Concert-audició dels alumnes dels Conservatoris d'Igualada i Terrassa

“No m’arriben els peus!” Aquesta és la frase que solen dir els nens i nenes de 8 anys quan s’asseuen per primer cop davant d’un orgue. Antigament (vull dir: no fa gaire més de 15 ó 20 anys) els alumnes d’orgue tots ells eren majors d’edat: prèviament havien estudiat cinc o sis cursos de piano i quan s’asseien davant d’un orgue ja sabien moure les mans, ja obrien bé els dits, ja posaven l’esquena recta, ja llegien partitures i, naturalment, ja els arribaven els peus. Però això, per sort, ha canviat: avui dia, si un nen o una nena vol posar-se davant d’un orgue, pot fer-ho a l’edat que vulgui. Encara que no els arribin els peus (ja creixeran, ja) la nostra canalla pot estudiar orgue igual que s’estudia violí, guitarra o flauta. Només hi ha un condicionant: que a l’escola de música on estudien tinguin un orgue. I tenir un orgue a l’escola, malhauradament, no és el més habitual: actualment només es pot estudiar orgue a comptadíssims conservatoris: Tarragona, Girona, Terrassa, El Vendrell... i pocs més. Els llocs que ofereixen a la canalla l’estudi de l’orgue es poden comptar amb els dits de les mans i encara en sobren (aquí no ens calen els dits dels peus).

Jonatan Carbó és professor d’orgue, té una vinculació molt estreta amb l’orgue del Vendrell i com que fa molts anys que es dedica a la docència ja ha pogut veure com creixien un bon grapat de nois i noies fins a arribar a poder tocar el teclat pedaler. L’aprofitem per a que ens comenti quines particularitats té l’estudi de l’orgue per als que comencen de molt joves: “Al començament —ens diu— treballem repertori de piano o de clavicèmbal, però poc a poc anem incorporant el d’orgue propiament. Cap als 11 ó 12 anys ja els arriben els peus i podem tocar amb total normalitat. Penseu que el repertori d’orgue ja és, d’entrada, repertori de concert. No tenim gaire estudis de mecanisme: des del primer moment que ens posem davant l’orgue, podem disfrutar plenament de la música amb mans i peus. Un altre problema que tenen els estudiants d’orgue és que —com podeu imaginar— cap d’ells té un orgue a casa i això dificulta molt el poder practicar. Molts d’ells busquen una església prop de casa i així van fent. El que sí que us puc assegurar és que l’orgue els atrapa des del primer moment: quan els nois i noies senten per primer cop un orgue, la seva grandositat, la seva potència, la seva infinitat de colors... es queden amb la boca oberta, meravellats, fascinats”.