CINEMA
10-07-2016 22:43
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Sembla com si en els últims temps Jake Gyllenhaal s'hagués especialitzat en papers turmentats de personatges que viuen a l'estricta necessitat material o afectiva o en personatges al límit de la voracitat.
Si en Nightcrawler la manca d'escrúpols era una constant a fi a obtenir fàcils i grans beneficis econòmics, en Demolición, el personatge ha perdut la seva dona en un accident de circulació i ha d'afrontar un futur gens fàcil ni complaent per omplir un obvi buit emocional .
En això el paper interpretat per Naomi Watts i el seu fill en el film li facilitarà una fugida cap endavant per que no pot parlar d'una altra cosa quan realment el que passa a la pel·lícula no és una fèrria voluntat de reconstrucció sinó una destrucció material de quants objectes li surten al pas en el més fidel dels sentits de la paraula, inclosa l'habitatge familiar en una de les escenes més cridaneres del film gairebé al final del metratge.
Tot això insisteixo com a forma peculiar de trencar amb un passat tacat de tragèdia.
Aquest exercici cinematogràfic és bastant discret, atès que en cap moment, ni arriba ni ens commou ni ens identifica amb el que veiem en pantalla, d'altra banda bastant sorprenent i fins a cert punt surrealista ja que en el fons no deixa de ser un molt peculiar exercici d'estil, una opció molt singular, una elecció amb la que s'estigui o no d'acord constitueix una manera d'objectivar una situació summament traumàtica.
Al llarg del metratge amb pràcticament nuls punts d'inflexió tenim la certesa que el desenvolupament de la pel·lícula se'ns avança en excés, i fet i fet es reiteren situacions molt trillades que plasmen una actualitat que il·lustre simplement més que explica i que acaben produint un cert esgotament en l'espectador.
USA 2015
100 m
6/10
PUBLICITAT
PUBLICITAT