La globalització de les resistències. Praga 2000

---

Quim Arrufat Ibáñez | encanal

13-12-2002 12:43

Qualsevol intent de descriure o analitzar allò que s’ha denominat genèricament “moviment de resistència global” com a fenomen homogeni està predestinat a ser inútil i, per molts dels que el composem, insultant. Els individus que en formem part, dintre dels quals m’hi incloc – reconeixent així la subjectivitat i la presa de posició d’aquest article – només reconeixem, a grans trets, dos denominadors comuns: l’enorme heterogeneïtat que regna entre nosaltres i un enemic comú: les formes que està adoptant el capitalisme actual a nivell mundial. Tot sociòleg, periodista, polític o curiós que intenti resumir aquest moviment en un parell de columnes d’un diari sense tenir en compte aquests dos únics denominadors comuns estarà posant en evidència la seva falta de coneixement sobre el tema.
Unes setmanes després dels fets de Seattle ( desembre 1999 )– que per molts van marcar l’inici de la “resistència global”- El Pais Semanal publicava tot un reportatge sobre Seattle i els origens i precedents d’aquests fets. D’una manera més o menys argumentada, situava els origens de tal fenomen internacional i multicolor en figures com Rigoberta Menchú o José Bové i en organitzacions tals com Intermón, Greenpeace o Metges Sense Fronteres. Pot ser; és probable. Però no a Europa. Aquesta resistència global ha existit a Europa des de fa molts anys, amb la mateixa heterogeneïtat i el mateix enemic. A Amsterdam en les més de 200 cases okupades, a Ginebra i a les seves incomptables comunes, a Barcelona, a Berlin, a la Haffenstrasse d’Hamburg, al mític Londres i al seu moviment “Reclaim the Streets”, a Kopenhaguen i al País Basc, a Madrid i a l’antic barri jueu de Viena, al barri anarquista de Leipzig i als pobles okupats del Pirineu aragonès. Els protagonistes de les protestes de Praga ja feia temps que existien. Simplement, la reunió anual del Banc Mundial ( WB ) i del Fons Monetari Internacional ( IWF ) va significar l’ocasió més clara per unir totes aquestes lluites locals en un front comú. Però el que és important és que no seguim cap doctrina, cap líder ni cap organització ja que aquest moviment es basa precisament en això, en l’acumulació de moltes organitzacions petites, de molta gent a títol personal de molts llocs diferents i amb demandes encara més diferents.
Sovint entre els que ens manifestem en aquestes cimeres sorgeixen nombrosos debats: “violència/no violència” o “demandes concretes/oposició frontal” són els debats més corrents. Però malgrat les eternes discussions que es plantegen en les multitudinàries assemblees on grups de 1.000 i 2.000 persones miren de posar-se d’acord, ningú no dubta en la necessitat de frenar l’avanç de la globalització econòmica i en parar els peus al capitalisme sigui nacional com fins ara, mundial com a partir d’ara o d’Estat com molts encara recorden.
Només un parell de dades per estalviar-me tot un manifest antiglobalització: 256 persones acumulen més del 50% de la riquesa mundial i en l’últim informe de l’ONU, cent empreses s’estan convertint en “amos del món” amb més del 60% de l’import de les operacions de fusió i adquisició d’empreses. Per posar un exemple: General Electric posseeix ja 380 bilions de pessetes en actius a l’estranger, dóna treball a més de 6.000.000 de persones fora de les seves fronteres i les seves vendes anuals a l’exterior superen els 2 bilions de dòlars ( 380 bilions de pessetes ) . No són necessàries més explicacions del per què protestem.
Si bé pot ser interessant comentar el com. Jo vaig participar en les violentes protestes de Praga. Vaig sofrir en la pròpia pell la repressió més brutal que mai havia vist, tant al carrer, com a comissaria i a la presó. Efectivament, vaig ser empresonat després de passar tres nits a comissaria. En sortir de la presó vaig tornar a l’Estat espanyol amb l’autocar dels bascos que em van deixar a Donosti. Sobre com s’havia dut a terme la protesta vam estar discutint durant hores: però – plantejaven alguns a l’autocar -, que és la violència que s’ha vist a Praga al costat de qualsevol altre conflicte al món, al costat de la pobresa del 3r Món o les marees negres del petroli o la mateixa repressió policial? I per què a nosaltres ens anomenen “punkys con el pene anillado” ( EL PAIS ) i als serbis que van cremar el Parlament a Belgrad se’ls ha de tractar d’herois?
Entre els manifestants hi ha persones i organitzacions que em sorprenen quan, en un esclat d’optimisme, diuen que la Revolució és a la propera cantonada i que l’era burgesa, com deia Marx, està tocant sostre. O d’altres que han vist un paral·lelisme entre el començament del segle XXI i el naixement d’aquesta nova resistència i projecten les seves accions fins un futur força llunyà. N’hi ha que som més pessimistes, per dir-ho així, i creiem que Seattle i Praga són les veus agonitzants de l’última resistència anticapitalista i activa que existeix al 1r Món. A Seattle van ser 50.000 joves, a Praga 20.000, a Niça 5.000 i segur que a Barcelona ( 10 i 11 de juny, cimera del FMI ) en serem molts més que a Seattle mateix. Però no obstant això som una immensa minoria, som l’últim reducte del pensament crític, l’últim sospir de ràbia de l’Europa de les lluites obreres del segle XX.

Quim Arrufat Ibáñez, Col·lectiu La Brega

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies