FESTIVAL MÚSICA
10-08-2021 19:50
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Àlvaro Urquijo –guitarrista i veu de la mítica banda Los Secretos- es confessa tot un melòman, i "per això és que en aquest retorn als escenaris hem escollit el repertori que voldríem sentir com a públic, perquè sóc músic, però abans sóc un amant de la música i en els concerts a què vaig com a seguidor espero que soni aquell tema que ens fa còmplices".
El setembre de 2019 Los Secretos van editar el seu darrer treball discogràfic, Mi paraíso. La gira de presentació va quedar truncada per la pandèmia, però res no va aturar la banda més íntimament col·lectiva de la Movida per recuperar els escenaris en acabar el confinament. El juliol de 2020 van tornar a girar i van escollir aplegar un resum de 40 anys de trajectòria en directe, "ja arribarà el moment per a més temes nous, ara toca compartir esperança", explica un Urquijo apassionat i també reivindicatiu.
La seva passió per la música l'acosta a viure endavant sempre amb una mirada enrere, per això quan evoca el camí recorregut recorda les músiques que el seu pare solia posar a casa els diumenges, com ara Duke Ellington o altres mestres del jazz. Els tres germans Urquijo (Javier, Enrique i el mateix Álvaro) aleshores amb prou feines reunien mil pessetes per comprar discos "i cadascú al seu gust". Per això, quan neix Los Secretos (1980) el seu estil desplega gairebé un gènere musical en ell mateix que reuneix pop, folk i rock; en altres paraules, una sonoritat que viatjava de Bob Dylan a The Kings, passant per les ranxeres que la primera veu de Los Secretos, Enrique, "tant escoltava, mentre jo era més de guitarreos".
Hi ha un Álvaro Urquijo que també reivindica el valor de l'art i de la creació i que reconeix com "hi ha cançons amb vida pròpia". Aquells èxits que s'han forjat de boca a orella, o ara per les xarxes socials i diferents plataformes digitals, que van més enllà de l'èxit professional o de la indústria. És el cas del clàssic Pero a tu lado, que va ser un dels temes del darrer disc de la formació amb el seu germà Enrique a la veu el 1995, "que ens va semblar que no havia agradat, perquè no havia aconseguit sonar gaire a la ràdio". En canvi, l'abril de 2020, aquell "he muerto y he resucitado" es va convertir en un clam a l'esperança i al retrobament enmig del més inaudit confinament mundial. El grup en va fer un enregistrament casolà –amb el cul d'una paperera a la percussió inclòs– que posteriorment es va convertir en un himne als balcons i va acabar aplegant al seu voltant artistes com Carlos Tarque (MClan), Diego el Cigala, David Rees, Manolo Garcia, Edurne, Andrés Suarez, Ara Malikian, Pitingo, Willy (Taburete), Paul Alone, Nacho Campillo i Marta Soto entre altres, que van enregistrar des de diferents ciutats del món una part de la cançó per editar conjuntament en benefici de Creu Roja. La música ha ofert una lliçó de màgia infinita capaç de dur un missatge d'esperança enmig d'una inhòspita realitat que ara puja als escenaris.
El concert de Los Secretos, demà a l'auditori del Festival Jardins de Terramar, és un homenatge al públic i a la música que hauria d'incloure el tema Si pudiera parar el tiempo, una peça del seu darrer treball dedicada als mestres. "M'he perdut molts concerts de qui em va fer músic a mi", clama Álvaro Urquijo, mentre elogia "aquells acords poc previsibles de Bowie o la sonoritat de Tom Petty". Tot un melòman, humil i sobretot honest, que enyora els somriures sota les mascaretes al mateix temps que reconeix el valor d'un sector que ha sabut tornar a escena oferint espais segurs, tant per al públic com per als artistes. I afegeix, com si es tractés d'un dels secrets millor guardat, que "quan estic a prop del mar sóc millor persona". Així que el millor Urquijo i el millor de Los Secretos arriba demà a Sitges, "un pueblo con mar", parafrasejant la mítica Ojos de gata.
PUBLICITAT
PUBLICITAT