MÍTIC PORTER DEL FC BARCELONA
28-04-2013 20:16
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Té unes mans que impressionen, grosses, fortes, el símbol de la seva professió. Durant 17 anys va defensar la porteria del FC Barcelona, compartint vestuari amb Cruyff, Reixach, o el seu bon amic Rifé, i essent considerat un dels grans mites del barcelonisme.
En una conversa generosa i franca, Salvador Sadurní ens explica com era el futbol en aquells anys, i les diferències amb el futbol d’avui en dia. Allò que ha canviat més, segons Sadurní, és la presència dels mitjans de comunicació “abans a la sala de premsa hi havia tres periodistes, i ara n’hi ha una vintena”. Mirant fotos de quan ell jugava, crida l’atenció l’absència de guants. Els porters no portaven guants, com a molt “uns guants de llana quan anàvem a jugar als camps del nord; la Real Societat, el Bilbao...”.
Sadurní, fill de l’Arboç, va jugar al primer equip del 1959-1976 i està considerat un dels millors porters de la història del Barça, a banda de ser un dels pocs que ha jugat tants anys al primer equip. Compta amb dos Copes de Fires –l’antiga Uefa -, una lliga, dos copes del Rei i una Eurocopa -el primer títol internacional de la selecció espanyola-, i tres Zamores, i no en van ser quatre per un entrenador que no va deixar jugar-li el 22è partit que li hagués donat el trofeu. Aquells anys va ser difícils pel Barça, on l’hegemonia madrilenya –merescuda o no- no deixava despuntar l’equip blaugrana. “Del 60 al 74 només guanyava el Madrid perquè era l’equip del Govern, nosaltres quedàvem sempre segons, havien de guanyar ells. El 73-74 que vam guanyar la lliga va ser perquè el Madrid va fer un baixón molt gran i nosaltres li portàvem 13 o 14 punts d’avantatge, però quan anàvem a tres o quatre punts no guanyàvem mai, sempre ens passaven ells”.
Sobta la tranquil•litat i normalitat amb la qual explica les injustícies arbitrals, “el Madrid era l’equip del Govern i havia de guanyar, i nosaltres ja hi estàvem acostumats”. Les anècdotes són força representatives, “una vegada anàvem empatats zero a zero al derbi contra el Madrid, i l’àrbitre va allargar el partit deu minuts més, fins que no va marcar el Madrid, i llavors es va acabar el partit.” També recorda una final Barça-Madrid del Generalísimo en què van guanyar i aquell “àrbitre ja no va arbitrar mai més, es va haver de retirar... imagina com anava tot això”.
El millor record futbolístic és “el dia que debutes al camp del Barça, és un somni... i després quan vam guanyar la lliga del 73-74, perquè jo feia 14 anys que hi era i pensava que encara em retiraria sense haver guanyat una lliga...”. En referència a l’entrenador que recorda amb més estima, anomena Ladizlav Kubala, que el va fer debutar al primer equip i que en sabia molt “d’entrenar als porters”, que en aquella època no tenien un entrenador per ells. També Rinus Michels, “el seleccionador holandès de la naranja mecánica va revolucionar una mica el futbol, buscant el fora de joc, fent pressió...”. D’entre els seus companys d’equip en destaca tres; “Anàvem amb taules de quatre a l’hora de menjar, i sempre érem el Fusté, el Rifé, l’Eladi i jo. I amb l’Eladi sempre anàvem junts, érem molt amics.”
El moment de retirar-se va ser una mica amarg. L’entrenador no volia als veterans de l’equip i amb aquesta situació, ell i els altres dos veterans (Rifé i Torres) van decidir que plegaven junts. “És molt emprenyador que pel simple fet de tenir 34 anys no et vulguin”. Confessa que li va saber “molt de greu plegar d’aquesta manera” però després va passar uns anys molt bons a Caixa Penedès de Vilafranca. Recorda que va ser un salt “passar de parar pilotes a estar darrere un taulell”, riu.
Sobre els tòpics recurrents al voltant dels porters, Sadurní els defineix entre rialles “llops solitaris”, admetent que a vegades és dur perquè “toques dos pilotes i les dues les has d’anar a buscar a dins”, però també “és molt maco quan fas una parada i la gent ho reconeix”.
Davant a si algun equip estava interessat en “fitxar-lo” diu que sí entre rialles: el Real Madrid. L’oferta no va prosperar i en el famós 0-5 contra l’equip madrileny, Sadurní no va poder jugar degut a que l’havien operat del colze aquella mateixa setmana i encara li feia mal, “durant els 17 anys que vaig jugar al Barcelona mai vaig deixar de jugar un partit per estar lesionat, i aquell partit justament tenia mal al colze”.
Parlant del Barça actual, veu molt bé l’equip i acusa el mal resultat de Munich al cansament acumulat al llarg de tots els partits. Considera que el Valdés és molt bon porter i per al seu relleu, li agrada Neuer del Bayern –tot i que admet que és difícil – i també confessa que li agrada molt el porter de l’Espanyol, Kike Casilla.
PUBLICITAT
PUBLICITAT