La desena essencial del pop britànic dels '90

---

Pere Agramunt | encanal

19-09-2001 0:00

Una llista que es queda coixa al parlar dels darrers anys de la dècada; per alguna cosa serà. ¿Una llista massa subjectiva, sense mirar l´evolució del gènere en sí? (serà que em passa com a en Sean O´Hagan –de The High Llamas-, no m´emociono gens amb l´O.K. Computer de Radiohead), doncs, segurament. Un recull de discos com aquest no pretén alliçonar sobre estètica musical, segurament falten uns quants treballs perfectament afegibles, però les llistes són així d´injustes. Vaja, com la vida mateixa. A més a més, comencem fent trampa!

THE STONE ROSES, S/T (1989)
Sí senyors, aquest és el disc que obre les portes del pop anglès dels ´90. Per començar, ens trobem amb una sonoritat bastant més afortunada que la que ens van oferir la majoria de grabacions de la dècada anterior. Seguidament, ens trobem un grup que no es limitaven a copiar als Smiths, volien fer el seu propi camí, anessin errats o no. Lamentablement aquest disc no va tenir un continuador digne de l´alt nivell mostrat pels quatre fatxendes de Manchester. Des del primer tema la guitarra de John Squire és inesgotable en idees, i himnes els que volgueu: “I wanna be adored”, “She bangs the drums”, “I am the resurrection”…

RIDE, Nowhere (1990)
Andy, ens hem quedat a les fosques i només tenim unes guitarres, unes veus angelicals i un disc de My Bloody Valentine que no para de sonar. Podríem fer un grup, no? Tot plegat, les tardes a Oxford s´han de matar d´alguna manera… Comencem bé. Saturació pop i una producció polar pel debut en llarga durada de Ride. Les veus de Mark Gardener i Andy Bell sempre m´han semblat de les més ben avingudes del pop dels últims anys. D´entre les cançons destacaria “Kaleidoscope” i “Vapour trail”. Una aposta personal d´Alan McGee (Creation Records) que va donar els seus fruits.

THE CHARLATANS, Some friendly (1990)
-¿Oiga? ¿Es el enemigo? ¿Que Manchester es lo más del momento? Me lo temía.- Un altre debut brillant amb components molt joves. Ah, ¿que és questió del background? m´ho imaginava. L´actitud de Tim Burgess (cantant), la recuperació dels ritmes més ballables del pop a base d´orgue Hammond B3, les guitarres àcides i cool…Tot un compendi de classe a l´hora d´afrontar les cançons amb ànima (soul) que continuaria amb més discos inoblidables com “Up to our hips”. Per rematar la jugada, aquell mateix any treurien el millor single de la música pop dels últims vint anys: “The only one I know”.

THE AUTEURS, New Wave (1992)
El debut de Suede és molt bo, però Luke Haines –alma mater dels Auteurs- també fa una relectura interessant del David Bowie dels setanta, a la seva manera. Melodies vocals falsament dolces, “Bailed out” és el paradigma, sota una austera producció amb guitarres acústiques i cellos al capdavant. Un inspirat single com “Showgirl” i la pose de músic-poeta llicenciat en literatura anglesa van fer la resta. El colofó: el guardó obtingut com a millor disc independent de l´any per la crítica especialitzada. Guau!

BLUR, Modern life is rubish (1993)
Segon L.P. dels London boys, després del seu debut amb “Leisure”(1991). Pop britànic pels quatre cantons, amb dos punts cardinals sobresortint dels demés: The Kinks i XTC. Àlbum completíssim on hi caben des dels ritmes més accelerats de la new wave, “Advert” i “Coping”, fins a les melanconioses “Blue jeans” o “Miss America”, passant pels temes més blurians, “For tomorrow”, “Chemical world”, “Villa Rosie”…Qui pensi que els tres primers discos de blur són catalogables entre tots els del suposat Brit Pop, segurament deu patir una disfunció seriosa a l´oïda (Supergrass o Gene són dos exemples més de grups de qualitat entre la macromassa). Després vindria l´èxit massiu amb “Parklife” (1994) i la sequera compositiva. Remember: “…we wear the same clothes just we feel the same…”.

PAUL WELLER, Wild Wood (1993)
M´és gairebé impossible criticar objectivament un disc de Paul Weller, i més aquest. A finals dels setanta The Jam; als vuitanta The Style Council i als noranta una impressionant carrera en solitari. Quantitat i qualitat se sumen com en pocs casos a la historia de la música contemporània. Després del debut homònim al ´91 amb la vista posada a Curtis Mayfield i Marvin Gaye, ens sorprén amb un disc eminentment acústic i plagat de referències a Steve Winwood (Traffic, Spencer Davis Group) i Van Morrison. Un luxe exclusiu per a sibarites, oblideu-vos-en modernillos nouvinguts.

PULP, His ´n´ Hers (1994)
Sheffield Sex City. O com un freak nascut a una ciutat industrial esdevé el sex-symbol per antonomàsia de l´indie pop dels ´90. His´n´ Hers em sembla l´àlbum més definitori de l´estil de la troupe de Jarvis Cocker. Tot just abans de la borratxera d´èxit de “Different Class” (1995) i amb gairebé una dècada de lirisme pop a les esquenes (precisament quan aquest tipus de música no estava molt de moda). En ell hi trobem la obertura guitarrera de “Joyriders”, les cançons més deutores de la fashion a “Acrylic afternoons” i “Lipgloss”, i, sobretot, el tractament del sexe i de l´amor des de la distància que dóna la ironia i el cinisme, “Do you remember the first time”. Jarvis exorcitza a Isaac Hayes i a l´assistenta de la perruquera del barri.

WHITEOUT, Bite it (1995)
Segurament, el disc menys conegut de la llista. Ja se sap, manca de promoció, gires inexistents,etc. Aquests quatre nois van tenir, però, una bona rebuda al mercat japonés (sí, els japos ho compren absolutament tot!). Al disc es poden trobar registres del millor de les bandes de pop blanques de finals dels ´60 i principis dels ´70. Tant de magisteri, o més, que el que mostren Teenage Fanclub al seu aclamat “Grand Prix”, a l´hora de reinterpretar les lliçons de Big Star. A tot això hi afegim una producció impecable i unes veus meravelloses i obtenim: un dels vinils més passats per l´agulla de la meva col.leció.

SAINT ETIENNE, Too young to die “Singles collection, 1990-1995” (1995)
El recopilatori de singles del grup de club pop més aclamat d´Europa. Per club pop es pot entendre pop lleugerament tecnològic i destinat a l´hedonisme més desenfrenat de les pistes de ball. Saint Etienne és un grup de tecno-pop que agrada a molta més gent de la que en principi pot encabir aquest estil. ¿Serà per la bellesa imperturbable de Sarah Cracknell? ¿O serà per l´efectivitat de hits com “He´s on the phone”,“Who do you think you are?” o “Nothing can stop us”?

THE BLUETONES, Expecting to fly (1996)
Un debut més que interessant després de la ressaca brit, ¿pot ser? Doncs, efectivament. La historia és cíclica. Quatre joves decideixen fer un grup després de sortir d´un concert dels Stone Roses (a la catalana serien Astrud sortint de veure Pulp a Zeleste el ´95). Resulta evident, doncs, la influència dels de Manchester sobre ells. Però el seu bagatge arriba una mica més lluny: el títol del disc és una cançó de Buffalo Springfield i les Rickenbackers que sonen al disc recorden inevitablement als Byrds. Com a resultat, un disc amb hits immediats com “Bluetonic” o “Slight return” (la perfecta construcció de la cançó pop en tres minuts) i altres temes de sobrat talent com “Carn´t be trusted”, “Talking to clarry”, “Things change”… De fet, tots.

BELLE & SEBASTIAN, If you´re feeling sinister (1996)
Ens desplacem cap al nord. Aturem-nos a Glasgow, Escòcia. Aquesta regió pot estar satisfeta de tenir uns grups amb personalitat pròpia, lluny dels mimetismes que imposa la City. I un d´ells és Belle & Sebastian. El mite es va crear al voltant del seu àlbum de debut, “Tigermilk”(1996). Un bon disc, una curta tirada en vinil, comptades actuacions en directe i una manifesta fòbia a les entrevistes i als saraos de la música (sobretot per part del seu cantant i compositor principal Stuart Murdoch), van contribuir a la formació de la llegenda del grup. I tot seguit, “If you´re feeling sinister”. Un petit oasi en forma de lletres melanconioses i iròniques que tracten històries d´adol.lescents inadaptats o que, simplement, retraten la quotidianitat urbanita des de l´interior d´un cafè (mirant a través d´un vidre pigallat per la pluja i amb un llibre de Salinger sobre la taula). La instrumentació, dominada per les guitarres acústiques, el piano i la trompeta, acompanya a la perfecció unes melodies en aparença planeres (uufff! Quines melodies!), per acabar conformant un dels discs més encantadors dels últims anys. “Like Dylan in the movies”, “Judy and the dream of horses”,… Un clàssic, i punt.

Pere Agramunt

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies