Avui he visitat Tulkarem. Em queden poc dies a terres Palestines i Tulkarem és una ciutat que volia visitar. Quan he arribat aquest matí a la ciutat no tenia ni idea que hi passava res. Només arribar la gent del carrer ja m'ha dit que al camp de refugiats de Tulkarem, que està a només 5 minuts del centre, fa dos dies que hi ha toc de queda. Ningú m'ha sabut dir perquè. M'he trobat amb la gent de l'ISM de la ciutat i m'han dit que alguns internacionals porten dos dies ajudant a fer arribar aliments i medicines a qui ho necessités. A les quatre, una noia i jo hem anat cap el camp de refugiats. No cal dir que al camp de refugiats hi viu gent amb molt però que molt pocs recursos. Per arribar fins a l'edifici de Nacions Unides, des d'on havíem de coordinar la nostra feina, hem hagut de d'amagar-nos dels soldats. Ha arribat un moment en que hem hagut de travessar un carrer per poder entrar a l'edifici en qüestió. És increïble la impressió que es té quan saps que estàs caminant per un lloc per on no pots caminar i dos vehicles enormes de guerra t'estan apuntant. Dins l'edifici de Nacions Unides hi havia dones i nenes i els quatre internacionals que érem allà hem parlat amb elles i els hem dit que ajudaríem a qui fes falta. No ha donat temps perquè a les cinc els vehicles de guerra que ocupaven el camp de refugiats han marxat a tota velocitat. La gent a l'instant ha sortit cridant al carrer. Nosaltres també hem sortit i ha sigut en aquest moment quan he presenciat unes imatges que m'han impactat tant que crec que a partir d'ara no tornaré a ser el mateix. Sé que sona exagerat però és cert. El camp de refugiats destrossat. Han entrat pis per pis, casa per casa i ho han destrossat tot. Els carrers eren plens gent cridant venjança, nenes i nens plorant i dones amb atacs de nervis. He fet mes de 50 fotos. No em podia creure el que veia. A cada pis i casa hi havia centenars de bales pel terra i fins i tot restes de bombes que deixen anar una metralla de desenes de bales. He vist habitacions amb més de 60 forats de bala. Està molt clar que el que pretenia l'exèrcit no era trobar res sinó enfonsar encara més aquestes famílies. I dic això perquè he vist neveres, retrats de família, televisors, llits de matrimoni, armaris de roba, banys, joguines, vidres de finestres...No han deixat res!!
Un senyor palestí de Nacions Unides ens ha dit que la immensa majoria de les famílies del camp de refugiats serien incapaços de pagar només el que val la reparació dels vidres de les finestres. Imagineu doncs si han de reparar o comprar tot el que els soldats han destrossat. Una senyora ens ha dit que la seva casa era el segon cop que li destrossaven. Hi ha hagut una imatge concreta que segur que mai no oblidaré. He passat per davant del portal d'una casa. Allà hi havia un matrimoni relativament jove mirant-se als ulls plorosos. Al seu voltant tenien els seus quatre fills d'entre tres i sis anys. Tots ploraven. Quan m'han vist tots se m'han quedat mirant. No han dit res ja que tampoc els hauria entès. Però no ha calgut dir res. Amb els seus ulls em deien: has vist el que ens han fet? Què farem ara? Tu que pots explica a tothom el que has vist.
Moltes famílies ens demanaven que féssim fotos. Tots volien ensenyar a tothom qui fos possible el que els havien fet. Mai no havia vist res semblant i dubto molt que mai vegi res que m'impacti més.
Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.