GLOBALITZACIÓ

L'hora de la política

---

Xavier Godàs | encanal

13-12-2002 12:39

El procés de globalització s’edifica sobre la base del mode de producció capitalista, la característica central del qual és la divisió entre els propietaris dels mitjans de producció i els assalariats (o no propietaris). Que el capitalisme sigui el mode de producció hegemònic a escala mundial no és un fenomen nou; allò que sí és contemporani són les següents característiques definitòries del desenvolupament capitalista hagut des de la crisi del petroli dels anys setanta del segle XX:

a) La primera és política: el desmoronament de la URSS i la implantació del capitalisme a la Xina han fet més hegemònic el capitalisme que no ho era ara fa vint-i-cinc anys.
b) La segona és fonamentalment tècnica: la revolució de les tecnologies de la informació com a condició de possibilitat per a la reorganització de l’activitat econòmica. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació permeten la flexibilització organitzativa de les empreses, i la connexió econòmica global de l’activitat empresarial en temps real a qualsevol lloc del planeta.
c) En tercer lloc, l’educació i el coneixement esdevenen factors molt importants en l’increment de la productivitat. Si bé la propietat continua definint el capitalisme, ara disposar d’habilitats organitzatives i de coneixements professionals qualificats és fonamental en el moment de poder optar a ocupacions amb un nivell d’ingressos entre acceptable i alt.

La reorganització de l’activitat econòmica en condicions de globalització ha possibilitat que l’estructura laboral de les nostres societats variï. Si les tecnologies de la informació i la comunicació permeten la centralització i la descentralització simultànies de l’activitat econòmica, també tenen un clar efecte en la mà d’obra:
a) Segons Manuel Castells, en el mercat laboral estatal la segmenten en dos pols laborals bàsics: els treballadors genèrics i els autoprogramables. Els primers són persones que han d’assumir feines mecàniques, no disposen d’autonomia en el treball i es veuen sotmeses a alts nivells de precarietat laboral; els segons tenen el coneixement necessari per desenvolupar-se en treballs qualificats que concentren la possibilitat de tenir responsabilitats organitzatives, disposen d’autonomia i de la certesa de fer carreres professionals ascendents.
b) En un altre sentit, la capacitat tècnica de deslocalització de l’activitat empresarial facilita la recerca de mà d’obra barata per tot el planeta. Com a conseqüència, hi ha un element bàsic a considerar: si bé l’activitat econòmica es troba globalitzada, no ho estan les normes regulatives del mercat laboral, que encara depenen dels marcs estatals. És possible traslladar part de l’activitat productiva d’una empresa catalana al Marroc, i dirigir-la en temps real des de Barcelona, sense que els treballadors marroquins puguin optar a condicions salarials i de treball similars als treballadors contractats a Barcelona.

Aquests dos efectes de la globalització econòmica expliquen per què l’empresariat ha incrementat el seu poder de negociació contractual respecte dels treballadors. Degut a la segmentació de les condicions laborals i a la capacitat de deslocalització de les empreses, s’està donant una individualització de les condicions de treball que soscava l’organització i la negociació col·lectives pròpies dels sindicats, fet que afecta especialment als treballadors en condicions laborals més febles arreu del món.

Com a conseqüència de les condicions estructurals tecno-econòmiques de la globalització, actualment comença a repensar-se la política com a via de regulació en positiu de la globalització. La qüestió aquí és: de quina manera? Primer que res, identificant correctament els problemes que requereixen de solució política.

Primer, l’Estat nacional és un model de gestió política que no pot absorbir les condicions estructurals de la globalització. Anem a pams. En el decurs de la història moderna l’Estat nacional desenvolupa tres funcions: el control del ritme de la modernització econòmica i l’amortiment dels seus aspectes socials més negatius; la protecció i recolzament per part de l’Estat a una cultura i identitat nacional; la creació d’un espai des del qual s’exerceix la sobirania política dels ciutadans. Ara l’Estat no té un control exhaustiu sobre els dos primers factors, mentre que pel que fa al tercer organitzacions interestatals com la Unió Europea també el sobrepassen. (Actualment la Unió Europea és democràticament deficitària perquè els ciutadans europeus no poden exercir la sobirania popular més enllà dels límits dels estats membres, però aquesta situació és difícilment sostenible per més temps, com bé demostra la darrera cimera de Niça). A més, cal emfasitzar una última qüestió fonamental: si és en el marc estatal on es dóna la distinció entre l’home genèric i el ciutadà, més enllà dels límits de la ciutadania vinculada a l’Estat els drets humans no són políticament exigibles. I això avui és problemàtic, perquè no serien punibles personatges com Pinochet, Milosevic o Suharto si els drets humans no poguessin traspassar les fronteres nacionals.

Segon, si en l’actualitzat les funcions de l’Estat nacional han quedat minoritzades, també es cert que l’Estat segueix essent l’espai de percepció de la nacionalitat i de dirimir els conflictes socials i polítics. Cal doncs, fer un pas endavant. La sociologia pot mostrar com les condicions estructurals de la globalització fan que no sigui possible exercir una política purament nacional i/o local, sinó global. Aquesta primera consideració ens remet al concepte de ciutadania, que ha de deixar de ser exclusivament nacional per prendre una dimensió universal. Però queda pendent quina ha de ser l’articulació democràtica d’aquesta ciutadania: de quins drets disposen les persones amb independència de la seva nacionalitat o cultura? I, sobretot, com s’assegura que aquests drets siguin respectats?

El punt de partida és que s’identifiquen tres problemes universals que requereixen d’un tractament global. El desenvolupament del capitalisme contemporani no ha solucionat, ans al contrari, ha agreujat:
a) Les diferències de desenvolupament econòmic que, en determinats casos, no permeten ni els mínims de supervivència de les societats afectades. Les bosses d’exclusió social que es desprenen d’aquesta realitat prenen una dimensió global: afecten països sencers, com és el cas d’Haiti, però també es consoliden en els grans centres urbans nord-occidentals.
b) El problema de la sostenibilitat medi ambiental i la limitació dels recursos. El desenvolupament econòmic capitalista continua essent estratègicament cec respecte de l’esgotament dels recursos naturals sobre els quals és possible, precisament, l’activitat econòmica.
c) Les diferències culturals que expressen valors diferents pel que fa a l’ha de ser de l’organització social, i que poden afectar a la codificació universal dels drets humans. No és cap argument sòlid aquell que s’escuda en les particularitats culturals per no intervenir en matèria de drets humans. Les cultures estan formades per persones amb una capacitat universal per comunicar-se, tant entre membres d’una mateixa cultura com entre membres de cultures diferents.

Aquests tres problemes globals han de guiar la redefinició de la política en el marc d’organitzacions transnacionals polítiques democràticament legitimades, i el seu espai d’intervenció ha de ser planetari. Arribar a aquest estadi permetria la subordinació dels centres de poder econòmic a la capacitat regulativa d’aquestes organitzacions transnacionals. I, també, fructificaria la relació entre les organitzacions transnacionals polítiques i els moviments socials globals, que són expressió activa d’aquesta emergent ciutadania universal. Només reestructurant la política sobre bases globals i democràtiques pot pensar-se en la possibilitat que la ciutadania universal no sigui una quimera, sinó una condició real. Els moviments socials més potents a nivell internacional actuen sobre problemes concrets (explotació laboral obrera i infantil, problemes del medi ambient, contra la producció de mines, defensa dels drets humans, defensa de les identitats i formes de vida indígenes…) però tots, en major o menor grau, reivindiquen aquesta reubicació de la política com una necessitat de primer ordre per a l’organització actual.

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies