significatives de la importància de la personalitat i de l’obra d’Antoni Gaudí a la Catalunya del primer quart del segle XX.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT