ELECCIONS
13-07-2020 13:01
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Ho deia el lehendakari Iñigo Urkullu durant la nit electoral. També, amb altres paraules, ho afirmava Alberto Núñez Feijóo. Els temps no estan per floritures i cal posar en marxa els nous plantejaments quant més aviat millor.
Naturalment, tenint en compte la realitat que deriva del vot de bascs i gallecs. Uns vots que han demostrat abastament el poder de l’autonomisme possibilista al país d’Urkullu i el de la dreta civilitzada a la terra de Feijóo. Dues realitats que envien missatges al poder de la resta del país. Al PSOE de Sánchez en el cas d’Euskadi, dient-li que cal comptar amb aquell nacionalisme si volen aturar o com a mínim amorosir les patacades de Podemos i Ciudadanos. En el cas de Galicia, al PP de Casado, dient-li que els missatges crispats per intentar frenar la ultradreta no son ni de bon tros un camí pel que seguir transitant. Dos missatges a primera vista contraposats però que, en el fons, poden acabar essent complementaris si es masteguen bé, permetent, com deia el lehendakari, que el Manos a la obra s’apliqui a tots els grups polítics i a tots els temes, per conflictius que siguin.
Ho podrem veure ben aviat. El problema que va enterbolir les darreres hores de campanya electoral pot esdevenir botó de mostra del que ens espera.
Recordareu que el rebrot de la pandèmia del coronavirus va provocar que, a Euskadi, es decretés que els confinats no poguessin exercir el seu dret a vot. Una decisió que alguns van titllar d’antidemocràtica, insinuant que aquest dret no podia ser objecte de control -en positiu o en negatiu- per part del poder. Oblidant el que comentava la passada setmana sobre la possible -i real en alguns països- obligació de votar.
També us demanaria que recordéssiu com, amb motiu del confinament general i la necessitat d’aprovar al Congrés de Diputats de les successives pròrrogues de l’estat d’alarma, el propi Congrés va modificar la legislació vigent -crec recordar que per procediment d’urgència- perquè ses senyories poguessin votar des de casa, és a dir telemàticament. Això sí, sense haver de renunciar a les dietes que els pertocaven si vivien fora de Madrid. Amb l’honrosa i honorable excepció del basc Odon Elorza que va fer expressa i pública renuncia a aquells diners extres.
A això em vull referir quan parlo de posar en marxa els canvis com més aviat millor. Perquè, si es va fer amb ses senyories, que impedia permetre el vot telemàtic de les persones afectades per la prohibició? Màxim quan hem tingut reiterada constància del catastròfic funcionament del vot per correu, per altra banda ja pràcticament tancat quan es va generar el conflicte.
Però, donem l’incident per tancat i preparem-ho de cara al futur. Un futur que no està tan llunyà com sembla, perquè cal recordar que tenim unes eleccions catalanes a la cantonada. Per ser més precisos, a l’octubre.
Agradant-nos com ens agrada ser els millors de la classe -si més no de cara a la galeria- tenim una magnífica oportunitat de ser pioners en el vot telemàtic ocasional, regulant el seu procediment per aquelles persones que estiguin confinades o tinguin dificultats de desplaçament.
Potser així, de passada, ajudaríem a reduir el nivell d’abstenció que a Euskadi ha passat del 37,74% el 2016 al 47,14% del passat diumenge. I que ha Galicia també ha crescut des del 36,25 del 2016 al recent 41,12%. Que ara, a força de parlar de possibles majories i pactes, sembla que donem per bones unes xifres que demostren que ens acostem perillosament al “un de cada dos” que posa en qüestió -també- la democràcia.
No n’hi ha prou amb presumir del 35,51 % d’abstenció de l’any passat a casa nostra per creure’ns millors, o simplement diferents. Si el moviment es demostra caminant, la sensatesa es demostra dictant, no decrets embarbussats i poc clars que una jutgessa de guàrdia pot aturar en un moment, sinó normes clares, entenedores i que el gruix de la gent, un cop enteses, pugui fer-se seves.
I, a més, cal que aquestes normes tinguin lògica. No deixa de ser curiós que, ara sí, Catalunya fos pionera en l’obligatorietat de la mascareta i que algunes comunitats autònomes s’hagin apuntat ràpidament al carro. Quan tens raó, tard o d’hora te la donen.
Sempre i quan hàgim posat tots manos a la obra, és clar.
PUBLICITAT
PUBLICITAT