VNG
09-07-2012 17:42
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Removent les entranyes (una visió de Vilanova i la Geltrú) és d'entrada una introspecció atemporal, és a dir una introspecció sense pretensió cronològica, però amb el benentès que tracta un període definit que concorda amb allò que en argot contemporani podríem anomenar com la pel•lícula que la ciutat ha projectat a l'abast de la mirada dels tres creadors de la mostra, els quals alhora n'han estat progagonistes. Aquest període d'aproximadament mig segle coincideix generacionalment amb les mateixes seqüències, per mantenir l'argot cinèfil, en les que personalment també m'hi he trobat i he pogut contemplar, contingència que certament m'aplana el camí a l'hora de fer-ne una interpretació.
Aquesta mirada evocativa que no defuig la nostàlgia però en la què tampoc s'hi rabeja, furga en el moll de l'os de l'entramat que configura en certa manera aquesta realitat tangible i alhora etèria que anomenem Vilanova i la Geltrú.
Un tret important de l'exposició, segurament el principal, és la inter-disciplina en el tractament del tema que la provoca i això és un signe de manifesta actualitat pel què fa al procediment expressiu. Així la proposta d'interpretació d'una realitat és contemplada simultàniament per tres creadors, els quals ens ofereixen en formats prou diferenciats allò que els dicta la pròpia sensibilitat, recolzada en el seu indiscutible ofici.
La compenetració que he apercebut entre ells o, potser millor, la comunió, en la concepció i la preparació del projecte em porta a considerar l'exercici com l'acció decidida d'una trinitat profana, lliure de misteri, que s'ha esforçat per mostrar-nos allò que ells mateixos anomenen com un influx de múltiples mirades.
L'argument doncs és conjunt, mentre la visió literària ha anat a càrrec del poeta Francesc Pasqual en un format en el què òbviament hi trobem poesia, suprema expressió de la literatura (citar Perucho), ja en vers lliure i també de composició tradicional, prosa poètica i prosa descriptiva en un registre culte i entenedor on hi domina una elevada densitat conceptual que es recolza en encertades combinacions de les paraules que jo trobo d'una excelsa qualitat literària. Relats sense concessions en els que la tendresa i el record entranyable són contrapesats per una duresa contundent i fins descarnada. Un relat en el què el reconeixement i fins la èpica es barregen amb la quotidiana i humil trajectòria dels protagonistes.
Aquest guió té la seva correspondència plàstica en les 21 obres que el pintor Ferran Ferrer Margalet ha cuidat a interpretar. Són d'un expressionisme ingenu i a voltes surreal que va molt més enllà del que es veu aparentment, de línia clara com el Tintin o el Jep i Fidel de Madorell, en colors definits i agradables, com els del parxís i unes composicions on no importa tant la perspectiva com el missatge, una manera de fer com és la de l'anomenada arquitectura boja pròpia del fons de les icones de l'Església Ortodoxa, tan mediterrània també, o com la de l'art romànic, amb figures vistosament acolorides sobre fons plans.
Són tot un encert també les fotografies de la Mary Garcia que fan de la mostra una proposta acomplerta. La plasmació de la imatge en els temps que corren, si d'una banda s'ha convertit en l'ariet de l'art contemporani, de l'altra s'ha banalitzat fins a l'infinit. Per això és un plaer el poder apreciar el tractament que fa de la llum com una disciplina acadèmica. La Mary, que també s'ha dedicat al reportatge per guanyar-se la vida, és una exacta anítesi dels paparazzi. en aquest treball, a més d'interpretar escrupolosament el guió bo i a la seva manera, l'ha enriquit minuciosament amb tot de figures que a més de mostrar-nos un propi i ric imaginari, transformen el paisatge urbà en un escenari fabulós i humanitzat alhora.
Més informació a l'enllaç.
PUBLICITAT
PUBLICITAT