PUBLICITAT
NOMS REPUBLICANS
01-10-2026 7:05
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Miguel Hernández Gilabert – El poeta del poble.
(Oriola, Alacant 30/10/1910 – Alacant 28/03/1942)
“Nanas de la cebolla” és un cant d'esperança i de llibertat llençat al món des d'una realitat de mort.
La seva obra reflecteix integritat personal, lluita per la llibertat i la justícia social.
Miguel Hernández va néixer a Oriola, Alacant, el 30 d'octubre del 1910. Procedia d'una família humil dedicada al pasturatge i al comerç de cabres. Era pràcticament un autodidacta, ja que va haver d’abandonar l'escola, a desgrat seu, als 14 anys, per ajudar la família. En el transcurs de la seva tasca a la cura de les cabres, va fluir la seva rica inspiració poètica.
No obstant, va mantenir amagat el seu interès per la lectura i la formació cultural i literària, visitant sovint la biblioteca del sacerdot Luis Almarcha, on va tenir l’ocasió de conèixer i estudiar els clàssics.
La seva primera incursió literària com a jove poeta és cap al 1925, i és fidel reflex del seu compromís amb la senzillesa del món rural que l'envolta, la muntanya, el paisatge, els animals, l'horta, els arbres.
Miguel comença publicant versos en revistes i diaris locals, on veu la llum el seu primer llibre poètic amb el suport moral i literari del seu amic Ramón Sijé.
El 1931, la ciutat d'Elx (Orfeó il·licità) li concedeix el seu primer i únic premi poètic, i a finals d'aquest any realitza el primer desplaçament a Madrid. El fracàs d'aquest primer viatge l'obliga a tornar al poble amb la desil·lusió sota el braç, però amb la certesa que la poesia és a la seva vida un camí sense retorn.
El 1933 publica "Perito en Lunas", que no obté el suport esperat, i a partir del 1934 visitarà Madrid en diverses ocasions, fins a establir-s'hi el 1935 a la recerca del reconeixement que se li resisteix, coneixedor com era de que a la capital és on es concentra la flor i nata de la literatura del moment i que li brindaria l'oportunitat de contactar amb els millors intel·lectuals i poetes de l'època, però també en patiria grans penúries i desnonaments per problemes econòmics. A la tardor d'aquell mateix any inicia oficialment el prometatge amb na Josefina Manresa.
Quan esclata la guerra civil, el seu llibre “Viento del pueblo” (1937) es converteix en la cinquena essència del bàndol republicà. El 9 de març de 1937 es casa civilment amb Josefina Manresa i, posteriorment (setembre del mateix any), realitza un viatge a Rússia com a integrant de la delegació espanyola enviada pel Govern de la República per assistir al V Festival de Teatre Soviètic.
La vinculació de Miguel Hernández amb la província de Jaén es remunta a dos esdeveniments transcendentals a la seva vida. El primer, quan per la seva condició de responsable d'informació del Govern, durant la Guerra Civil, fou destinat al front de Jaén com a comissari de cultura per a dirigir el diari Altavoz del Frente Sur. I el segon, perquè Josefina Manresa, la seva dona, va néixer a Quesada (Jaén).
Va ser durant aquest període d'estada a Jaén quan escriví alguns dels seus poemes més assenyalats continguts en el seu llibre “Viento del pueblo”, especialment “Aceituneros”, que amb els anys s'ha convertit en una manera d'entendre i d'identificar amb gran profunditat la condició dels homes i dones camperols de Jaén que, gràcies a seva difusió durant el darrer terç del segle XX, ha posat lletra a l'Himne oficial de la província.
El desembre de 1937 participa a la batalla de Terol i, en aquest tràngol, neix el seu primer fill, Manuel Ramón, que morí el 19 d'octubre de 1938 només amb deu mesos de vida. Passat un breu període de la dolorosa pèrdua, un nou embaràs dóna vida al seu segon fill, Manuel Miguel, el 4 de gener del 1939.
Després de diversos viatges a Madrid, aviat comença a assumir com a pròpia la influència literària i ideològica de Neruda i de la Escuela de Vallecas, de la que en formen part la pintora Maruja Mallo, i els artistes Benjamín Palencia i Alberto Sánchez. Escriu en aquesta època “Los hijos de la piedra”, influït per l'estètica del Grupo de Vallecas, i va madurant personal i literàriament en el marc d'un entorn cultural que el captiva.
La suma d'influxos, sobretot dels clàssics religiosos, com el futur premi Nobel Vicente Aleixandre, donaran com a resultat “El rayo que no cesa”, un conjunt de sonets amorosos que constitueix un dels poemaris més bells de l'obra hernandiana.
Miguel ja és un home ideològicament madur i políticament compromès. Amb l'esclat de la Guerra Civil, el poeta s'allista a l'Exèrcit de la República i és nomenat comissari cultural al front. S'integra al 5è Regiment a les ordres de El Campesino i combat als fronts de Madrid, Andalusia, Extremadura i Aragó. A les trinxeres coneix el brigadista cubà Pablo de la Torriente, a qui dedica una elegia després de la seva mort.
Miguel es converteix en aquesta època en un poeta de trinxera, social i políticament compromès, i això es reflecteix en la seva poesia. El 1937 publica “Viento del Pueblo” (dedicat a Vicente Aleixandre), tot un exemple de poesia heroica d'exaltació popular, mentre que a “El hombre acecha” (1939) es torna més intimista, i evidencia les misèries humanes catapultades pel dolor, la guerra i l'odi. Miguel es replega sobre si mateix, i són la solitud i la mort les que marquen la pauta de la seva poesia.
La darrera etapa de la vida de Miguel va ser un cúmul de despropòsits que va convertir la seva existència en un autèntic calvari. Al desànim personal (mort del seu fill, Manuel Ramón) s'unia el desànim col·lectiu (la guerra estava pràcticament perduda, i la por a la mort i a la repressió era més que palesa). És una època d'amargor, tan sols alleujada per la notícia del naixement del segon fill, Manuel Miguel.
La seva via crucis personal comença quan, finalitzada la guerra, el 29 d'abril intenta escapar de la repressió passant a Portugal, però és detingut per la policia portuguesa, que el lliura a la franquista i el porta a la comissaria de Rosal de la Frontera, la seva primera presó. Després d'un duríssim interrogatori de deu hores, en que pateix vexacions, humiliacions i tortures que li fan orinar sang inicia un recorregut carcerari per les presons de Huelva, Sevilla, Torrijos (Madrid), Oriola, un altre cop Madrid, Palència, Ocaña i Alacant. Després del seu pas per Huelva i Sevilla, a la presó de Torrijos, compon les famoses "Nanas de la cebolla".
Recupera la llibertat el 17 de setembre, però, malauradament, comet l'error de tornar al seu poble natal on serà detingut el 29 i rebrà el pitjor dels maltractaments. Posteriorment serà traslladat a una presó de Madrid on serà condemnat a mort el 18 de gener del 1940. No obstant, un grup d'intel·lectuals falangistes advoquen per ell i aconsegueixen que se li commuti la pena de mort per la de trenta anys de presó.
El juny de 1941, malalt de tuberculosi, el traslladen a la darrera presó, el reformatori d'adults d'Alacant. Aquí, la seva salut va empitjorant i l'única possibilitat de curació és que el traslladin al sanatori antituberculós de València. Però el permís arribarà tard a causa de les pressions i el xantatge que sobre ell exerceixen alguns eclesiàstics amb la intenció que, el pres, es desdigués de la seva obra més revolucionària i tornés a la cleda de la seva etapa catòlica.
Tot i les tremendes penalitats físiques patides en captivitat, Miguel Hernández va mantenir sempre una integritat personal i una dignitat moral dignes d'elogi (una simple carta de renúncia de les seves conviccions polítiques i d'adhesió al nou règim li haguessin permès sortir de la presó i rebre tractament mèdic en un sanatori). Ell mai no va cedir a aquestes pressions, i només va accedir a casar-se per l'Església quan va tenir la convicció que moriria, ja que el matrimoni civil no era reconegut i per tant, als ulls del règim, ell i Josefina eren solters, i el seu fill un bord.
El 21 de març de 1942 arriba la comunicació oficial del Ministeri de Justícia autoritzant el seu trasllat al sanatori de Porta Coeli, però era massa tard, ja no se'l podia moure. A la fi, mor a la infermeria de la presó alacantina i és enterrat al cementiri de la Mare de Déu del Remei d'Alacant.
Miguel Hernández, el poeta del poble, que es va forjar intel·lectualment ací mateix, va abandonar l'espai físic el 28 de març de 1942, sense poder fer l'última abraçada al seu fill. Comptava, a la seva mort 31 anys.
El poeta és avui dia un referent ineludible de les lletres espanyoles pel seu valor literari i humà. La seva obra i el seu exemple de vida són un reflex dels grans valors universals de l'ésser humà: "la lluita per la llibertat, la justícia social i la solidaritat», unit a conductes davant la vida basades en la senzillesa, l'esforç personal continu com a autodidacta i el ferm compromís amb els més desafavorits.
Maria Antònia Martorell Monjo
Associació Garraf per la República
garrafperlatercera@gmail.com
Propera entrega de la sèrie “Noms Republicans”: Josefina Manresa Marhuenda – Preservadora de la memòria.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT