PUBLICITAT
19-09-2001 0:00
Porto 14 anys lligat a la musica, 14 anys tocant, consumint i disfrutant de la musica. Visc per ella; per desgràcia, no d´ella. Així que un dia em vaig proposar ajuntar tots aquells discos que m´han donat més plaer auditiu (sexual no, però quasi) en una llista que evidentment no agradarà a tothom, però, com el gran Bukowski va dir: les opinions són com el forat del cul; tots en tenim un i creiem que el de l´altre fa pudor.
Per tant aquí no trobaràs ni avantguarda novaiorquesa (ho sento, ni Velvet Underground, ni Sonic Youth ni hòsties) ni els tipics discos de totes les llistes (Sgt. Peppers, The Wall, Tommy o Pet Sounds), que per això ja et pots comprar el Tentaciones. Aquesta llista no té ordre de preferència ni preten alliçonar ningú, només intenta apropar a la gent una gran quantitat de música que per mi resulta absolutament irrenunciable.
Tomorrow the green grass THE JAYHAWKS
(American Recordings, 1995)
La sensibilitat que desprenen aquestes cançons és díficilment descriptible. Les armonies vocals més perfectes des dels primers discos dels Byrds. SUBLIM!
Forever changes LOVE (Elektra,1967)
Possiblement el disc de rock (perque sí senyor, aquest també és en gran disc de R´n´R) més bonic que s´hagi gravat mai. Si no t´emociones escoltant això es que no ets humà. Que algú m´expliqui qui era David Angel, necessita un monument ja. PRECIÓS.
Green REM (Warner, 1988)
El disc més atractiu de REM perquè combina brillantment totes les facetes d´aquest fantàstic grup; intensitat elèctrica (Turn you inside out), delicadesa acústica (You are the everything) o la seva vena més pop (Stand). El millor disc dels 80 i la millor cançó (World leader pretend). NECESSARI.
5th Dimension THE BYRDS (CBS, 1966)
Discos com aquest haurien d´estar subvencionats per la Seguretat Social, escoltar-lo et fa la vida millor.Lúnic grup que li va fer ombra als Beatles en el seu propi terreny demostra en aquesta gravació el perquè. Has de tenir aquest disc, no hi ha excusa. IMMILLORABLE.
Fun house THE STOOGES (Elektra, 1970)
El vermell sang de la portada ens avisa dallò que hi trobarem dins: la gravació més lasciva, bruta i violenta que el rock hagi donat mai. Im dirt and I don´t care. PERILLÓS. Melancolia per uns temps passats que sense cap dubte van ser millors. La millor col·lecció de cançons dels Kinks i això ja es dir molt, moltíssim. Un disc perfecte per les avorrides tardes dhivern. BOIRÓS.
12 dreams of Dr. Sardonicus SPIRIT (CBS, 1970)
El que la guitarra de Randy California descriu en aquest disc no ho hagués pogut fer Hendrix vivint 60 anys més. Una autèntica exhibició eclèctica i efervescent d´estils (aquí trobaràs de tot: psicodelia-west coast, funk, soul, r´n´r, blues) i talent. LLUMINÓS.
100% fun MATTHEW SWEET (ZOO-BMG,1995)
Quan un geni del pop està inspirat fa discos com aquest. 12 singles perfectes, 12 hits sense contestació. El disc perfecte per un dissabte al matí assoleiat. BRILLANT.
Congregation AFGHAN WHIGS (Sub Pop,1992)
Per mi el disc més original dels 90, mai una combinació d´elements contraris ha donat tant bon resultat: soul-funk-Stax amb hardcore-punk-SST dóna emoció pura. Només per sentir Greg Dulli estripant-se la veu com ho fa aquí ja val la pena de tenir aquest disc. INTRIGANT.
Here are THE SONICS (Ettiquete-Norton, 1965)
El Little Richard blanc+ el ritme de bateria més frenètic de la història (Fuck samplers)+ so cavernícola + actitud= el millor disc de garatge de la història. Absolutmanent IMPRESCINDIBLE.
Amazing disgrace THE POSIES (Geffen,1996)
Que aquest disc no fos un super-ventes en el seu moment demostra una vegada més que la raça humana està en franca decadència. Perfecte en tots els sentits: producció, variació estilísticament (potents temes punk, grans balades, gloriosos mig temps) i melòdica. El millor disc de pop dels 90. INOBLIDABLE.
Bloodbrothers THE DICTATORS (Elektra,1978)
El millor joc de guitarres des del High Time i un so encara més potent i macarra que el Raw Power fan d´aquest disc el més idoni per fer explotar un dissabte a la nit. Els autèntics pares de l´explosió punk-rock de finals dels 90. FASTER AND LOUDER.
Grand Prix TEENAGE FANCLUB (Creation, 1995)
La resposta escocesa al 100% Fun de Matthew Sweet, és a dir pop amb majúscules. Cançons rodones, melodies cantades a 2 o 3 veus, estribillos irresistibles i guitarres meloses. Recomanat per als que busquen música agradable per les orelles. REVITALITZADOR.
II LED ZEPPELIN (Atlantic,1969)
El millor disc de hard-rock de la història, si entenem el hard-rock com blues sobreamplificat i no mamarratxades com Iron Maiden o Poison. A cop de riff i ritme monolític, Jimmy Page i els seus construeixen un so imitat mil vegades però que ningú no ha pogut repetir mai més. DEMOLIDOR.
Kick out the jams MC5 (Elektra,1969)
Comparable a una explosió nuclear, l´audició d´aquest disc significa escoltar la banda més gran i anàrquica de R´n´R de tots els temps tocant al límit d´energia i força bruta que hom pugui trobar ara, abans i mai. El dia que la tecnologia multimèdia arribi més lluny, en posar aquest disc els altaveus suaran. HIGH-ENERGY, MOTHERFUCKER!
Disraeli gears CREAM (RSO,1967)
Que tres grans instrumentistes s´ajuntin per formar un super grup no assegura bona música, però aquí es van trobar tres talents en el seu millor moment; Clapton no ha tocat mai més amb la intensitat i la saviesa d´aquella època, i aquesta gravació nés la prova definitiva. Les guitarres de Clapton no són absurdes demostracions de tècnica, sinó sentiment blues en estat pur, mentre Baker i Bruce formen la secció ritmica més envejada de tots els temps. Un dics gairebé PERFECTE.
Nuggets VV.AA (Elektra-Rhino, 1972)
El primer recopilatori de garatge, el millor i el més influent. Recopilat pel gran Lenny Kaye (guitarrista de Patti Smith), aquí només trobaràs clàssics que has de tenir sense excuses, tant sigui en la versió primera de doble LP com en la ultima versió en box-set de 4 CDs. Autèntica bíblia per a la revolució punk del 77, per al renaixement del garatge als 80 i per a qualsevol grup de R´n´R ben nascut. PROFÈTIC.
Beggar´s Banquest ROLLING STONES (DECCA, 1968)
Abans de convertir-se en uns vellets patètics els Stones van gravar una de les trilogies més influents de la història del rock: Beggar´s Banquet-Let it bleed-Sticky Fingers, i dentre ells cal destacar especialment el primer. Què es pot dir dun disc que sobre amb «Sympathy for the devil» i es tanca amb «Salt of the earth», amb aquelles brutals primeres frases cantades per Richards. Simplement EXEMPLAR.
Phaseshifter REDD KROSS (This way up, 1993)
Els Kiss es troben amb els Beatles i fabriquen el millor disc de metal-pop de tots els temps. Una combinació delements aparentment contraris: balades amb gust de pop hortera dels 70, sleazy-rock, garatge, psicodelia i moltes hores escoltant els Beatles donen com a resultat un disc absolutament DELICIÓS.
Rock´n´Roll THE CYNICS (Get Hip, 1989)
Imprescindible per dues raons: perquè van titular el disc «Rock n Roll» i tocaven R´n´R en una època en què aquesta paraula era sinònim de pallasos com Guns and Roses o Mottley Crue, i perquè aquest disc sona com la dinamita. 12 originals acollonants i dues versions salvatges de dos clàssics del garatge: «Cry,cry, cry» i «Last time around». CLÀSSIC.
Clouds taste metallic FLAMING LIPS (Warner, 1995)
Què podem dir d´un grup que titula una de les cançons d´aquest disc «L´home que té mal de cap i accidentalment salva el món». Doncs res, només que són 4 pirats fent música deliciosament estranya, a mig camí entre el pop orquestral dels Beach Boys i el rock dur de Led Zeppelin. Ara que tothom adora Mercury Rev, aquí tens un grup a les mateixes coordenades, però abans i millor. ENCANTADOR.
S/T SMALL FACES (Immediate, 1967)
Aquest no és el disc clàssic dels Small Faces; sempre es destaca l´Ogden´s Nut Gone Flake, però per mi aquest resulta igual o més interesant. Les cançons d´aquest disc posen la parella Marriot-Lane a l´alçada de parelles històriques com Jagger-Richards o Lennon-McCartney. La mescla de soul, pop i psicodèlia amb un toc exquisitament anglés (allò sí que era brit-pop), la varietat d´arranjaments i sonoritats i el «good feeling» que desprèn aquest disc el fan absolutament irrenunciable. PORTENTÓS.
Blonde on blonde BOB DYLAN (CBS,1967)
Dylan és un clàssic de per si, però té raons de pes per ser-ho, i aquest disc nés una. Cançons de la bellesa de «I want you» o «Just like a woman» no es componen cada dia. REAL com la vida mateixa.
Booker T set BOOKER T AND THE M.G´s (Stax, 1969)
En una llista d´irrenunciables no podia faltar el combo instrumental per excel·lència, probablement el grup que ha influït més grups de la història del rock, i encara no se li ha reconegut tota la importància. Booker T són sinònim de música de ball de qualitat amb tonelades de hammond (quantes hores deu haver passat James Taylor escoltant aquest paio!) i el guitarrista amb més classe que hagi escoltat mai.Veritable DANCE MUSIC.
Orange JON SPENCER BLUES EXPLOSION (Crypt, 1994)
Sexe, funk, rockabilly, soul, sexe, blues, hip-hop, garatge, més sexe, noise, country i una miqueta més de sexe és el que hi ha en aquesta maravella de disc que encara continua sorprenent per la seva atemporalitat. Quan el reciclatge es converteix en art, surten coses com aquestes, una barreja de velles influències amb una visió totalment contemporània, EXPLOSIU.
Déjà vu CROSBY, STILLS, NASH ´n´ YOUNG (Atlantic,1970)
Una autèntica competició de talent: Crosby aporta la joia que dóna nom al disc, a més d´una emocionant «Almost cut my hair», Young la inoblidable «Helpless» i Stills òbviament està a l´alçada amb peces com «4+20» o «Carry on». Nash juga en una altra divisió, encara que a «Teach your children» no abaixa el llisto. El disc preferit de les ja llegendàries after-hours al Beckembauer. Absolutament
IRRENUNCIABLE.
Sweet Oblivion SCREAMING TREES (Epic, 1992)
Ha estat realment complicat escollir només un disc d´aquest grup, però bé, m´he quedat amb aquest perquè segurament conté les millors composicions de la banda. Deixant a un costat la seva interessant i sorollosa primera etapa, aquí els Trees es concentren a fer cançons de tall més clàssic i pop, i evidentment hi surten guanyant. Sacompleix la fòrmula: la veu de Mark Lanegan + làcida guitarra de Van Conner = MÀGIA.
Rubber Soul THE BEATLES (EMI, 1966)
Evidentment, en una llista de discos irrenunciables no podia faltar-ne un dels Fab Four, encara que possiblement n´hi haurien d´haver més. He seleccionat el que a mi més m´agrada i el que a la vegada ha representat una major influència en els millors grups i solistes actuals, com ara els Gigolo aunts, els Teenage Fanclub o Matthew Sweet. Tot en aquest disc és collonut, però jo en destacaria els arranjaments: les Rickenbackers de 12 cordes, el fuzz-bass, els teclats tan ben posats, els jocs de veus
una autèntica OBRA MESTRA.
Nevermind NIRVANA (GEFFEN, 1991)
Després de nou anys aquest disc encara fereix, i això es pot dir de molt poques gravacions. Carregat de ràbia, dolor i moltíssima mala llet, lèxit segurament l´ha fet oblidable, però suposo que el pas del temps el posarà al lloc que es mereix. A més, quan va treure Michael Jackson del número 1 molts vàrem pensar que potser el patètic món de la música canviaria, així que només per aquest petit instant d´esperança aquest disc ja és un clàssic. DOLORÓS.
Live at Leeds THE WHO (Polydor, 1970)
Podria resumir-ho en una sola paraula GRANDIÓS, no hi hagut mai una banda tan gran sobre un escenari com els Who, pels pobres desgraciats que mai no els vam poder veure en la seva salsa, aquest és el millor documet de la seva grandesa. Anàrquic, sorollós, enèrgic i absolutament alliberador. Recomanat per quan les coses no et van gaire bé.
Bug DINOSAUR Jr. (Blast First,1988)
Sense aquest disc no s´entn l´evolució del rock durant els 90, però a part de la seva evident importància històrica aquí hi ha cançons brutals com Freak scene. Ells van crear la fòrmula que molts van destrosar després, guitarra superdistorsionada tapant una debil però melodica veu. Després de dotze anys segueix sonant condenadament contemporani. FREAKY.
Armand Cardona Masdeu
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT