PUBLICITAT
ARTICLE D'OPINIÓ
19-05-2003 21:56
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
La història de Vilanova i la Geltrú ha estat més marcada pel tarannà dels seus habitants que no pas pels grans successos històrics, molts dels quals han passat de llarg deixant la vila en una mena de terra de ningú. Aquest fet, el de sentir-se poc partíceps duna història comuna, ha comportat en els vilatans un cert fatalisme vital que ha desembocat, amb el temps, en un sentit de lhumor molt particular i de tonalitats negres. Aïllada dels grans centres de poder, incomunicada per culpa del massís del Garraf i menystinguda per la capital catalana, els vilanovins han construït una vila i una cultura diferenciada en què sempre ha primat més lorgull de pertànyer a una ciutat que no pas a una comarca o territori determinat. Segons explica letnògraf Bienve Moya, Vilanova no sho ha cregut mai, això de ser capital de comarca ni, encara menys, pertànyer a un collectiu més ampli; allò que defineix els vilanovins -diu- és la seva independència, en tots els sentits.
Trobar un referent proper equiparable a la història de Vilanova i la Geltrú és una tasca difícil. Vilanova va viure la seva època dor a final del segle XIX gràcies als indianos, famílies que retornaven enriquides -poques, cal dir-ho tot- de Cuba. Aquests nous rics van construir carrers, places, escoles, hospitals, palaus i infraestructures de tota mena gràcies als diners acumulats, en part, pel tràfic desclaus. Però tot això va tenir data de caducitat: la construcció dels túnels de Garraf per on va arribar el ferrocarril el 1881 va provocar la ruïna econòmica de bona part dels indianos. La història, motiu dinspiració de la novella La febre dor de Narcís Oller, és la de sempre: els vilatans paguen i lestat, després, ho nacionalitza tot. Vilanova tornava a desaparèixer del mapa.
Davant lestafa i la davallada econòmica, la ciutat torna a recloures i només sobresurt gràcies a la seva sempre potent producció cultural. Però lasfíxia econòmica en una societat que fins llavors vivia de la pesca i lagricultura va comportar larribada de la indústria i, sobretot, de la multinacional italiana Pirelli. Vilanova es transforma radicalment, perd els orígens i el fum de les fàbriques, com el de la dictadura, ennegreix lhoritzó.
Present i futur
Però la història és tossuda, i demostra que els canvis de segle sempre són positius per a la capital del Garraf. Aquella Vilanova dels indianos, immortalitzada a la pellícula La ciutat cremada dAntoni Ribas, recupera llustre. El primer pas sha donat aquesta legislatura, amb el trasllat de la centenària Pirelli. Tres generacions de vilanovins han vist com els murs de lempresa senderrocaven i deixaven lliures 10 hectàrees de terreny al centre mateix de la ciutat. La rambla Principal sha convertit en un aparador de les principals cadenes de roba de marca, les façanes dels antics palaus es netegen, la cultura brilla amb esplendor (Sergi López és nomenat millor actor europeu) i els vilatans redescobreixen la seva ciutat.
El problema, perquè sempre hi ha un problema, és que aquesta ciutat també lhan descoberta milers de nouvinguts. Les alarmes shan disparat. El creixement, per a alguns, està descontrolat; les grues simposen al paisatge quotidià, les franquícies ofeguen les botigues tradicionals i la societat vilanovina se sent amenaçada davant lallau de barcelonins que fixen la seva residència a la capital del Garraf. En pocs anys es passa duns 40.000 habitants a gairebé 63.000 gràcies a lautopista Pau Casals (amb un peatge abusiu) i als trens de rodalies amb servei cada deu minuts.
El debat sobre el futur model de ciutat és a la taula de tots els candidats, siguin de la tendència política que siguin. Tots saben que no poden defugir aquest tema si no es vol perdre vots. Lalcalde, Sixte Moral (PSC), té com a argument que després danys daïllament Vilanova ha quedat definitivament ressituada al mapa i apareix com el garant del pacte amb ERC i IC-V que sha fet, per primera vegada, sobre un pla de mandat, molt lluny de quan tot se solucionava amb una encaixada de mans. Però Moral sap que duros a quatre pessetes no existeixen (i menys ara), perquè el seu rival, Esteve Orriols (CiU) és un gat vell. Alcalde durant sis anys i regidor des del 1979, Orriols va guanyar les darreres eleccions però va perdre lalcaldia a mans del pacte tripartit. Té molt clar que surt a guanyar i no vol ni parlar daliances perquè recorda que quan va tenir loportunitat no va pactar mai amb els populars per una qüestió de dignitat.
Les altres forces polítiques representades al consistori vilanoví saben que tornaran a ser clau en la futura composició de lequip de govern. ERC aspira a un tercer regidor i així optar a la regidoria de Cultura, imprescindible en la projecció política en una ciutat com Vilanova. IC-V juga de nou a casa, ja que les municipals sempre han estat favorables, i sobretot a Vilanova, on van obtenir lalcaldia durant dos anys gràcies a un pacte amb CiU. Amb tot, laspiració dels ecosocialistes, en aquests moments, és mantenir els dos regidors i no perdre vots en favor del PSC. A laltre extrem, el Partit Popular, que els darrers mesos ha radicalitzat el seu discurs fins al punt que el cap de llista, Santi Rodríguez, va acusar lequip de govern dapologia del terrorisme per inserir publicitat al nou diari basc Egunero. Però actualment sembla que els vents no bufen a favor del PP, i ni la presència en campanya del vilanoví Josep Piqué auguren un tercer regidor. Vilanova, potser per primera vegada a la història, no es pot escapar del context internacional. És la prova definitiva que la capital del Garraf ja forma part del mapa.
Reportatge publicat al diari AVUI signat pel periodista Bernat Deltell i Milà
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT