FLASH
24-12-2002 7:30
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
L'escena parisenca de la temporada passada tingué com a espectacle revelació Cravate Club, el debut teatral del guionista Fabrice Roger-Lacan. L'obra és una mena de retorn al teatre de bulevard típicament francès: una barreja de trivialitat i seriositat, de sàtira social i melodramatisme, d'anècdota insignificant i anàlisi psicològica. Es tracta d'una dramatúrgia del joc i l'efecte que s'interessa tan sols per la privacitat. Es caracteritza, en tot cas, per ser ben feta: tot és explicat dalt de l'escenari amb claredat, el conflicte avança de manera progressiva cap a un objectiu i els personatges presenten trets molt marcats i identificables. El Club de la Corbata planteja una anècdota domèstica de la vida urbana contemporània. El dia del seu quarantè aniversari, Jaume (Francesc Albiol) s'assabenta que Miquel (Jordi Boixaderas), el seu amic de tota la vida -i, per torna, soci professional- no podrà assistir al sopar de celebració, perquè té un compromís amb el Club de la Corbata, del qual forma part. Jaume, un cap de trons feliçment casat i afillat, comença a fer-se preguntes, a enfilar suspicàcies i a desitjar amb vehemència d'entrar al club. Miquel, divorciat encantador i bon amic de la família, vol preservar el seu espai d'intimitat i es nega a avalar-lo perquè en sigui membre. La insistència obsessiva de Jaume duu l'amistat a límits molt perillosos. Amb un realisme ingenu, lineal, que s'exaspera fins a la inversemblança, El Club de la Corbata no deixa de presentar-nos les batalletes de dos prototipus representatius d'una classe mitjana tediosa. Proposada l'anècdota i el conflicte minúscul, cansen una mica tant la reiteració retòrica com les explosions còmiques amb poca pólvora. I, descomptats els llampecs d'acidesa, tota la resta són trons. Quan els dos personatges separen les taules de l'oficina on treballen i es giren l'esquena, com a senyal de les seves diferències, la comèdia baixa de ritme estrepitosament. L'anècdota de dos a
mics de l'ànima esdevinguts els més aferrissats enemics s'allargassa com un xiclet insípid i, talment una agonia, acaba d'espatllar-se amb un petard final. L'obra s'aguanta mercès al bon tàndem que fan Albiol i Boixaderas. Tots dos sols aixequen aquest producte bulevardesc amb una pàtina d'alta comèdia i de peça de malcostums coetanis. Albiol assumeix un personatge estereotipat i no pot evitar de passar-se una miqueta de rosca en alguns moments. Boixaderas té un paper més agraït i es mostra molt més contingut i resolut. Sigui com vulgui, El Club de la Corbata és el model de la comercialitat productiva que s'imposa a l'escena europea: dos personatges interpretats per dos actors més o menys mediàtics, una història còmica que no ultrapassa els límits convencionals i un sol decorat transportable amb facilitat. En definitiva: moltes bufes i pocs trons, i el teatre ple.
PUBLICITAT
PUBLICITAT