21-10-2008 20:57
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Davant del dubte, l’important és tenir-ne clar el concepte. Per evitar definicions interessadament subjectives, tiraré d’enciclopèdia: “política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal.laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi”*.
Dit això, és demagògic anunciar que quan un demana fer complir la llei, cal aplicar-ho a tota normativa legal i no només segons una tria subjectivament selectiva? Doncs deu ser que sí perquè aquesta va ser la resposta obtinguda pel regidor republicà al Ple municipal de Cubelles el dilluns 20 d’octubre al recordar, coincidint amb els altres partits allí representats, que la Llei 10/1998 és d’obligat compliment, però no només pels que, segons el regidor popular, creen dubtes sobre la necessitat de demanar el requisit del veïnatge civil català als dos membres d’una futura unió estable de parella (PSC), sinó també pels que, en un Ple anterior, sol.licitaven que aquest veïnatge civil català no es sol·licités a ninguna de les dues parts (PP). No totes les lleis ens agraden, però no es pot exigir legalitat quan interessa i demanar canvis il·legals quan convé. Tot i així, cal felicitar-se per, finalment, poder tenir un Registre d’Unions Estables a Cubelles, legal, evidentment.
Després de quatre hores de Ple, permetin-me opinar que la major demagògia la vaig veure en la política seguida per un Partit Popular que, amb discursos ofensius, alts de to i amb clares referències (visuals i orals) als ciutadans, i ciutadanes, allí presents, va reclamar inversions en hospitals, millores viàries i ajudes per la dependència, tot i resultar força contradictori el fet de demanar més despeses aquí (que evidentment ajudarien a millorar tots els serveis), dificultant insistentment les millores de finançament allà, tot i el consens en el dèficit fiscal català i la seva futura permanència davant la impossibilitat d’arribar a acords per a solucionar-lo.
D’altra banda, és clar que cal tenir en compte la ciutadania, però no ens confonguem, un Ple no és una zona de mítings o de discursos personals, sinó un lloc de treball, de debat i anàlisi polític dels nostres representants legalment escollits. Tots tenim demandes per exposar, i tots podem fer-ho, però en el lloc i de la manera adequada. Tan de bo el Plens gaudissin de temps suficient per a que tots els oïdors hi poguessin dir la seva, però mentre això no sigui així, cal que siguin els nostres càrrecs polítics els que s’hi expressin. Utilitzar els temes emotivament potents però de solució no immediata per a exigir programes d’acció en una inmediatesa impossible, recolzant-se en un suposat suport dels allí assistents, alhora que tota millora financera catalana és vista com a una amenaça per l’status quo intocable que tant emparen en la Constitució, no només em sembla un discurs fàcil sinó, sense cap dubte, conceptualment demagògic. I tot plegat per a aconseguir governar d’una vegada, com ens van deixar prou clar als que ho escoltàvem. No considero discutible el fet que qualsevol partit polític busqui el poder governar, i en solitari si s’escau, però sense perdre el nord, que el govern no s’obté per la gràcia de ningú sinó pel suport democràtic.
I haurà qui dirà que l’important és el fons, no les formes, com si fossin dues realitats independents. Però, és clar, també és diferent ofendre i argumentar, o imposar i impulsar, o proposar i polititzar; però sí, ja ho sé, ara em diran que això torna a ser demagògia, què hi farem.
*Gran diccionari de la llengua catalana
Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles
PUBLICITAT
PUBLICITAT