PUBLICITAT
VNG
04-08-2008 17:33
No m’heu pas cedit la paraula perquè jo pugui presumir de cap arrel genètica a la vostra ciutat o a la vostra comarca, ni perquè m’hagi emparentat amb alguna filla dels vostres verals, ni perquè m’hagi hipotecat per posseir una casa al vostre terme, ni perquè m’hagi permès la fantasia d’amarrar una barca al vostre port, ni per cap altra semblant raó de campanar provincial. La trista i crua veritat, deixeu-m’ho dir en veu baixa, és que fins ara la meva experiència de Vilanova i la Geltrú era tan limitada que quan evoco la vostra ciutat les imatges que em vénen al cap són aquelles que ofereix l’objectiu mòbil de la finestra del tren —rodalies, Catalunya Exprés o Euromed— en travessar-la més o menys rabent: una pel·lícula de cinema mut on una vertiginosa vil·la d’indians cedeix a una fugacíssima visió de la rambla ascendent, que al seu torn cedeix a un esperitat jardí modernista, que de seguida cedeix a un atrafegat carrer de cada dia, per acabar cedint a una espaiosa estació d’inefable estètica ferroviària, que sovint tampoc no és més que una veloç successió de brevíssims fotogrames. És prou i massa evident, doncs, que jo no tinc, encara que ja us puc dir que em dol, credencials diguem-ne localistes per merèixer la vostra invitació a pronunciar el brindis d’obertura de la festa. Una invitació, haig de pensar per tant, que només pot ser sincerament desinteressada i que, en conseqüència, és ben segur que no s’ha fet amb cap esperança que jo vingui avui a cantar les glòries de la vostra història, que hauria hagut d’aprendre a corre-cuita als llibres o a l’internet, o a lloar les excel·lències del vostre present, que tot just he començat a conèixer una mica millor. ¿Què dec haver fet jo, doncs, per merèixer aquesta invitació tan generosa, que no tan sols no busca l’afalac sinó que afalaga de dret el convidat? He trobat la resposta al llibre Cinc d’agost. Invitació a la festa, publicat a casa vostra l’any 2000. En un pròleg signat per una discreta escriptora que sembla respondre a l’esotèric nom de Biblioteca Antina, llegeixo: “No abellia, però, a aquella comissió, caure en el matusser Pregó de Festes a càrrec de l’última figura o figureta de moda entre els ‘media’, ni tampoc en l’adotzenat sermó del patrici de torn.” En això, francament, ho heu encertat de ple: no sóc ni he estat mai cap figureta de moda, ni tampoc sóc ni compto arribar a ser mai cap patrici de torn. Però no sembla encara que això hagi de pesar prou per fer ningú digne de res, oi? Continuo, doncs, llegint al pròleg de la senyora Antina: “S’invita un literat del domini lingüístic català a conèixer la ciutat. Ella, o ell, a canvi, prepara el text que el dia 4 d’agost, la vigília de la festa —durant l’acte protocol·lari d’obertura de la Festa Major—, esdevindrà el Convit a la xala festiva d’aquests dies, per a tots els vilanovins i forasters.” Aquí sembla haver-hi, per fi, l’explicació definitiva: l’únic que em demaneu, l’únic mereixement que de debò puc exhibir davant vostre és que sóc, en efecte, un escriptor del nostre domini lingüístic. Un encantador de mots, un domador d’expressions, un saltimbanqui verbal, un malabarista de paraules… Això sí, de les paraules que tots plegats hem heretat dels pares i que —almenys els que som aquí— volem encara llegar als fills.
És clar que a vosaltres no us ve gens de nou, perquè ja fa gairebé un quart de segle que practiqueu aquesta mena de civilitzada invitació, però ara us haig de dir molt seriosament que jo encara n’estic sorprès, per no dir meravellat o, inclús més, astorat. La vostra decisió de 1984 —l’any de la dictadura del Germà Gran, ho recordeu?—, la d’encomanar l’obertura de la vostra festa a un escriptor, la de preferir la dignitat de la paraula fundadora a la voluptat de la frivolitat venturera, és, en el món que ens ha tocat, i en particular en el país en què vivim, una raresa excepcional, un autèntic desafiament a les imposicions del Germà Gran que vetlla perquè tots siguem igualment iguals, és a dir: igualment submisos, igualment estúpids, igualment innocus, igualment panxacontents, igualment dessubstanciats. La naturalitat i el sentit comú d’aquella vostra decisió de 1984 continuen sent, o potser ho són més que mai, una singularitat, una extravagància, una excentricitat que us honora. Una singularitat que, sense anar més lluny de quaranta quilòmetres, contrasta amb la política erràtica, frívola i provincial de la nostra capital, del nostre desbruixolat Cap i Casal. Podeu creure de veritat que per a qualsevol escriptor d’aquest país, sigui poeta o dramaturg, narrador o assagista, ha de ser un honor molt especial rebre la invitació d’una ciutat que des de fa un quart de segle es fa guiar sense vacil·lacions per unes idees tan clares i netes, tan altes i senzilles, sense fums ni escarafalls. Tingueu per cert que jo me’n sento molt d’honorat de ser avui aquí, parlant per a vosaltres.
Ara perdoneu-me, doncs, que per arribar fins a aquest punt hagi parlat tant de mi i que hagi fet servir tantes vegades el pronom de primera persona. Prometo esmenar-me, encara que ja no quedi gaire temps per cloure aquest convit.
Una festa que comença honorant en primer lloc la paraula ha d’esdevenir per força una festa honorable en ella mateixa. Diguem que el qui revereix la paraula pot xalar i festivar després amunt i avall, a esquerra i a dreta, pertot i arreu, sense por de caure en la ximpleria, la baixesa o la vulgaritat. Perquè la paraula és, abans que res, la creació que de debò ens fa humans, únics entre els nostres parents primats. La paraula, com Déu, és una creació dels humans, sens dubte la més alta i genial de totes, però al seu torn esdevé ella mateixa, també com Déu, creadora i modeladora nostra. Nosaltres hem fet la paraula perquè després ella ens fes a nosaltres. La paraula, criatura creadora. Recordeu encara Joan Evangelista? “In principio erat Verbum. Et Verbum erat apud Deum, et Deus erat Verbum.”
[Al principi era la Paraula. I la Paraula era amb Déu, i Déu era la Paraula.] Aquesta paraula creadora ha llavorat en nosaltres, primats privilegiats, la intel·ligència, la imaginació, la memòria… És per la paraula creadora, doncs, que hem estat capaços de conquerir el foc, de bastir refugis, de construir eines, de conrear la terra, de multiplicar i dividir, d’especular amb idees, de compondre música, de viatjar a la lluna, de descobrir l’estructura de l’ADN, d’inventar intel·ligència i memòria artificials. Deixeu-m’ho dir, ja que acabem de topar amb els ordinadors, en prosaics termes informàtics: la llengua, el llenguatge verbal, és el sistema operatiu que després ens permet utilitzar els programes més sofisticats que se’ns acudeixin. Qui, com vosaltres, anhela millorar el seu sistema operatiu, no es conformarà amb vells programes de remota generació, sinó que aspirarà als més complexos i refinats. Qui, com vosaltres, comença la festa venerant la paraula, no es conformarà amb la rialla grassa ni amb el saltiró estúpid, i demanarà a la joia comuna molt més que elementals satisfaccions animals. Qui, com vosaltres, reverencia la paraula, estima la civilització. I la festa, no en dubteu, és una manifestació de civilització.
Deixeu-me ara que, per fi, us hi convidi. I deixeu-me que ho faci amb paraules que manllevo a William Shakespeare, un dels més grans poetes de la humanitat, no sense abans anostrar-les tan bé com he sabut. M’ha semblat que s’ajustaven especialment a una festa arran de mar, com la vostra. Originalment les canta Ariel als seus esperits, al primer acte de La tempesta, invitant-los a la dansa; deixeu-me ser Ariel uns instants, vulgueu ser vosaltres esperits:
Veniu a aquests sorrals brillants
i doneu-vos les mans.
Quan us haureu fet homenatge
s’encalmarà l’oratge.
Sardanegeu amb cama alada,
follets, cantant-ne la tornada:
Sentiu, sentiu!
Bub-bub!
Ja lladra el gos aspriu.
Bub-bub!
Sentiu, sentiu, que a poc a poc
ja sento el gall sortir del cup
cantant el seu quicaracoc!
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT