LITERATURA
28-09-2019 13:11
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Ana María Matute és una veterana escriptora amb una llarga i premiada carrera literària, nascuda a l’any 1925 al llarg de la seva trajectòria ha obtingut els premis, Planeta a l’any 1954 per “Pequeño teatro”, el Premi de la Crítica per “Los hijos muertos”, obra que també va obtenir el Premi Nacional de Literatura, “Los soldados lloran de noche” premi de la Real Academia Española, les seves obres més recents són “Olvidado Rey Gudú” i “Aranmadoth”. Ha estat candidata al premi Nobel pel conjunt de la seva obra i ha obtingut el reconeixement de la crítica i d’èxit de públic. És doncs ja una autora de culte. Una part de la crítica literària la considera una autora realista sobretot per una trilogia dedicada a la guerra civil i a les seves conseqüències. No obstant les obres de Matute estan carregades d’un desbordant imaginació, d’un lirisme emotiu però contingut i també de càrrega emocional i de treball de la llengua per impactar els sentits.
La literatura d’Ana Maria Matute està farcida de records, de capacitat d’imaginació de transformar l’experiència vital en motiu per narrar i fer-ho amb un fantasia desbordada per la recreació de mons imaginaris que fa que els personatges centrals malgrat siguin nens tenen una capacitat i una maduresa per comprendre la vida i la seves circumstancies, per conèixer els personatges que els rodegen i veure’n els seus aspectes positius i també els negatius. El contrast entre els fets reals que es van succeint en l’àmbit familiar i el seu entorn i com els interpreta la protagonista són la base de la narració, la barreja en la manera de viure’ls i interpretar-los és francament atractiva i fa de la lectura de “Paraíso inhabitado” un plaer pels sentits i per la imaginació.
La novel·la ens porta al món d’una família burgesa en el període la Segona República on l’Adri, la protagonista, va descobrint el món dels grans, els Gigantes, i el seu món imaginari, el del Gnomos la barreja d’aquest dos mons o el portar alguns fets de la realitat a la ficció o l’inrevés va creant una teranyina de relacions, imaginacions i essers fantàstics que van deixant petjades de ficció en el moment dels gran descobriments com és el pas de la infantesa a una primera adolescència.
I és des d’aquesta infantesa que la protagonista va destriant els dos mons, el dels adults i el seu propi amb allò que tenen de contradictori i en ocasions hostil. Entre el judici dels adults i els descobriments permanents de l’infant hi ha una distància que va escurçant-se a mesura que la protagonista va avançant cap a l’adolescència i va perdent aquest “paraíso inhabitado” que és l’horitzó somniat que fet d’ombres que s’entreveuen des de la finestra de l’habitació constitueixen el món feliç en que l’Adri viu, món en el que podem trobar elements autobiogràfics de l’autora barrejats amb elements llegendaris que li dona un to carregat d’emocions i sentiments.
El contrast dels dos mons ens porta també a assenyalar el bé i el mal, o la felicitat i la desgràcia. Tot plegat davant la carrega de soledat que significa per la protagonista la infància, amb uns pares separats, que gairebé ni li fan cas, amb una educació rigorosa i opressora en un col·legi de monges, amb poques amistat reals, la nena es munta un propi món i cerca entre altres personatges les relacions imaginàries o reals, les amistats i els primers enamoraments. Tot plegat en un llenguatge carregat de poesia i d’imatges que esdevenen carregades de fantasia i responen al riquíssim món interior que l’autora vol posar en valor al llarg de la novel·la.
La narració està feta des del record de la protagonista quan ja ha abandonat el món infantil i ha entrat a formar part del món dels ‘Gigantes’. Les contradiccions entre aquest món venen també representats pel conjunt de protagonistes així mentre allò que representa l’autoritat com són els pares o les monges de l’escola és antipàtic i representa en bona part la negativitat de la vida i les relacions, els altres, els personatge humils, els servents o l’amic, fill també de gent molt humil són els que surten ben parats dels comentaris, l’estimació i el sentiments de la protagonista i, per tant, també de l’autora que en bona part pot ser el viu retrat real de la nena sobre la que bascula la narració.
Novel·la doncs que s’emmarca en l’estil que ha encunyat Ana Maria Matute tot combinant els aspectes més reals amb aquells mons imaginaris, en aquest cas el de la infantesa que amb la seva arbitrarietat i també per la dificultat de ser entès, de ser comprés és un fidel reflex del que després és la vida quan s’entra en l’edat adulta i les dificultat són inherents ja a la pròpia vida.
Lectura agradable perquè la qualitat literària de l’autora està fora de discussió i el propi text n’és una bona mostra carregada de bellesa però també de la duresa de la vida real.
Bon exercici d’introspecció per treure a la llum el propis records d’infantesa per via de la ficció, d’una molt bona ficció.
Paraíso inhabitado
Ana Maria Matute
Colección Áncora y Delfín. Nº1086
Editorial Destino
Barcelona, 2008
PUBLICITAT
PUBLICITAT