CINEMA
19-06-2016 13:12
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Iciar Bollaín actriu i també per descomptat directora, ens demostra un cop més en aquest projecte que dirigeix que l'important en el cinema, no són les innovacions de cap manera, la història que vulguis explicar, sinó com l'expliques en realitat.
A priori, la venda traumàtica que una olivera produeix en l'avi d'una família que pateix una malaltia mental degenerativa, està clar no tindria entitat suficient per interessar a ningú i molt menys motivar una pel·lícula.
Aquesta és una d'aquells projectes ben fetes, ben explicats i que al tractar-se de qüestions en el fons sentimentals reben molta més bona acollida en el públic que entre una crítica renyida més del que seria desitjable amb situacions afectives.
Però en realitat digui el que digui qui vulgui, alguns amb interessos ocults poc clars, L'Olivera, no deixa de ser una bona pel·lícula. Una història sobre qüestions diverses i variades com ara els conflictes intergeneracionals, les problemàtiques familiars, la poca sinceritat fins i tot mentides, quan es pretén donar la màxima importància i transcendència a qüestions que en realitat tenen molta menys que altres que tractades banalment són molt més importants. La crisi i els diners han fet molt mal.Han fet estralls.
També destaca en mesura apreciable, la possibilitat de revertir el passat, de recuperar moments ja viscuts, fins i tot situacions ancentrasles, i que en somni pot deixar de ser-ho quan ho assumeixes com una realitat. Guió elaborat, matisat i tamisat de petits detalls. Contenció.
Sentimentalisme no sentimentaloide. I grans interpretacions, especialment la de la protagonista Anna Castillo, digna d'un Goya i la del ja consagrat Javier Gutierrez que un cop més ens demostra que és una actoràs. Bona inserció de flask-backs amb situacions de present, amb un bon ritme que combina comèdia i drama amb encert, i que alterna amb èxits situacions familiars disteses amb altres d'extrema visceralitat.
Un film molt humà, colpidor en no poques ocasions i que penetra fins al moll. Cent minuts que passen amb extrema rapidesa, però també és d'advertir que els arbres no han de impossibilitar veure el bosc i valorar en la seva justa mesura aquesta peça d'orfebreria que potser fins i tot es revaloritzi més amb el temps.
Un bon entreteniment, unes bones interpretacions. Un exercici de sinceritat i un dispendi continuat d'emocions mesurades.Por cert Rafa en la pel·lícula ningú ens explica per què Alma el rebutja. Ho oblidarien en el guió?
Absolutament recomanable per a cinèfils i no cinèfils.
España 2.015
100 m
7/10
PUBLICITAT
PUBLICITAT