PUBLICITAT
OPINIÓ
02-03-2008 20:54
El temps no compta, ells diuen que tu tens el rellotge però que ells tenen el temps. Les tertúlies al voltant de la cerimònia del té saps quan comencen però mai quan acabaran. Fora estrés, fora horaris, fora tecnologia, és l’espai de la convivència humana sense estúpides interrupcions en forma de mòbil, televisió, ràdio... només conversa, comunicació, punts de vista i respecte entre cultures diferents.
No només el repte esportiu de córrer aquesta mítica cursa pel desert sinó el repte solidari d’entregar personalment 450 kgs de material esportiu, aliments, medicines. Material donat pels vilanovins i vilanovines i per diverses empreses locals i amb la col·laboració de l’Ajuntament i amb l’ACAPS Garraf. Gràcies Gent de Vilanova!
La cursa que se celebrà entre el campament de refugiats de l’Aioun i el d’Smara, passant per Ausert, és d’una duresa increïble. 42 kms creuant un oblidat recó del desert del Sàhara trepitjant terra, sorra, pedres, dunes, turons….Un oblidat recó del desert on aquest poble va ser condemnat a viure-hi quan els espanyols els van deixar de la ma de Deu per allà el 1975, quan la dictadura veia el seu fi i la pressió internacional sobre la darrera colònia a Àfrica es feia cada cop més present. Aleshores Marroc i Mauritània va ocupar el Sàhara Occidental... I 32 anys després continuen “vivint” en unes condicions severes, dures, inhumanes...
El fred, el vent, el sol són els únics acompanyants durant la cursa i contra qui has d’estar lluitant constantment. La sortida és un dels moments més emocionats. Centenars de dones, nens i nenes es situen a banda i banda de la sortida animant, cridant, portant senyeres d’un país que no poden trepitjar. Són les nou del matí, el vent bufa, fa fred, el sol comença a sortir tímidament i tots estem molts nerviosos. L’aventura comença. La primera mitja marató és sobre un terreny planer i dur que et permet portar un ritme viu. Però aquest s’atura a partir d’Ausert, on es passa pel km 21 i per entremig de desenes i desenes de cridaners sahrauís animant-te. Quin moment més emocionant també! El comparo amb aquelles imatges del Tour de França on els ciclistes quasi be no tenen espai per passar ja que la gent s’acosta a animar els esportistes. A partir d’aquest punt el terreny esdevé irregular, amb molta sorra que impedeix portar un ritme constant. El vent desapareix. La calor es fa el teu company inseparable des del km 30 i el cansament acumulat durant els kms anteriors comença a fer-se palès. El pas pel 35 permet ja veure a l’horitzó Smara, el campament on hi ha la meta. El 40 és als afores i ja pots veure les banderes de la gent a l’arribada. L’arribada és l’èxtasi. Ho he aconseguit! No importa el lloc, no importa el temps...Em satisfà molt més saber que la presencia dels quasi 600 corredors i acompanyants han pogut fer oblidar per uns dies la quotidianitat a que nosaltres, fa ja més de 30 anys, vam condemnar aquesta gent a malviure en un racó del desert on la vida és quasi impossible.
Visca el Sàhara lliure!
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT