PUBLICITAT
OPINIÓ
10-02-2008 18:38
La comunitat científica considera que les partícules en suspensió (PM10) són el problema de contaminació ambiental més sever per les greus afeccions que ocasionen al conducte respiratori i al pulmó. Les PM10 són les causants de malalties respiratòries, problemes cardiovasculars i càncers de pulmó. Segons un estudi de la Comissió Europea publicat a principis de 2005, la presència d’aquestes partícules en l’atmosfera produeix cada any 350.000 morts prematures. L’Organització Mundial de la Salut (OMS), en un altre estudi publicat al 2004, afirmà que l’exposició a les partícules en suspensió és motiu de la mort prematura de 13.000 infants d’entre un i quatre anys, anualment.
El mes de gener de l’any passat, la vicepresidenta primera del govern estatal, María Teresa Fernández de la Vega va presentar el projecte de llei de Calidad del Aire, destacant–ne la necessitat per“la urgencia del problema que causa 16.000 muertes al año”, en el territori espanyol, i per a “la modernización de una normativa que tiene ya 35 años i que está evidentemente desfasada”. Es referia a la “Ley de Protección del Medio Ambiente Atmosférico”, que data de 1972.
Per la seva part, la ministra de Medio Ambiente, Cristina Narbona, apuntava: "Cada vez hay más evidencias de la incidencia sobre la salud de la contaminación atmosférica", assenyalant que, afegit a les 16.000 morts prematures, hi ha un preocupant augment d’asma infantil.
Potser feia falta aquest reconeixement institucional sobre l’atenció i cura que requereix l’aire que respirem, enfocat sobretot als sectors que relativitzen la dimensió i gravetat de la qüestió, ja sigui per ignorància, negligència o autisme interessat .
Aquest projecte de llei, després del seu tràmit parlamentari, va ser aprovat el novembre passat i publicat al BOE el dia 16 del mateix com “LEY 34/2007, de 15 de noviembre, de calidad del aire y protección de la atmósfera”.
En opinió de José Luis Gallego, naturalista i periodista ambiental, premi Medi Ambient 2003 de la Generalitat de Catalunya, aquesta llei és una de les fites de la legislatura en matèria de protecció del medi ambient i té com a referència el que ja diu l’article 45 de la Constitució: “Els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, amb el suport de la indispensable solidaritat col·lectiva”.
Poders públics i solidaritat col·lectiva. Dos subjectes asimètrics i alhora complementaris. En el cas de Vilanova i la Geltrú, la solidaritat col·lectiva consisteix en assumir que el problema de contaminació ambiental el pateix la ciutat i evitar reduir aquest problema a un sol barri, tot i que el sofreix de forma més directa i intensa per la proximitat del focus emissor. Les dades oficials recollides en les dues estacions medidores ho demostren amb claredat. Citem només les de l’any passat: superacions del límit de partícules a l’estació de l’Ajuntament, 21 de 92 mesures (23%); superacions del límit de partícules a l’estació del Tacó 59 de 96 mesures (61,5%). És evident la vulneració dels límits normatius establerts i l’extensió dels límits geogràfics .
Els poders públics, Ajuntament i Generalitat, han mostrat una molt poc eficient capacitat de resposta a la resolució del conflicte. Molts ciutadans entenen que, sense comptar amb les possibilitats de l’esmentada nova llei, hi ha suficient material normatiu per impulsar una alternativa favorable a la protecció del medi i, sobretot, a la salut de les persones.
En aquest aspecte l’Estatut d’Autonomia 2006, en el capítol I, article 27 “Drets i deures amb relació al medi ambient”, és suficientment explícit. Però per facilitar–ne la interpretació en cas de dubtes, en el capítol IV, Garanties dels Drets Estatuaris, article 37 “Disposicions generals”, expressa: “Els drets que reconeixen els capítols I, II i III d’aquest títol vinculen tots els poders públics de Catalunya i, d’acord amb la naturalesa de cada dret, els particulars. Les disposicions que dictin els poders públics de Catalunya han de respectar aquests drets i s’han d’interpretar i aplicar en el sentit més favorable per a llur plena efectivitat”. Així mateix, els articles 40 i 46, tracten dels poders públics i el seu paper davant la protecció i millora de la qualitat de vida de les persones amb relació al medi ambient.
Si, a més, analitzem les competències municipals contemplades en el “Decret Legislatiu 2/2003 de 28 d’abril. Text refós de la Llei municipal i de Regim Local de Catalunya”, podem comprovar el que dictamina l’article 66.3: “El municipi té competències pròpies en les matèries següents: f) La protecció del medi; h) La protecció de la salubritat pública.
La Carta Europea d’Autonomia Local també apel·la a la responsabilitat de les autoritats en benefici dels seus habitants, i no cal oblidar que el nostre municipi està adherit a la Carta d’Aalborg (Carta de pobles i ciutats europees cap a la sostenibilitat).
Si algun expert ens adverteix que la lectura positiva o favorable que fem d’aquests textos es errònia o simplista, dissortadament no podrem evitar recordar aquella famosa i explícita frase del polític Álvaro de Figueroa y Torres, comte de Romanones, que sentenciava: Haga usted las leyes, y déjeme a mi los reglamentos.
Voluntat política sí, esforç i valentia també, però, sobretot, coherència. Per no acabar tots, totes i tot, fets pols.
Carles Andreu
President de l'Associació de Veïns del Barri de Mar
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT