Camino seré, cap altiu, ulls lluminosos, rostre deterna satisfacció. Mhe desfogat però no he quedat del tot satisfet. Espero que ningú sapropi, sarrisca a perdre el que ni tant sols té. No gosis a creuar-te amb mi, no tatreveixis a mirar-me, de ben segur no contis tant gratificant experiència. He matat dos cops i encara em resten els postres. No tacostis.
Fa dies que vaig abandonar aquest dissortat i cruel món, es probable que algú encara percebi la meva existència però ja fa temps que no hi sóc.
Entelats els ulls, grapada la boca, taviso. Porto dies vagant pels carrers, buscant la víctima perfecta que posi fi al meu sofriment i, després de cercar terra i mar, the trobat.
Quan et veia, el meu pols saccelerava, fet que em dificultava la respiració. Et volia posseir, eres el meu deliri i tu mai ho vas acceptar, et necessitava. El que jo entenia per passió tu ho interpretaves com a simple amistat, possiblement et faci un favor. Maldic la teva existència! No tens futur.
Segurament estàs atemorida, no et preocupis, serà ràpid però perpetu.
La carta que ara sostens a dures penes amb les teves fràgils i temorenques mans és el senyal, tanca els ulls i esperat, estic a prop.
De que et serveix escapar-te? Et trobaré a linstant, tu mateixa et delates amb els teus temors. Vull estar amb tu, regalar-te el meu amor, besar-te, acariciar-te, contemplar-te... És tant senzill el que et demano... Dónam la vida i jo et compensaré amb el meu amor.
Mira a dreta i esquerra, no veuràs res, una paret blanca i un fons obscur. No em perceps. Estic al teu costat.
Per què tesborrones?
Tens la mà freda, els dits glaçats, la cara esblanqueïda. No trobo la manera de fer-te entendre de que no et vull fer mal, només posseir-te o, qui sap, potser tagrada el turment i estimulant el dolor com carícies punxents tadones dels meus sentiments i macabes adorant. Ho intento?
Tot i la teva fragilitat i la meva sang freda no goso fer-te mal, sóc incapaç de danyar la teva pell, daurada i resplendent. La teva perfecció que un dia em va portar a la luxúria, a labisme del frenesí.
Però, ara em plantejo, si el que tadora sóc jo, quin mèrit té un amor correspost?
Prefereixo que modiïs, que em rebutgis, que mignoris, estàs més guapa amb els ulls encesos de tant plorar.
Aquests llavis suculents que mhan guiat fins al camí de la bogeria, aquesta boca fogosa i ardent que se mendú fins a les portes de Satanàs.
Amb llàgrimes als ulls invisibles, tabraço sense abraçar-te, et beso sense tocar-te. Mai hauria imaginat que estant tant a prop teu, la distància que ens separa fos tant immensa, tant llunyana. Sóc incapaç de deixat perdre però tampoc puc sacrificar una vida de la qual depenc. Dormiré al teu costat.
Ara sé el que es sent al contemplar que perds la vida per segons com, impotent i covarda, observes que sapaga la llum sense impedir-ho.
He rasat els límits que frívolament mhan conduït a tu.
No em preguntis ni el com ni el per què. Tu mateix tens la resposta mirant-me als ulls.
Aquesta vegada no és una simple carta ni cap confessió, és la prova que manifesta com sospesa sobre un pèndol no distingeixo el bé del mal. De que em serveix desfogar-me com una hipòcrita, ignorant levidència. Mautoconvenço que tot es soluciona. Final feliç.
Sota el llit mamago de tu.
Sé que estàs al meu costat, fet que evidencien els intensos sospirs a cau dorella.
Atemorida i a la penombra, resto immòbil sota els llençols que cobreixen el meu perfil i difuminen la teva presència. Sense pronunciar paraula. Un sentit desconegut em turmenta, curiosa i indecisa vull destapar la identitat desconeguda que sota una màscara inexistent, cobreix el rostre de lhome que em vigila, em controla i em persegueix.
Tintento imaginar, com seràs verduc admirador? Només la idea de sentir-me sotjada em dona cert aire de protecció. Tot i la meva picardia, no goso sortir del coixí que fortament moprimeix, dificultant la respiració continguda dun cor encongit.
El contacte dun glaçó que em recorre i ressegueix la columna, aterrant enmig de prominències femenines, em provoca un calfred impactant. Com pot la mà dun espectre desprendre tant sentiment al acariciar? Lluny dels temors inicials, et segueixo el joc simulant el meu rebuig, sense intencions docultar-me.
Sota llençols de saliva transparent, sencongeixen i es difuminen taques de sang aigualida. Apuntaria a la possibilitat de ser meva.
Poc a poc i després de recuperar-me del xoc que he sofert, atònita no puc efectuar el més mínim moviment.
Una nit que no rellueix destrelles, admira la presència dun mussol que reposa sobre la finestra corcada, ulls dilatats i fixes en un punt incert.
Continuo inepta i desfogant-me crido. Inútils intents de captar latenció. Desesperació.
Hi ha un detall que no he aclarit: el rostre del meu amant, del meu assassí.
Aquella pell colrada que lluïa en èpoques caloroses, té ara el color duna pedra de riu.
En una dimensió desconeguda, diagnosticament morta, espero la retrobada amb el meu protector. Gràcies a ell, després de portar-me fins a les portes del deliri mhan tancat en una cambra on reposen un centenar de cossos moribunds.
Després de comprovar que la sang comença a coagular-se, encara percebo com una mà acaricia amb dolçor el meu pòmul ennegrit.
Lexcitació que formen dos cossos cadavèrics al unir-se, és tant luxuriosa que obre camí a les indescriptibles portes passionals.
La ment em reclama pietat, la mateixa que aquell dia em va atemorir al llegir la maleïda carta avui esclata en passions subliminars. Nua i indefensa, una tela blanca em recobreix el cos, rostre inclòs. Intento moure els dits de la mà, tasca vana.
Enmig del dipòsit de cadàvers assumeixo el meu estat dultratomba però, algú especial mhi acompanya.
Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.