ENSENYAMENT
23-12-2015 10:38
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Al meu avi li agradava explicar batalletes. Estaven les batalletes tristes, les de la guerra, i les que el feien somriure, les de la infància. Fill de la República, sempre recordava nostàlgic l’educació que havia rebut, la que substituïa els llibres de text per lliçons de ciències naturals a l’aire lliure. Després va venir la guerra, i la fam i la por, i totes aquelles hores tan dolces es van esvair. I sembla que no han tornat.
No ens enganyem; l’escola d’avui és sinònim d’avorriment, de murmurar el clàssic i això... de què em servirà a la vida? mentre el professor intenta –o no– que algú l’escolti. Tots hem passat pel mateix: tema 1, tema 2, –escoltar, callar– tema 3, tema 4, examen! –empassar temari, vomitar-lo, oblidar-lo– tema 5, tema 6... De ben petits ens tanquen en una aula, ens fan seure i ens diuen que fem silenci i estiguem quiets. Ens extirpen precisament allò que fa encantadora la infantesa: el moviment, l’energia desbocada, la curiositat insaciable, el qüestionament constant. Perquè no, no convé que els futurs ciutadans es facin preguntes. Més val que callin i si pot ser que no molestin gaire.
Però jo he tingut grans professors: m’han deixat pensar i m’han ensenyat que aprendre és, precisament, no deixar mai de fer-se preguntes. Sé que nedaven a contracorrent i que intentaven, sense fer soroll, qüestionar aquesta fàbrica d’autòmats que és l’escola d’avui. Misteriosament, cap govern de cap color és tan valent com els meus mestres. Serà que convé que el sistema educatiu no rutlli? L’únic segur és que queda lluny d’aquella educació oberta de la que parlava el meu avi i massa a prop de la descripció que feia Machado de la seva etapa estudiantil. Monotonía de lluvia tras los cristales, deia el poeta. I està clar que no cal que plogui per sentir que l’aula empresona.
PUBLICITAT
PUBLICITAT