JOVES
09-09-2014 18:34
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
De vegades, els adults posem la nostra lupa madura i assenyada sobre el món inhòspit dels adolescents i joves i, invariablement, les conclusions que se’n treuen ens resulten decebedores. Resulta que les properes generacions no són com hauríem desitjat, no pensen tal i com els havíem dit, no aspiren a les metes que els havíem proposat, no tenen els valors que els hem volgut inculcar. Sospito que n’hi ha que pensen per si mateixos -són atrevits aquests joves…- i que els altres s’assemblen moltíssim a nosaltres els adults. Però a nosaltres de debò, no a tot allò que diem i presumim que som i a totes les militàncies que pregonem i que a l’hora de la veritat res de res. Un equip del Centre d’Estudis Reina Sofía coordinat pel prestigiós sociòleg Javier Elzo ha radiografiat el jovent espanyol i l’ha caracteritzat en cinc categories. Els voldríem més idealistes i revolucionaris, ens agradaria que vulguessin canviar el món, que lluitessin contra el masclisme i el racisme, que fossin saludables, compromesos i actius mentre nosaltres ens ho aniríem mirant còmodament asseguts al sofà de casa.
En realitat, més o menys la meitat pertanyen a grups de qui no cal esperar cap mena de trencament. Valoren la seguretat i l’estabilitat. Alguns es preocupen pel benestar comunitari i altres es mostren més obertament egoistes -o potser és que parlen sense embuts i de cara-. Si és que són clavadets a son pare, eh!
Clar, també hi ha el jove incívic que beu i fuma de tot, que s’escora políticament cap a posicionaments fascistoides. Són el quinze per cent. Vol dir que al voltant de tres de cada vint sostenen els tòpics més negatius sobre el jovent. Això significa entre tres i quatre per cada aula d’ESO en promig. Ja deu ser això.
Una cinquena part aproximadament veu les coses poc clares i tracta de marcar distàncies. Podríem dir que són els hereus dels “progres”, els qui ocupen el seu nínxol ecològic, però que avui dia arriben marcats per una espècie de pessimisme existencialista. Ja està bé. Reconeguem que el progre era un càndid a qui li han anat colant gols un darrere l’altre. Són els adolescents que, després de molts anys de sospitar-ho, han arribat a la conclusió que aquest tinglado que hem muntat les generacions anteriors no s’aguanta per enlloc, vaja, que no va ni amb rodes. No tenen un pla, no han decidit què fer -només faltaria, són joves- però el discurs oficial, la visió normalitzada de la realitat social ja han vist que no funciona. No els cola. Ens han pillat.
I queda un últim quinze per cent de nois i noies que semblen seguir els dictats morals de l’ortodòxia catòlica malgrat que només un de cada quatre afirmi ser catòlic practicant. Són conservadors en general però moderats políticament.
I què se suposa que ha de fer l’escola? ¿Ser una eina activa de canvi social com s’ha pretès de vegades o preparar els alumnes el millor que pugui per al món que es trobaran? Potenciar els qui no creuen en el sistema o ajudar als qui s’hi adapten? El romanticisme m’inclina cap a la primera opció: canviem el món i comencem a fer-ho des de l’escola! Però d’altra banda no puc evitar pensar en la dosi de cinisme que conté aquest plantejament. Al cap i a la fi, a qui no li agradi com van les coses que treballi per canviar-les o que calli, però això de delegar en les futures generacions… O és que viurem de les revolucions dels nostres avis fins que puguem viure de les dels nostres fills?
PUBLICITAT
PUBLICITAT