PUBLICITAT
OPINIÓ
17-02-2004 20:53
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
Feu memòria. Quan anàvem al forn i demanàvem un quilo de pa? Si la peça pesava, anem a suposar, 800 grams, ens hi afegien la torna a la balança. Que passava del quilo, ens deien, bon pes! Si no hi arribava, un tall de coca. Tots contents!
Ara, a la fleca, res no pesa allò que demanes. El pa de mig, ben mesurat, fa de 400 a 435 grams. A l'hora de pagar, sembla que t'enduguis el tall. La meva fornera em deia, un dia d'aquests, que la farina no s'havia apujat, feia anys. Vés-t'ho quin consol!
Ara, penseu en la cocció. On és aquell pa de llenya, cuit a poc a poc? On són aquelles peces amb la massa curosament reposada i el forment del blat degudament fermentat? No anirem al poble a comprar el pa cada matí! Clar que, si no hi ha més remei. Perquè, a segons on, no es pot fer fum. La llenya d'alzina, aquell bé de Déu que fa que el pa pastat amb aigua de rierol de muntanya sàpiga a gloria, fot una fumera que, tot i essent de bon flairar, a ciutat faria sortir els bombers cada cinc minuts.
No ens ho podem pas permetre. No senyor. Tenim que patir les conseqüències d'un pa fet qui sap quan i on. Precongelat o precuinat. Congelat o descongelat. Sublimat en un forn italià o francès. És igual perquè, sortosament, no els hi tenim que adreçar la paraula. D'aquells crematoris de llevat fet a cop de puny. Que quan tenen la baguette, que vol dir barreta, cuita, l'agafes pel mig i en fas dues meitats sense haver vist el ganivet.
Nostàlgia per les coses ben fetes. Doncs, si senyor! Quin remei ens queda! Als que ens agrada el pa, a part de fer-la petar quan anem al forn, ens resistim a trobar-hi excuses davant la fatalitat. Al pa, pa! I a la resta, digueu-n'hi com vulgueu. Encara que només el trobem, de vegada en quan.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT