PUBLICITAT
19-09-2001 0:00
No sóc cap cinèfil expert, més aviat soc un cinèfil destar per casa. Mesgarrifen les tertúlies den Garci perquè entre tanta divagació absurda costa massa de caçar les idees brillants que shi diuen. No obstant, no em perdria per res la tertúlia sobre Blade Runner, una peli que podria agradar-li tant a laficionat a les pel·lícules den Bruce neurones Willis com a mi que no mel puc empassar ni amb un colocón de crispetes. La diferència és que el primer només ha vist una lenta i a trossos aburrida cinta dacció, és a dir ; no ha vist res.]
Blade Runner és un avís, un crit de neguit sobre el futur cibernètic que ens espera. No, tampoc no és això ; és molt més, és un gran interrogant per a la ètica i també per a lestètica :
Quín és el criteri per determinar el caràcter humà o inhumà dun ésser o duna màquina ? Quínes són les qualitats que ens diferencien als humans dels animals ? I de les màquines ? Hom dirà que la capacitat de raonar. Raonar en quin sentit ? Segons les pautes de la teoria de la elecció racional tal i com ho fa Deep Blue o Blue Jeans -ni ho sé- contra Casparov ? Per sort els humans no sempre fem cas daquesta norma i acostumem a deixar que sentiments, esperances, anhels, amors i romanticismes espatllin els nostres negocis. Roy, el replicant guerrer i els seus col ·legues androids també somien, no sé si els xais són el·lèctrics o no, però somien.
Perquè senfronten a la destrucció segura viatjant a la Terra després dhaver aconseguit escapar de la ciberesclavitud. No és perquè ja ho tinguin tot perdut sabent que només viuran quatre anys, és molt més que una simple aposta de tot o res. El que veritablement temen en Roy i els seus companys no és pas el caràcter inevitable de la mort, sinò la insuficiència del temps humà. És a dir ; no tenir temps per viure i disfrutar de la vida que tan alegrement sels ha atorgat . La mort no és el problema ; és en sí mateixa el que dona sentit a la vida. Lésser humà és lúnic ésser viu que se sap mortal, que és conscient del temps; la resta dels animals es creuen invulnerables i no tenen consciència de la finitud de la seva existència.
En Roy acaba amb la vida del seu propi creador, molt més que un pare ; és Deu i així es dona la vida a sí mateix atorgant-se la humanitat que dona la consciència de la mort inevitable que esguarda qualsevol home. Ara ningú no pot evitar que el xip dautodestrucció que porta instal·lat no faci la seva feina. Alea jacta est.
Èticament ja feia temps que era un home amb totes les qualitats humanes, però li mancava la part estètica. Vosaltres, els humans de sang calenta també vàreu matar Déu fa segles ; un il·luminat que mirava les estrelles va descobrir que no ereu el melic de lUnivers i dun cop de telescopi us va deixar orfes a tots, començant així la revolució astronòmica del renaixement. Tot i així, temerós del destí a les pròpies mans, lhome no ha trigat gaire en delegar tal responsabilitat a les mans dels nous déus moderns ; la Ciència i la Raó, gràcies als quals els homes poden tornar a creure en els miracles i la vida eterna. O el temps etern...
Al final, limponent Rutger Hauer encarna un monstre romàntic que, acorralat i atemorit perquè no sap el temps que li queda senfronta a un desenganyat blade runner carregat de dubtes que preferiria ésser en qualsevol altre lloc. No és el típic duel entre el bo i el dolent ; és un joc, una demostració de poder, força i intel·ligència de la màquina envers lhome més que superat. A banda de la plasticitat i poesia que emana de cada fotograma acompanyat de la música de Vangelis, és el simbolisme de lenfrontament el que realment em conmou. En Roy juga com un gat amb el seu ratolí atemorit, se sap superior i potent ; podria fer allò que volgués a la vida, però el temps se li acaba. Les seves últimes paraules conformen un bell discurs mortuori alimentat per la ràbia i la impotència per no poder seguir en el món dels vius; Jo he vist coses que vosaltres els humans no creurieu. He vist atacar naus cremant més enllà dOrió. He vist raigs C brillar en la obscuritat més enllà de la porta de Tanhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes sota la pluja. És hora de morir. Deckard, el caçador dandroids se lescolta estupefacte mentre es recupera de la carícia de la mort. Inesperadament, aquell android despiatat sha conformat amb demostrar el seu poder deixant-lo viure. Però no és una qüestió dorgull cibernètic, landroid estima tant la vida que labandona, que seria incapaç, en aquells moments crítics, de matar una mosca. Lamor a la vida no viscuda és més fort que lodi. És una barreja degoísme i amor el que fa que aquell ésser que sense immutar-se ha esclafat el cap del seu pare ara no sigui capaç deliminar el policia que intenta retirar-lo. Diguèssim que lagafa en un mal moment, lamarg moment en que se sent morir sense haver viscut. Lhome li ha donat la vida, però ha tingut la crueltat de negar-li el temps.
Oriol Escofet Sanchez
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT