ALIMENTACIÓ
15-04-2015 Última revisió: 16-04-2015 17:10
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Si no els hi explico, rebento. A la terrassa d'un bar vaig trobar un japonès que s'estava cruspint un platàs de “pulpo galego” amb una Malavella. El meu anglès no és precisament dels que es fan entendre i el seu era quasi inexistent. Mentre intentava explicar-li que el pop amb aigua a la panxa s'infla, fa pupa i el gas fa la resta, ell somreia aixecant el got mig buit d'aigua de Caldes com si es tractés d'un Alvariño dels bons. Lo del japonès, no és res, no em vaig quedar a saber-ho, si ho comparem amb l'esmorzar, a les portes d'un institut. El jovent s'ha tornat esclau d'aquestes begudes energètiques que fan pudor i que acompanyen amb unes galetes negres com la tinya i uns donuts (unes rosquilles) que s'han tornat petits, expressament. La majoria d'ells no dinen a casa i si dinen què mengen a l'hora de dinar?
Bona part del nostre jovent, quan seu a taula, ja no menja segon plat i postres. Fan plat únic, i, molts ja no recorden la última vegada que varen menjar fruita.
No cal ser expert en nutrició per adonar-nos que anem mal alimentats. Que la mainada paga els nostres mals hàbits socials. Que el paladar s'atrofia i el cos s'acostuma, fins que el desequilibri metabòlic és prou evident.
Malgrat ser el país de la dieta Mediterrània, segons diuen, on millor es menja, com podem tolerar aquestes aberracions gastronòmiques que ens duran, més aviat del que voldríem, a necessitar assistència sanitària?
Entre les menges que em treuen de polleguera està el pollastre fregit, sublimitat i carbonitzat, regat amb begudes de cola. Els nens ens surten amb tetes i les nenes passen de la bulímia a l’anorèxia en un tripijoc frenètic d'hormones i substàncies inhibidores de la gana. Les patates braves picants i les begudes dolces també les considero una apologia del mal gust.
Juguin a posar en ordre el que els hi vaig a dir: una cigarreta, un mòbil, un cafè amb llet i un entrepà. No cal que ho toquin. Ja està bé. Tampoc, en aquests cas, em vaig quedar a saber si l'entrepà se'l menjaven.
Si som el que mengem, paraula, anem en camí de ser molt poca cosa.
PUBLICITAT
PUBLICITAT