PUBLICITAT
TORNAR A FER, ADAPTAR-SE, CONTINUAR
19-10-2026 8:44
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Pujar els esglaons de l’entrada de casa. Dutxar-se amb menys ajuda. Poder expressar el que es necessita. Menjar amb seguretat. Tornar a fer una activitat que formava part de la vida quotidiana o trobar una nova manera de fer-la.
En rehabilitació, els objectius no sempre es mesuren en grans fites a aconseguir, sovint tenen a veure amb gestos quotidians que permeten a una persona continuar participant en la seva vida amb la màxima autonomia possible. Aquesta és la mirada amb què treballa el Centre de Rehabilitació l’Espiga, ubicat a Vilafranca del Penedès i integrat en el Servei de Rehabilitació del Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf (CSAPG).
El centre atén persones de l’Alt Penedès amb patologies neurològiques, des d’infants a partir dels quatre anys fins a persones adultes. S’hi tracten, entre altres situacions, la paràlisi cerebral, les malalties minoritàries i del desenvolupament, el dany cerebral adquirit, l’ictus, l’esclerosi múltiple i altres malalties neurodegeneratives.
La seva trajectòria va començar l’any 2006, inicialment amb una subvenció de la Generalitat de Catalunya. El febrer de 2018 el servei es va integrar al CSAPG, mantenint l’equip sanitari i també la seva ubicació a les instal·lacions de la Fundació l’Espiga.
Durant el 2025, el Centre de Rehabilitació l’Espiga va realitzar més de 3.700 sessions de tractament entre fisioteràpia i logopèdia: 3.519 sessions de fisioteràpia i 215 de logopèdia, corresponents a 176 pacients, a aquesta activitat se sumen 82 visites mèdiques de rehabilitació.
Al llarg de l’any, el centre va rebre 156 noves sol·licituds de tractament, 43 corresponien a persones de 0 a 10 anys, 35 de persones d’11 a 30 anys, i 19 de 31 i 40 anys i 59 de persones de més de 40 anys. La diversitat de patologies ateses reflecteix també l’especialització del centre, amb una presència destacada de paràlisi cerebral i trastorns del desenvolupament, però també d’ictus, esclerosi múltiple, traumatismes cranioencefàlics i altres malalties neurològiques i minoritàries.
Una rehabilitació pensada per a la vida real
Una mateixa malaltia no té el mateix impacte en dues persones ni condiciona de la mateixa manera la seva vida. Per això, el punt de partida del tractament no és només el diagnòstic, sinó conèixer què necessita aquella persona, què és important per a ella i què vol poder continuar fent. Per a algú, l’objectiu pot ser superar els dos esglaons que té per entrar a casa. Per a una altra persona, vestir-se amb menys ajuda, caminar amb més seguretat, poder comunicar-se amb el seu entorn o mantenir la capacitat per alimentar-se de manera segura.
Aquesta mirada individualitzada és possible gràcies al treball coordinat d’un equip format actualment per una metgessa rehabilitadora, tres fisioterapeutes, una logopeda i una terapeuta ocupacional. Les diferents disciplines comparteixen la valoració i els objectius del tractament perquè el procés de rehabilitació respongui a les necessitats globals de la persona.
L’accés al centre es fa mitjançant una derivació mèdica, que pot procedir de l’atenció primària, dels hospitals o d’altres circuits assistencials, com els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Després d’una primera visita amb la metgessa rehabilitadora, els professionals implicats valoren les necessitats i estableixen el pla de tractament.
Podríem afirmar que el gimnàs és un dels espais centrals, un espai on el treball rehabilitador es fa especialment visible. Està adaptat a les necessitats de les persones que s’hi atenen i disposa, entre altres equipaments, de lliteres més amples, grues i un cicloergòmetre que permet fer exercici des de la cadira de rodes.
Allò que es treballa al centre ha de tenir una aplicació fora, a casa dels usuaris i en l’entorn quotidià. Així, la fisioteràpia utilitza el moviment actiu per treballar la força, l’equilibri, la coordinació o la capacitat cardiorespiratòria. Aixecar-se d’una cadira, caminar amb més seguretat o pujar unes escales poden formar part d’un tractament perquè són accions que després determinaran el grau d’autonomia de la persona a casa, al carrer o en les seves activitats habituals. L’exercici s’adapta també a les característiques de cada patologia i a aspectes com la fatiga, freqüent en algunes malalties neurològiques, i, quan és necessari, es complementa amb altres tècniques.
Aquesta mateixa connexió amb la vida real orienta el treball que es fa des de la teràpia ocupacional. Rentar-se, vestir-se, moure’s per casa o poder participar en les activitats que són significatives per a cada persona són també objectius de rehabilitació, però no sempre és possible recuperar exactament una funció tal com era abans. De vegades cal aprendre una altra manera de fer-la, adaptar l’entorn o incorporar un producte de suport. La terapeuta ocupacional valora aquestes necessitats i busca, conjuntament amb la persona i la resta de l’equip, les alternatives que poden facilitar-ne el dia a dia.
Participar en el dia dia, amb la màxima autonomia possible és el cas d’una pacient del centre, una nena de 5 anys que va començar la seva rehabilitació a l’Espiga quan en tenia 4. És una nena afectada d’una malaltia minoritària per delecció cromosòmica i pateix un retard en el seu desenvolupament en relació als infants de la seva edat. Quan va arribar a l’Espiga ella feia servir un cotxer per fer tots els desplaçaments i si l’agafaven de la ma, podia fer trajectes curts, però sempre amb molt de suport addicional. Al centre es va treballar la força muscular i es va introduir un caminador perquè es pogués desplaçar per casa seva, a l’escola i al pati de l’escola. El caminador li va permetre relacionar-se i interactuar al pati amb la resta de companys, li va donar llibertat per poder decidir on volia anar, ara, aquesta nena pot caminar sense ajuda a espais d’interior, i també, com que no pot parlar, se li va facilitar una tablet amb un programa de pictogrames basat amb les converses més habituals que pot tenir una nena de la seva edat. Ara, amb aquest dispositiu pot “mantenir converses” amb la família, amb els companys, amb els mestres.
Al Centre de rehabilitació l’Espiga es treballa més enllà de la recuperació del moviment, la rehabilitació neurològica treballa també la comunicació, la parla, la veu i la deglució. Poder expressar una necessitat, participar en una conversa, prendre una decisió o continuar relacionant-se amb els altres forma part també de l’autonomia personal. La professional que ajuda els usuaris en la recuperació de la parla, la veu i les dificultats de comunicació és la logopeda, segons les necessitats de cada persona, el tractament pot abordar la claredat de la parla, la intensitat o la qualitat de la veu i la coordinació entre respiració, veu i articulació.
Quan la parla oral no és suficient per comunicar-se, es poden incorporar sistemes de comunicació augmentativa i alternativa, des de recursos senzills fins a comunicadors mitjançant tauletes. L’objectiu és oferir altres vies perquè la persona pugui continuar expressant-se, relacionant-se i participant en les decisions de la seva vida. La logopèdia intervé també en les dificultats per empassar o disfàgia, que poden aparèixer associades a diferents patologies neurològiques. En aquests casos, es treballa per aconseguir una alimentació i una hidratació tan segures com sigui possible, adaptant textures, consistències o volums i establint les postures i estratègies més adequades per a cada situació.
Un dels trets que defineixen la rehabilitació que es fa a l’Espiga és que avançar no significa sempre recuperar una capacitat perduda. En algunes situacions, l’objectiu serà recuperar funcions, en d’altres, especialment quan es tracta de malalties progressives o neurodegeneratives, pot ser mantenir durant el màxim temps possible les capacitats que la persona conserva, prevenir complicacions i anticipar els canvis que poden anar apareixent. El tractament, per tant, no és estàtic, anirà variant segons les necessitats de l’usuari.
Un exemple d’aquesta capacitat d’adaptació és el d’un pacient, de 45 anys, amb atàxia, una malaltia que li va començar als 32 anys i que ha anat condicionant progressivament la seva mobilitat. Quan va iniciar tractament a l’Espiga, l’any 2019, caminava amb dues crosses, patia caigudes freqüents tant a casa com al carrer i havia reduït molt els seus desplaçaments fora del domicili.
Davant l’evolució de la malaltia, l’objectiu de la rehabilitació no podia ser recuperar completament la mobilitat, sinó buscar alternatives que li permetessin mantenir la màxima autonomia possible. En coordinació amb la metgessa rehabilitadora, es va prescriure una cadira de rodes elèctrica i es va treballar perquè aprengués a utilitzar-la amb seguretat, també en pujades i baixades. Paral·lelament, la fisioteràpia es va centrar en mantenir la força muscular i en ensenyar-li estratègies per aixecar-se del terra després d’una caiguda.
El treball es va traslladar també al seu entorn quotidià. Es van identificar petits canvis a casa que podien reduir el risc de caigudes, com ara retirar catifes, evitar cables o objectes al terra, utilitzar calçat tancat o vestir-se assegut, i es van buscar alternatives perquè pogués continuar fent una activitat especialment important per a ell: cuinar per a la seva família. En aquest cas, rehabilitar no significa revertir l’evolució de la malaltia, sinó anticipar-se als canvis i trobar noves maneres de continuar fent allò que forma part de la vida de la persona.
Els objectius es revisen al llarg del procés i s’adapten a l’evolució de cada persona. L’equip pot valorar la necessitat d’incorporar ortesis, caminadors, crosses o cadires de rodes i modificar les estratègies de mobilitat, comunicació o alimentació quan les necessitats canvien. Aquesta capacitat d’anticipar-se també forma part de la rehabilitació: preparar una adaptació abans que sigui imprescindible, aprendre a utilitzar un producte de suport o incorporar una nova estratègia pot ajudar a preservar autonomia, seguretat i qualitat de vida.
Atenció especialitzada i de proximitat
El treball de l’Espiga no acaba quan finalitza una sessió, bona part del que es treballa al centre ha de poder traslladar-se després a casa, a l’escola o a la vida social. Per això, les famílies i les persones cuidadores formen part del procés, reben orientacions per facilitar el moviment, la comunicació o l’alimentació, adaptar determinats espais de l’habitatge o utilitzar correctament els productes de suport. Quan és necessari, també se les informa sobre altres recursos disponibles, com la teleassistència, determinats ajuts econòmics o els tràmits relacionats amb el reconeixement del grau de discapacitat.
El centre treballa, a més, coordinadament amb altres professionals i serveis. En el cas dels infants, aquesta coordinació pot incloure els centres educatius i els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP), en altres situacions, es treballa amb professionals d’altres hospitals o dispositius assistencials.
La integració del Centre de Rehabilitació l’Espiga en el Servei de Rehabilitació del CSAPG permet disposar a l’Alt Penedès d’un dispositiu específic per a l’atenció de persones amb patologies neurològiques i, alhora, connectat amb la resta de recursos sanitaris i comunitaris del territori.
Aquest és també el valor del centre dins del model assistencial del Consorci: apropar una atenció especialitzada a les persones i donar continuïtat al procés de rehabilitació més enllà d’una sessió o d’un únic professional, treballant de manera coordinada amb l’entorn sanitari, familiar, educatiu i social de cada persona.
Dues dècades després de l’inici del projecte, l’Espiga manté una manera d’entendre la rehabilitació molt vinculada a la vida real. Recuperar quan és possible. Mantenir capacitats quan cal. Adaptar-se quan les circumstàncies canvien i, sobretot, ajudar cada persona a continuar fent, decidint i participant en la seva vida amb la màxima autonomia possible.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT