El violoncel·lista rus Michal Kanka, al 36è FIMPC

Tot va començar a Moscou. Als anys 80, Kanka va ser guardonat en diversos concursos d’interpretació de violoncel, però un dels més rellevants — tenia aleshores 22 anys— va ser el que va rebre al Concurs Txaikovski celebrat a Moscou, amb un jurat en el que hi havia la mítica Natalia Gutman. I és que Moscou, violoncel·lísticament parlant, és una capital mundial: no solament acull cada quatre anys aquest prestigiós concurs —que en les primeres edicions va tenir com a president del jurat Mstislav Rostropovich— sinó que ha vist estrenar un bon nombre d’obres indispensables del repertori internacional com, per exemple, les sonates de Rachmaninov (1901), Xostakóvitx (1934) i Prokofiev (1950) o els concerts per a violoncel i orquestra de Prokofiev (1938), Myaskovsky (1945), Katxaturian (1946), Britten (1964) o el 2n de Xostakòvitx (1966). Quasi res.

La Sonata per a violoncel de Rachmaninov va ser composta al mateix temps que el seu èxit més fulgurant: el Concert per a piano i orquestra núm. 2. La Sonata i el Concert, van ser les primeres obres que va escriure després de la depressió en què havia caigut degut al fracàs en l’estrena de la Simfonia núm. 1. Per desgràcia per la Sonata, el concert es va estrenar dos mesos abans que ella amb un èxit tant lluminós que aquesta va quedar totalment eclipsada.

La Sonata per a violoncel de Xostakóvitx presenta un llenguatge molt romàntic i va escapar de la censura. Va ser estrenada a Moscou el dia de Nadal d’aquell any pel solista del Bolshoi, Viktor Kubatsky, i el mateix autor al piano.

Com hi col·loquem la Suite num. 5 per a violoncel sol de Bach en aquest concert moscovita? Doncs, geogràficament, ni amb calçador. Però musicalment, tots sabem que, sense Bach, res no hagués estat el mateix en el món del violoncel.