CINEMA
27-10-2017 19:43
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Sembla necessari quan s’afronta el gran i estimulant repte d’adaptar com en el present cas, el best- seller de Sánchez Piñol ( 2002) o de qualsevol altre autor en general, estar dotat d’un pressupost i un guió consistent i suficient. Cas contrari es corre el risc de quedar curt o donar sols una visió esquematitzada en una pel·lícula, del que és el llibre.
No he llegit vagi per endavant el text, però pel que m'han comentat alguns que si ho han fet i fonamentalment pel que he vist al metratge, òbviament el resultat ha quedat lluny de les expectatives de l'esperat i possible.
No es tracta tampoc d'una pel·lícula desaprofitable, un bunyol, però si d’una pel·lícula epidèrmica on sols veiem les capes més superficials i probablement perdem una interioritat molt sensorial i indubtablement emocional entre els personatges, persones obligades a una difícil convivència.
La pell freda del francès (no català malgrat el nom) Xavier Gens, és el relat en uns paisatges i una fotografia molt reeixida (són a Islàndia i Lanzarote) contra els elements. Uns elements que són el fred fonamentalment rígid a l’hivern i el que és el nucli de la pel·lícula contra uns éssers marins, monstres amfibis amb certes connotacions i particularitats humanes.
Però el film com el seu nom, és molt fred, no ja sols pels ambients naturals, sinó 'perquè no transmet gairebé res més enllà de la quotidianitat de les aferrissades lluites entre els dos homes aïllats en un far i els monstres, amb la convivència d'un monstre femení entre ells, contínuament maltractat per un d'ells i que no se sap que en pinta al bell mig de tot això, més quant és aquest monstre maltractat a totes hores.
Fredor excessiva, fredor en una pel·lícula que perd la possibilitat de transmetre una fondària humana molt important, una història de reclusió, d'aïllament de tot i tots, mínimament sols apuntada i no desenvolupada, i òbviament l'oportunitat per entendre que fins i tot a començaments del segle XIX que és on rau la pel·lícula, lluny d'artefactes i modernitats, calen de vegades molts kilòmetres o milles marines per trobar-se a un mateix fugint del món.
És un exercici bastant impersonal que apunta maneres però que en el format fílmic desenvolupa ben poc les claus del llibre, i davant de tot això, fer una pel·liculeta de monstres que van i venen, venen i van tan sols és molt poc. Molt farciment per tant poc tall.
Es va presentar a Sitges fora de concurs amb molta indiferència i a hores les recaptacions li han donat també l'esquena. Bona idea, poc enginy.
LA PELL FREDA
ESPANYA 2017
5/10
101 m.
PUBLICITAT
PUBLICITAT