OPINIÓ
08-03-2004 22:51
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Estem entre el dia dels enamorats i el de Sant Jordi. Potser és un bon moment per reflexionar sobre les coses del cor... De quin, us preguntareu? D'aquell derivat per l'ús quotidià de la paraula cor, és clar. Un concepte gramatical força estès arreu del món. Aquells que sabeu idiomes, ja esteu al corrent.
Però, veniu i entrem plegats en el món del cor. En principi, considerem aquest com l'orgue mecànic que fa de motor del nostre sistema circulatori. Tots sabem que quan ens emocionem el seu bateg s'accelera. Però, poques coses més ens pot oferir a termini, com no sigui dinyar-la quan s'atura i diu, au, ja no vull treballar més.
Hi ha que veure, quantes vegades fem referència a aquesta víscera, atribuint-li propietats que no té. Per exemple, qui no s'ha dirigit algun cop a la seva parella o als seus fills, amb la dolça fórmula de cor o coret? Una altra, força emprada, consisteix en anar dient tinc el cor cansat. Bé, això ens ho dirà el metge, si cal. La cosa es complica quan es va amb el cor a la mà. D'ésser el nostre, no aniríem molt lluny... O quan ens referim a algú com una persona de bon cor. Com si l'haguéssim tastat... De fet, és com obrir-li el cor. Jo, de vosaltres, m'ho pensaria. No tinc ganes de que em fotin a la presó. Tenir un cor molt gran, és anar cansant-se per la vida. El cor petit, famós personatge del dibuixos animats sense solta ni volta, també aniria amb la llengua a fora, faria estona. Ho dic pels més petits.
Trencar-se el cor, deu ser una cosa molt dolorosa, que no li desitjo a ningú. La de rossegar una pena amb el cor és de les més desbaratades que he trobat. La pena es pot rossegar? I tenim que deixar que la feina la faci el cor quan tenim les dents per fer-ho? Per fer el cor fort, el millor és que fem exercici. D'aprendre'ns una cosa de memòria, en diem, de cor. Recordo quan estudiava i no em sabia la lliçó... El cor era el que em saltava quan era demanat de sortir a la pissarra, no la memòria. El mal de cor, és el mal de panxa que provoca la gana... Tampoc és com per anar corrent a urgències.
Que ningú no s'equivoqui, perquè ja anem prou errats. El cor d'una via no és allà on es troben dues de diferents. És allà on se la foten, quasi sempre, els trens d'una companyia que és la mateixa que esteu pensant. El cor de la ciutat no és una sèrie de televisió que es guanya molt bé la vida. És el rovell d'ou. El centre geogràfic. I el cor d'aquest article, és un punt pel que ja fa estona hi hem passat. Això em recorda que tinc que acabar... Tot i que no cal fer-ho de cos present!
PUBLICITAT
PUBLICITAT