Elena i filla

---

Laura Díaz Herrera

04-04-2002 0:00

Un dia vaig despertar en una habitació petita i fosca, decorada amb divertides sanefes de color groc, una cadira de fusta i un llum apagat que penjava del sostre. Una dona gran, amb arrugues als ulls, vestint una bata amb flors estampades i molt destenyida, amb ulleres grosses, braços flàccids i amb les mans castigades pel lleixiu, em va aixecar i em va criar durant sis anys. Va ser la meva àvia i mare a la vegada, qui em donava caramels després de berenar i la que em feia prendre aquell horrible xarop quan tenia tos. Sobre les seves faldes em vaig adormir més d’una i més de mil nits. L’avi, aquell home vell i malalt que tantes vegades havia vist tombat sobre el llit, pàl·lid i amb les parpelles caigudes, va morir, i de sobte aquella dona es va fer gran de cop, les cames li fallaven i l’esquena ja no li permetia tenir-me en braços.

Passats aquests sis anys de melindros amb llet i dibuixos animats, van arribar els jocs de té sense companyia i les estrelles sense contes: l’àvia no es podia moure de la còmoda i va ser la mare qui va ocupar el seu lloc. L’Elena, la mare, treballava tota la tarda en una feina proporcional a les escasses titulacions del seu currículum, feia de secretària en una empresa de segona divisió, mentre jo em feia cura de la iaia en sortir de l’escola. L’únic home que havia estat entre aquelles quatre parets era l’avi, que ja no hi era; el que s’acostuma a anomenar com a el meu pare, va fer les maletes i va desaparèixer en saber que jo, en nou mesos, el necessitaria. Va fugir com un covard, amb la cua entre les cames, desitjant la meva mort. Per això ell no hi era aquelles tardes, vigilant que la nena de sis anyets no cremés la casa.

L’Elena havia estat sola des de llavors, al menys no va compartir el seu llit estret amb cap home. Quan no mirava la televisió, que era molt de tant en tant, sortia després de sopar, es posava un vestit estret i coloret a les galtes. Mai, però, les seves cites van arribar a posar els peus dins de casa. Fins que va arribar ell, el meu padrastre, un repartidor que passava molt sovint per l’empresa de l’Elena i es quedava bocabadat observant la seva bellesa i vitalitat que només ell sabia veure-li. Per alguna estranya raó els cafès després de dinar es van fer cada vegada més freqüents, la seva relació va assolir la qualificació d’ íntima i aquell homenet càlid de primera impressió però amb caràcter en realitat, va ser capaç de tenyir el seu món de color de rosa, d’il·luminar-li els ulls i dibuixar-li un somriure a aquells llavis. Tot i així, això només eren paraules, ella no ens permetia, ni a l’àvia ni a mi, conèixer tan apreciat tresor, no volia compartir aquella felicitat amb nosaltres. Ens va tenir cinc mesos desitjant la seva alegria, guaitant-la amb ulls gelosos cada vegada que creuava la porta.

Una nit, per formalitzar ja la seva relació i mostrar-nos qui era l’home que li havia canviat la vida, el va convidar a sopar. Va manar a l’àvia que vestís la taula amb les millors robes i que col·loqués tres copes en comptes de gots, que ell portaria el vi. Fins i tot va posar-hi espelmes, que guarnissin amb el seu encant el menjador i tovallons de roba, tot i que detesta haver-los de rentar després. Ella, mentrestant, va tancar-se al lavabo, davant del mirall, per empolainar-se el millor que sabia.

Passades les nou, van trucar al timbre i ella va córrer a obrir. Darrera d’aquella porta va aparèixer un home de cabells poc abundants, moreno, ulls enfonsats i de constitució forta. Va deixar el vi sobre la taula, va agrair les molèsties i ens vam asseure a sopar. Al llarg de la vetllada, mentre veia el volum de la seva panxa augmentar sota aquella camisa ocre, molt fina, no podia evitar arrugar les celles i posar cara d’angúnia, l’Àngel ho era tot menys... agradable. Em costava creure que la llum que il·luminava el rostre de l’Elena vingués d’ell, que no tingués prou seny com per adonar-se que la persona que tenia asseguda al costat era poc educada i prepotent, poc agraciat i un xic repulsiu. Aquella nit, en aquell mateix instant, em vaig adonar que si la situació anava a més, que si l’Elena, inexplicablement, era feliç al seu costat, m’hauria d’anar acostumant a veure aquella cara blanquinosa, perquè segurament me la trobaria cada dia en un futur. De cop se’m va fer un nus a la gola, els ullets se’m van entristir i vaig decidir que el millor era dir bona nit i amagar-me sota la flassada del llit.
-Nena,- va aturar-me ella, envermellida pel vi i amb la copa en una mà, acariciant l’escassa cabellera de l’Àngel amb l’altra- no te’n pots anar fins que no hagis desparat la taula. I passa una mica d’aigua als plats, que si no demà no hi haurà qui els fregui.

Uns dies després, com caiguda del cel, va arribar una carta del notari, notificant la troballa de l’herència de l’avi, descoberts ja tots els seus papers de terrenys i pertinences que tan bé va amagar abans d’emmalaltir. Va resultar que tenia unes quantes finques que mai va cuidar però que sí li pertanyien, així com objectes valuosos i un piset a Barcelona que ell mateix va heretar dels seus avis. El pis i part dels terrenys van anar a parar a les butxaques de l’Elena, els diners del banc, l’altre part dels terrenys i objectes personals van ser per l’àvia.

Aquella tarda, tot i que la iaia deixés caure alguna llàgrima plena de records, a totes se’ns va alegrar el dia, acabàvem de rebre una quantitat considerable de diners, la mare havia de seguir treballant però ja no aniríem justes a final de mes, tot el contrari, ens acabava de tocar la loteria. Més contenta em vaig posar jo quan vaig sentir la mare dir que sortiríem a celebrar-ho, que això que ens acabava de passar es mereixia una festa ben grossa, un gelat ben gros. Feia temps que no sortíem a passejar per la rambla o a comprar juntes al supermercat. Poques havien estat aquestes vegades, però moltes menys van ser des que l’Àngel va arribar. Doncs bé, vaig pujar les escales tan ràpid que gairebé em caic de morros contra l’esglaó, em vaig posar les victòria i una jaqueteta blava de punt. Vaig tornar a baix també molt de pressa, no volia fer esperar la mare, quan més aviat sortíssim al carrer millor, estava impacient! Vaig entrar corrent a la cuina i al menjador, però no la veia enlloc, la vaig cridar una vegada i va ser l’àvia qui em va contestar: l’Elena no hi era, havia anat a buscar l’Àngel per explicar-li-ho tot.

Els anys van anar passant i jo cada vegada em feia més gran i més conscient del que passava. L’Àngel venia molt sovint per casa, per això no em va sobtar gens que un dia decidissin que ell es vingués a viure amb nosaltres, és clar que la meva opinió no va ser escoltada. En aquella casa, que ja no considerava ni meva, havia estat colonitzada, jo era l’única que treballava, jo era l’única que netejava, em sentia com una dona de fer feines en miniatura i sense cobrar. Però jo no deia res, callava. Aquella era la meva mare i no podia replicar i dubtar de les seves decisions, l’àvia em va ensenyar a ser obedient. Sí, jo callava, rentava els plats, passava l’aspiradora, fregava tot el pis i callava. Carregava les cadires, ombrel·la i demés objectes imprescindibles per passar un matí a la platja mentre ells duien les mans buides, sense deixar anar ni una sola paraula de rancúnia; callava quan el senyor de la casa s’emportava el televisor petit de la cuina a la seva habitació perquè estava cansat i se’n volia anar a dormir, quan em posaven sardines cada dia per sopar sabent que jo, mentalment, en sóc al·lèrgica, i vaig callar també quan, amb setze anys, van marxar a viure al pis de Barcelona i a mi em van deixar sota la vigilància de l’àvia.

Recordo un any, per Nadal, quan encara vivíem els quatre junts, que vam anar a sopar a casa dels meus tiets. Van posar nadales i guarnir l’arbre amb llumetes; en aquella casa es respirava festa i alegria, es respirava llenya sota la xemeneia. Després de menjar els canapès i les quatre patates i olives de sobre la taula ens vam asseure mentre la tieta portava de la cuina la safata amb el pollastre amb guarnició. L’Elena em va acompanyar fins la cadira, em va servir l’amanida i em va dir que m’ho mengés tot i que sobretot em comportés, que era Nadal i estàvem en família. Aquestes paraules se les podria haver empassat si ella no pensava fer el mateix. Creia que, en acabat, seuria al meu costat i es col·locaria el tovalló sobre les faldes, com mare i filla, per apropar-me l’aigua o escridassar-me si m’esquitxava i em tacava el vestit, però no. Va seure a l’altra punta de la taula, gairebé no la veia, no la sentia, només si reia molt fort. Em va ignorar durant tot el sopar, ni tan sols mirava de reüll per veure si estava gaudint del pollastre, si m’ho passava bé amb els cosins. No va tombar el cap ni una sola vegada, no va pronunciar el meu nom ni un sol cop, ni tan sols se’n recordava que jo era allà. En un sopar de Nadal.

Poca estona després de servir-se els postres l’Àngel va anar a veure si enganxava algun partit de futbol per televisió i a ella no se li va acudir altra cosa que venir-me a veure. Em va retirar els cabells de la cara, em va besar i va rebre’m amb un gran somriure amb gust de cava.
- Ara que ja no el tens a ell véns a buscar-me a mi, no?- les meves paraules no pretenien amagar un to rancorós.
- Ai, quina nena més estúpida, a sobre que vinc a fer-te una mica de cas. Doncs au, aquí et quedes. –I se’n va tornar cap a la seva cadira, a l’altra punta del món.

El toc el van posar els regals, però. Sempre acostumem a donar-nos els regals de reis el dia del sopar de Nadal i abans que algú es quedés adormit al sofà els vam repartir. L’Elena va ser la primera. Va donar-nos dos paquets, un per mi i l’altre per l’estimat.

Vaig obrir el paquet impacient, l’emoció sempre acompanya un regal, mai el temps. Vaig trencar el paper i mossegar la cinta adhesiva fins arribar al fos del paquet, tenia els ulls com a taronges, el pols em tremolava i el cor m’anava a cent, sentia que m’entrava més aire del compte; però en veure una caixa de cartró amb unes victòria noves a dins... El món se’m va caure a sobre, se’m va fer un nus a la gola i no podia aixecar el cap, em feia vergonya que els demés veiessin el regal que m’havia fet la meva mare. Vaig tancar la capsa, vaig intentar embolicar-la de nou amb els bocins del paper i vaig alçar-me amb els ulls envermellits. Per sort jo no era el centre d’atenció, ningú havia vist les espardenyes, tot els ulls estaven enlluernats i admirats per l’elegància del rellotge nou i car de l’Àngel. Vaig obrir-me pas amb força i vaig corre a tancar-me al lavabo. Allí vaig passar tota la nit.

Avui no hi ha sanefes de color groc que decorin les parets, tot és blanc com la neu i fred com el gel. Tot just fa unes hores que m’he despertat i la iaia era a la vora, asseguda en una cadira rígida i incòmoda, malaltissa. La veia plorar desconsoladament, amb un mocador que apagava les seves llàgrimes i gemecs, amb les pestanyes humides, igual que la cara. En sentir-me la veu, però, s’ha posat molt contenta, s’ha posat de peu sobre aquelles cames inflamades i m’ha vingut a abraçar.

Creia que no despertaria mai, portava tres dies dormint i ja em pensava que els ulls no se’m tornarien a obrir. No recordo on ni com em va entrar la son, només sé que portava tota la nit ballant en una festa privada celebrant els meus divuit anys, amb el Carles agafat de la mà. La llum era fosca i la música estrident però jo tenia els peus que em flotaven, no tocava el terra, em sentia capaç de volar. Els ulls estaven més desperts que mai i eren capaços de veure coses que sempre havia imaginat, tot i la foscor i les llums de colors estampant-se contra els cossos de la gent. La pols màgica que li diuen. Uns minuts més tard, potser hores -vaig perdre la noció del temps-, estava ballant sobre una taula, amb tota passió i ànima, amb tot el cos cobert de petites perles de suor que de tan en tan brillaven, movent-me d’un cantó a l’altre, acariciant el cos musculós que tenia al costat, enlluernada per les estrelles, amb la mandíbula descontrolada i el riure fàcil. De cop, una ombra se’m va posar davant i em cobria de negror tot el camp de visió. Em va agafar per la cama i em va tirar de la taula, directe al ferm terra que em va fer rebotar com si sobre un coixí de plomes hagués anat a parar. Jo em vaig quedar allà estesa, palpant-lo, intentant recuperar aquella accelerada escena per saber què havia passat, per què em feia mal cadascun dels ossos. Aquella mà forta em va tornar a engrapar amb l’intenció de posar-me de peu, com si amb la merda que m’havia pres allò fos possible. Les cames em feien figa però ell amb això ja en va tenir prou; dos segons més tard sentia que l’ull m’explotava, un cop fort i sec i va ser com si el perdés, un dolor intens que em donava la sensació que mai s’acabaria. Tenia la parpella inflada i l’ull envermellit, tot el seu voltant. Un atac de gelosia, em va dir.
Potser després, estirada al sofà, humit i pudent, sense forces, amb tots els músculs morts i em els ulls que se m’emblanquien, em va entrar la son.

De retorn a l’habitació sense decoració, amb els llençols fins la barbeta i molt mal de cap, de ressaca, ha entrat una dona d’uniforme blau cel, amb una cinta blanca a la cintura i el cabell molt ben recollit, que després de tocar-me el front i arreglar-me el coixí, s’ha acostat a l’àvia i li ha xiuxiuejat a l’orella.
- Hem trucat a la senyora Elena però ens ha dit que li és impossible de venir, que ha marxat uns dies de vacances a Andorra. Ho sento. Si vol parlar-hi vostè...

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies