PUBLICITAT
NO ME’N PUC ESTAR
10-05-2026 8:00
Tinc molt de temps i poques obligacions, així que un parell o tres de dies per setmana pujo al comboi i viatjo a Barcelona per observar. M’agrada que em portin, poder escoltar el que diu la gent i no haver de pensar.
De vegades, quan el tren arriba a Passeig de Gràcia o a l’Estació de França, canvio d’andana i torno a pujar al tren i desfaig el camí. D’altres, baixo i passejo pel centre. Pujo les escales del Corte Inglés, i recordo quan l’Europrix encara estava obert. També teníem escales mecàniques. Torno a obrir els ulls, i soc al barri Gòtic i faig una xocolata amb melindros al carrer Petritxol.
Avui però, com que era l’últim dia de tren gratis, he volgut fer una cosa diferent i he anat fins a la Sagrada Familia. Si hi van el turistes, potser jo també ho hauria de veure. No hi he estat mai!
Quan hi he arribat hi havia una barreja de crits, pols, suor, colònia, paraules que no entenia i gent que seguia un paraigües. Estan ben bojos aquests romans! Em sentia tan ofegada que he hagut d’allunyar-me sense poder-hi entrar. He alçat el cap, he mirat al cel, i certament, el monument és imponent.
Mentres me’l mirava m’ha vingut una idea:
I si…
I si quan s’acabi de construir la Sagrada Família comencéssim a deconstruir-la? M’ha agradat la idea i n’he pensat d’altres.
I si l’Espanyol tornés a Sarrià?
I si no s’haguessin celebrat mai les Olimpíades?
I si la Pirelli no s’hagués mogut de lloc?
I si no s’hagués tirat a terra la piscina de Ribes Roges, ni les pistes de tenis? I si encara anessim en 600?
La veritat és que m’ho imagino i, estranyament, la idea no em desagrada. Camí del tren intento fer un cafè al Bulevard Rosa. Tampoc existeix. Vaig al Madrid Barcelona; és obert, però no em deixen fer un cafè si no em quedo a dinar. Doncs res, baixo a l’andana a esperar.
I espero.
I el meu cap continua maquinant.
I si tornéssim enrere? Per què no? Per què no qüestionar aquesta idea de progrés? Els fons voltor, la hiperconnectivitat, la modernitat que ens accelera sense preguntar-nos si volem córrer.
Pujo al tren. Només ve deu minuts tard. Si tinc sort en seixanta arribo a Vilanova. Seria el primer cop en aquests mesos que baixo de l’hora i mitja. Però en mitja hora no soc ni al Prat. Què hi farem!
El tren m’ha tornat a la realitat.
Per a mi no és cap problema: m’he acostumat a trigar dues hores per anar de Vilanova a Barcelona i dues més per tornar. Tinc tot el temps del món fins al dia que deixi de respirar. Però i aquesta gent que va a treballar, a estudiar, al metge, a buscar feina… Pobre gent!
Aquesta setmana he hagut de baixar del tren després de més de mitja hora aturat, he hagut de fer cua i discutir-me per poder agafar un bus on el xofer feia pujar passatgers que pagaven sis euros amb vint per anar drets.
—¡Estoy hasta el coño! cridava una dona.
—¡Mierda de Renfe! cridava una altra.
Us entenc. Us escolto i se’m trenca el cor quan veig aquestes situacions. Ho sento, però no me n’he pogut estar.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT