PUBLICITAT
OPINIÓ
07-10-2002 18:49
El 12 doctubre no és una data qualsevol. El calendari ens la marca amb tinta diferent, generalment vermella. No pas perquè sigui diumenge (que aquest any no és el cas), sinó perquè és festa. Així de simple. O així de complex
Un país proper, dissortat, té el costum de celebrar cada any des de ja en fa uns quants la seva festa de la unitat nacional. Els i les connacionals daquest país pengen la seva bandera en llocs on els vius colors que la conformen siguin ben visibles; organitzen actes per refermar la seva identitat i la voluntat dafermar-se a la seva terra. Una identitat que té un nom, sahraui; i una terra que té un nom, el Sàhara occidental.
Des de la fundació del Frente Polisario de Saguia al Hamra y Rio del Oro, el 10 de maig de 1973, aquest petit país del Magreb les ha vist de tots colors. També les havia vist de tots colors amb anterioritat, quan començaren les batusses entre les potències colonials a finals del segle XIX. Des de labandó, contravenint totes les convencions signades, per part de la metròpoli (aquell Estat espanyol on el franquisme esllanguia matant, però), a la populista i demagògica Marxa Verda organitzada per Hassan II, passant per una mena de tansemenfotisme vergonyant de la comunitat internacional, les bombes de napalm (sí, han llegit bé: napalm llençat des davions comprats per lexèrcit del regne del Marroc a lexèrcit nord-americà), la construcció dun mur de seguretat immens enmig del desert, o la creació arran de la guerra docupació dun contingent inabastable de refugiades i refugiats que en els moments que vostès llegeixen aquestes ratlles continuen malvivint en els camps de Tindouf, a Algèria. Des de principis dels anys noranta, aquests refugiats i la resta de població sahraui espera que la comunitat internacional sigui capaç dimposar allò que alguns anomenen imperi de la llei; és a dir, que imposi el compliment de les resolucions de lONU per tal de poder celebrar el tan anhelat referèndum dautodeterminació.
Val a dir que el panorama no és gaire esperançador: obstruccionisme marroquí (a qui preocupa més el julivert que el patiment de població civil), mediocritat mediadora espanyola (incapaç de desenvolupar un paper, posem per cas, similar al realitzat per Portugal en la recent descolonització del Timor) i papanatisme de lenviat de lONU, el nord-americà James Baker (secretari destat destrangers de Reagan a lèpoca de la contra sandinista o el famós Irangate). Però el poble sahraui i el govern de la RASD continuen tossuts defensant els seus drets reconeguts internacionalment sobre el paper, es mantenen ferms en lexigència de laplicació dels acords i mostren a tot el món una dignitat que molts esperem que tingui el seu just preu en aquest tauler descacs que és lanomenada geopolítica internacional.
És per tot això que aquest any, com cada any, la gent dERC volem honorar des daquest petit espai la lluita del poble sahraui per la seva dignitat nacional i per la sobirania plena. Volem recordar i retre un homenatge a totes aquelles persones que, dia sí i dia també, sesforcen en fer daltaveu de la lluita sahraui, acollint nens o col·laborant amb les diverses iniciatives de suport als refugiats i les refugiades de Tindouf. Uns valors, els de la dignitat i la solidaritat, completament diferents duna altra festa, també dita nacional. Que curiosament es celebra el mateix dia, 12 doctubre. Una festa potser geogràficament més propera. Però, a la vegada, més aliena.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT