PUBLICITAT
OPINIÓ
01-08-2003 21:15
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
Els que som pare o mare i hem acceptat la nostra condició de tals, ho som per tota la vida.
En acceptar aquesta afirmació, entre aquells que tenim fills voltant la majoria dedat, entraríem en una discussió que, en la majoria dels casos, no ens seria donada la raó. La explicació pot tenir la seva lògica, tant per uns, els progenitors, com pels altres, els engendrats. Nosaltres, en tant que pares, hem acceptat allò que quan només érem fills no enteníem. Ells, el nostres fills, en canvi, romanen en lestadi precedent. Pel temps que sigui o pel que vulguin.
Aquest estadi dacceptació que mostrem els pares compromesos amb a nostra paternitat i/o maternitat té, sens dubte, les seves compensacions. La incomprensió temporal de la que som víctimes per la intolerància de cert sector dels nostres afiliats, compensa. Creieu-me, compensa.
Alguns sabem i altres ho viuen que quan els nostres fills hagin assolit lanhelada independència (amb el concurs del món laboral i immobiliari) si algun dia ens necessiten ens tindran al seu costat.
A canvi, no tots reclamem el mateix. Jo soc molt lluny de pensar que els fills tenen una obligació vers els seus pares. Què justifica que ens facin de dides quan arribem a vells? Són, per cas, tots ells, treballadors de Benestar Social?
Amb satisfà, prou, la llavor empesa. Haver pogut veurel créixer. Tenir, de vegada en quant, una mostra dafecte i tendresa. I, sobretot, comptar amb la seva amistat.
© Francesc Badia 2003.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT