OPINIÓ
22-09-2011 20:55
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Ben segurament no hauria estat cap disbarat que dos personatges amb una concepció de l’estat i la política tan semblant es demostressin estima i reconeixement en l’àmbit privat, intercanviant lletres i salutacions quan ho trobessin adient. Poc ens hauria de sorprendre. Però aquest cop no ha estat així i José Bono, un dels primers representants de l’estat espanyol després del monarca i del president del govern, ha volgut reconèixer la trajectòria política de Fraga Iribarne i la seva aportació –deia– en favor de la convivència i de la construcció d’una Espanya en la qual hi càpiguen tots, sense sectarismes ni exclusions.
Ara que s’esgota la trajectòria política del president honorífic del Partit Popular, tot just quan algun diari gallec ha publicat per error la seva necrològica, la figura pública de Manuel Fraga torna a l’escena: les pàgines d’alguns diaris difonien la seva activitat pública, allunyada dels focus i de l’escó al senat on sovint s’adormia, i més lligada al despatx de senador on rebia estudiants universitaris interessats en aquella transició modèlica que mai no ens hem acabat de creure. El seu aspecte físic desvalgut i desmemoriat així com un fil de veu inintel·ligible han suscitat la compassió general, com si fos una grolleria recordar que el vell jerarca franquista, a més de pare de la ja no tan sacrosanta constitució, va ser Ministre d’Informació i Turisme (1962-1969) en vida del dictador i també Ministre de Governació durant la presidència del carnicerito de Málaga, Carlos Arias Navarro (1975-1976). En aquells temps transitius el carrer era seu i la violència policial reprimia brutalment les ànsies de llibertat de la ciutadania; recordem els fets de Vitòria, el 3 de març de 1976, quan la policia va irrompre a l’església de Sant Francesc coincidint amb una assemblea de treballadors en vaga i va dissoldre a trets la concentració. Cinc morts i dotzenes d’obrers ferits va ser el balanç d’una de les jornades més amargues d’una segona restauració borbònica tacada de sang, quan Manuel Fraga n’era aleshores el principal responsable d’ordre públic.
Trenta-cinc anys més tard, un dels polítics més rellevants del socialisme espanyol s’encomana a Déu per demanar que Fraga tingui bona salut i visqui molts anys més. Les diferències polítiques, raona el remitent, son anecdòtiques quan hom és un bon patriota. I bé que Fraga ho va ser, tot i que perfectament reciclat. Rere la fama d’intel·lectual orgànic i d’europeista convençut en temps d’una incipient obertura econòmica s’hi ha amagat el caràcter d’un homenot que esmorzava xocolata amb xurros amb Francisco Franco mentre aquest últim signava sentències de mort. La seva personalitat masclista i colèrica, els rampells arrogants i fins i tot la seva caricatura durant la dècada dels vuitanta han estat rebuts sovintment amb una complaença que, no ens enganyem, ha maquillat a l’inconscient col·lectiu l’empremta dels anys de la por.
Aquests dies, en llegir la carta adreçada a Manuel Fraga per José Bono, alguns hem sentit una fiblada profunda en la consciència antifranquista. Cada paràgraf s’esdevenia un cop a l’estómac de la memòria. I cada elogi, una escopinada a la dignitat dels vençuts. Maleïda transició, maleïts botxins
PUBLICITAT
PUBLICITAT