OPINIÓ
08-10-2007 13:26
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Serà, d'aquí a ben poc, una imatge més del calendari d'horrors mundials que semblen no tenir fi. Estirat a terra, amb la càmera enfocant encara la rebel.lió dels monjos de Birmània, Nagai dispara la seva màquina confiant que el soldat del davant no li dispararà el tret de gràcia. Tots dos disparen, la guerra i la pau. Estan probablement en el lloc equivocat i en el moment equivocat, certificat gairebé de mort per a un reporter intrèpid a qualsevol lloc del món.
El fotògraf i el soldat conformen una nova parella tràgica i repetida des de l'orígen del reporterisme entés com diu Arturo Pérez Reverte: "yo no fui periodista, fui reportero; podría haber cazado animales, obras de arte, pero cazaba imágenes, sabía cazar vida". Com la que va caçar Robert Capa forjant el neixement del fotoperiodisme durant la Guerra Civil espanyola. Hi ha en totes aquestes fotos efemèrides que celebrem cada any i que lluny d'aprendre a no repetir, renovem, actualitzem i digerim de nou i com si res.
Fa pocs dies de l'assassinat el fotògraf japonés a mans d'un soldat que, com ell, segur que anhela un món millor. Que, com ell, segur que és només el darrer graó d'una màquina que tots alimentem amb dol i violència. Que, com ell, va calçat amb unes xancles de platja indignes de qui mata i de qui mor. Tots dos, com el Che, com el milicià de Capa, com el jove executat per Nguyen Ngoc Loan a Vietnam són parelles de la història que no sabem deixar de recrear malgrat les recordem, sempre, com aniversaris infeliços. .-32
PUBLICITAT
PUBLICITAT