SECTOR PRIMARI
05-10-2023 19:10
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
El port de pescadors de Vilanova és reconegut com un dels pilars pesquers de Catalunya. El 2022 es va situar com la segona llotja en volum de captures, solament superada per Barcelona, i la tercera en termes econòmics, després de Sant Carles de la Ràpita i Tarragona. Malgrat això, veus expertes del sector, com la d'en Jaume Carnicer, Patró Major de la Confraria de Pescadors de Vilanova, alerten que en una dècada, la pesca podria veure's dràsticament reduïda, o fins i tot desaparèixer, si no es replanteja la seva gestió. La urgència de la situació requereix mesures immediates per preservar una activitat econòmica que sustenta directament a unes dues-centes famílies a la capital del Garraf.
En les darreres dues dècades, tots els ports de pesca catalans han vist disminuir de manera progressiva el nombre de captures. Del 2002 al 2022 s’ha passat de prop de 38.000 tones de peix a unes 25.000, un descens que ha estat causat per diverses raons. La principal, que n’és un motiu, però també una conseqüència, ha estat la disminució del nombre d’embarcacions en actiu. Vilanova, entre l’any 2000 i el 2023, ha perdut un 40% de la seva flota. I, tot i ser un dels ports catalans que menys ha perdut en aquests vint anys (d’altres arriben fins al 60%), la dada no augura res bo pel futur del sector. Segons en Jaume Carnicer mantenir unes estructures que assegurin una flota que garanteixi la continuïtat del sector primari pesquer a Vilanova més enllà d’una dècada és molt complicat.
Pesca Marítima. Captures per llotja a Catalunya
Alguns dels motius principals són el canvi climàtic, que ha fet que la temperatura del mar Mediterrani augmenti a nivells mai vistos -aquest estiu ha arribat gairebé 29º-, l’augment de la contaminació, especialment l’augment de residus no orgànics, plàstics i microplàstics, o la contaminació acústica per culpa de l’augment del tràfic de vaixells. Aquests factors han provocat que cada cop hi hagi menys peix o que fins i tot desapareguin algunes espècies, especialment al Mediterrani, un mar especialment sobrecarregat. Segons Jaume Carnicer, la incidència de la pesca en tots aquests aspectes no és tanta com la gent es pensa: “segurament els pescadors també hi han influït, però ni molt menys son la principal causa del deteriorament del medi marí. I encara més: sense els pescadors, moltes de les problemàtiques de contaminació del mar que tenim el dia d’avui no se sabrien.”
A aquestes raons ambientals i de contaminació se’n sumen d’altres com la falta de relleu en l’ofici de pescador i l'envelliment de la població activa, que arriba a l’edat de la jubilació i que no té continuïtat. Segons Carnicer “és un ofici que ha perdut molt atractiu; la majoria dels que s’embarquen ho fan per tradició familiar, perquè tenen una línia directa amb el món de la pesca. És una feina molt vocacional, molt maca, en un ambient molt diferent del que habitualment es treballa en altres àmbits, però alhora és molt dura i poc compensada”.
Un estudi socioeconòmic fet l’any 2022 sobre la flota del port de Vilanova, impulsat pel Departament d'Acció Climàtica, revela que la major part de la tripulació de la flota pesquera d'aquest municipi són homes d'uns quaranta-cinc anys amb entre 20 i 30 anys d'experiència en el sector. La nacionalitat dels tripulants és majoritàriament espanyola per a totes les arts, però també hi ha marroquins -especialment en la pesca d’encerclament-, senegalesos i algun ciutadà de Ghana i Gàmbia: “molts d’ells han sigut pescadors en els seus països d’origen. Gràcies a ells hi ha moltes barques que poden continuar treballant avui en dia”, afirma el Patró Major.
Subhasta a la llotja de Vilanova i la Geltrú
Els pescadors cobren “a la par”, és a dir que, un cop descomptades les despeses –com el combustible o la seguretat social–; l’empresa i la tripulació (armador, patró, motorista i mariners) es reparteixen els guanys setmanalment al 50%. És, doncs, un ofici que en aquests moments no proporciona estabilitat ni seguretat econòmica. No hi ha un sou mensual ni uns ingressos fixos. Quan la pesca va bé es poden arribar a cobrar uns 800 € per setmana, però hi ha mesos en els quals, si es pesca poc o hi ha un pic de despeses, els mariners no reben ni un euro.
Els salaris, doncs, són cada cop més baixos per l’augment de les despeses i el brutal encariment en els darrers tres anys del combustible. Omplir els dipòsit de les barques de gasoil és cada vegada més costós. I el preu del peix, excepte en el cas d’algunes espècies, com el pop o alguns tipus de marisc, no és ara molt més car que fa vint anys. Així que el poder adquisitiu de les empreses pesqueres, disminueix a passes de gegant. Carnicer apunta a una solució, que també serviria per contaminar menys i contribuir a la millora de l'ecosistema marí: l’ús d’energies alternatives. Però en aquest sentit, “manca iniciativa, poder econòmic per poder invertir en un canvi d’aquestes característiques i ajudes continuades de l’administració. Així que, ara per ara, com que tot això no s'està donant, la realitat de les empreses vilanovines d’aquest sector, la majoria d’elles familiars, és que la meitat de les despeses se’n van en combustible i això fa que siguin inviables.”
El resultat és que avui no és gens estrany veure barques abandonades al port de Vilanova. “Quan arriba una problemàtica, sigui econòmica, per deutes, o una avaria important, en la que l’armador no te la capacitat econòmica de solucionar-la, ens estem trobant que van quedant barques amarrades als molls. I que moltes d’elles acabaran abandonades, ja que no es venen, ningú ja no les compra”, afirma Carnicer. I afegeix: “El sector demana que hi hagi subvencions per desballestament. Fa poc es va fer una enquesta sobre aquest tema en l’àmbit mediterrani, sobre què passaria si s’obrissin els desballestaments. Tothom s’esperava que les dades serien molt altes, però no tan altes: de cada deu persones, nou deixaria la barca, molts perquè no veien cap mena de relleu i l’altra perquè era una oportunitat, una solució per poder buscar una altra activitat amb la qual subsistir. Quan van veure aquestes dades, el ministeri va desistir.”
Port pesquer de Vilanova i la Geltrú
Un altre motiu de la disminució en el nombre de captures i el consegüent descens del nombre d’embarcacions en actiu, són els plans de gestió que s’estan fent en totes les modalitats de pesca i per a les captures de determinades espècies. L'objectiu d'aquestes mesures és combatre les afectacions que pateix l’ecosistema marí a causa de la sobreexplotació, el canvi climàtic o la destrucció o alteració d’hàbitats i espècies. L’any 2019 la Unió Europea va impulsar el Reglament que regula la pesca d’espècies que viuen al fons marí. El pla, integrat en les polítiques de pesca de tots els països de la comunitat europea, està afectant especialment els vaixells d’arrossegament, que progressivament, any rere any, estan veient com les jornades de pesca cada cop són més curtes. Només el primer any, es van reduir en un 10%. El càlcul depèn dels metres d'eslora de cada vaixell i dels dies que surti a pescar la flota en conjunt, però en termes generals la legislació europea marca que en 2025 els dies de pesca hauran de reduir-se un 40%, sempre respecte a 2019.
Carnicer pensa que, efectivament, calen normatives per frenar la sobreexplotació i regular les captures de determinades espècies, però també reclama un major coneixement de la realitat del sector a l’hora d'aplicar-les. Per una banda, assegura que “el pla que s’ha implementat d’una manera a països com França i Itàlia, aquí s’ha dut a terme d’una altra. Mentre que allà treballen amb tranquil·litat respecte a aquests plans de gestió, aquí s’està ofegant a tota la flota. No pot ser que la mateixa idea de pla s’apliqui diferent en un lloc que en un altre”. I afegeix: “Els plans de gestió s’han anat convertint en la majoria dels casos en una reducció dels mesos de pesca. Gairebé tothom està fent vedes d’entre dos i tres mesos. I aquestes aturades, marcades pels científics i l’administració, han provocat que molts pescadors deixin de ser-ho”.
Durant les vedes, els pescadors poden triar entre una ajuda econòmica o anar a l’atur. “Però hi ha un problema, que és que quan sobrepasses els dos mesos d’atur, et menges el teu propi atur, ja que, si no treballes un any sencer, no generes atur. Hi ha l'opció de triar l’ajuda, però la cobres al cap d’un any aproximadament. Avui les circumstàncies de moltes famílies no permeten estar aquests tres mesos sense tenir cap mena d’ingrés. És un peix que es mossega la cua. S’ha demanat a l’administració de revisar i treballar en aquest tema, però no ens n’hem sortit.”
En el cas de la pesca artesanal, també ha desaparegut la meitat de flota catalana en la darrera dècada. A Vilanova queden molt poques barques. Segons l’Eduard Escolar, pescador artesanal vilanoví des de fa més de quaranta anys, el declivi va començar quan va anar minvant el marisc com la cloïsa, les tallarines o els cargols punxents. Ell ho atribueix a la creació de les depuradores: “A les zones on desapareix l’aportació de la matèria orgànica, es trenca la cadena. No hi ha zooplàncton, no hi ha fitoplàncton, desapareixen els filtradors (musclos, “almejas”…), ja no filtren res, no creixen. Els depredadors que venien a menjar el marisc, ja no venen. Les aigües estan més netes, però falten els nutrients a prop de la costa. A més, tampoc hi ha aportacions dels rius i torrents, ja que plou menys. I a això també se sumen els residus no orgànics i els químics que generem i van a parar al mar.“ Si hi afegim la falta de relleu i l’augment del preu dels carburants, "cada cop queden menys barques artesanes. Fas els comptes i és inviable. Si em quedo a casa dormint, em surt més a compte”, afirma Escolar.
Vaixells de pesca al port de Vilanova i la Geltrù
El futur és incert, però alguns pescadors com el mateix Escolar, que a banda de pescar pops amb catúfols col·labora junt amb el seu fill Òscar Escolar en un estudi científic de seguiment de la població de pop roquer a Catalunya, encara veuen el got mig ple. Està clar que no serà com abans, ni en abundància ni en espècies ni en manera de fer les coses. “Durant molts anys, hem anat extraient i extraient i el mar no és com la terra on pots plantar per després collir. No, aquí no es planta. I tot té un límit. El canvi climàtic, la no aportació de matèria orgànica… però el respecte a la natura, si s’agafa a temps, jo crec que té salvació”. I en reflexionar sobre les mesures que arriben des d'Europa respon: “Als qui ens agrada la mar i estem orgullosos de ser pescadors, ens agradaria que això tingués una continuïtat. Les coses han canviat i hem de fer tot el que calgui perquè aguanti”. En aquest sentit, a Catalunya funcionen, a més de les vedes, les quotes màximes aplicades a la pesca de determinades espècies o les reserves marines, implementades conjuntament amb els científics, l’administració i el sector pesquer. Són espais on abans es pescava i on ara està prohibit fer-ho. L’objectiu és que es puguin convertir en llocs on es regenerin els ecosistemes marins.
L'increment alarmant de la població de tonyines al Mediterrani està esdevenint un obstacle molt greu per als pescadors, especialment per a les embarcacions de la pesca d’encerclament, que veuen cada dia més difícil retornar amb una bona pesquera de peix blau. L’Eduard Escolar i en Jaume Carnicer ressalten el creixent problema de la saturació d'aquests túnids que, amb la seva gran presència, estan afectant la disponibilitat d'altres espècies com el seitó i la sardina, les seves preses habituals.
Aquesta superpoblació està consumint massivament altres recursos marins. No obstant això, tot i la reclamació i queixa constant des del sector pesquer, l'administració sembla fer cas omís a la situació. El problema és el sistema actual de quotes tancades, que no proporciona marge a la resta d’espècies. El Patró Major assenyala amb preocupació que “un 90% de la quota de la pesca de tonyina del Mediterrani es concentra en mans de dues grans empreses, Ballfegó i Fuentes, que la consumeixen en tan sols dos dies.” Aquesta dinàmica, segons ell, facilita la reproducció incontrolada de la tonyina. Esdevé comú per als pescadors trobar-se enmig d'una mar plena de tonyines, les quals no solament es mengen peix, sinó que també causen estralls a les xarxes de pesca. “Encara que atrapis una tonyina de manera accidental, estàs obligat a alliberar-la”, lamenta Escolar. “Tot i que una bona gestió pot ser beneficiosa, les decisions inadequades poden empitjorar encara més la situació. Les tonyines estan al cim de la cadena tròfica. Si permetem aquesta proliferació incontrolada, estem posant en risc l'equilibri de l'ecosistema marí. Les repercussions poden ser fatals”, conclou Carnicer.
De dilluns a divendres al port de Vilanova es fan dues subhastes: la del matí, en la qual es ven el peix blau pescat durant la nit amb l’art de pesca de l’encerclament, i la de la tarda, en què es comercialitza el peix que s’ha pescat durant el dia a les barques d’arrossegament (gairebé la resta d’espècies). A més, en totes dues subhastes s’hi venen els peixos capturats amb altres arts de pesca més artesanes, les de l’ofici petit o arts menors, és a dir el tresmall, el palangre de superfície, les nanses o els catúfols.
Els pescadors vilanovins, embarcats a les 54 barques que actualment formen part de la confraria, fan jornades de vuit hores diàries o menys. Treballen en caladors propers i les seves captures es destinen al consum en fresc. El peix viatja directament del mar a la taula, de la barca al plat, en poques hores, conservant les seves propietats nutricionals i promovent un model de pesca costanera de petita escala. Aquest tipus de pesca poc té a veure amb els models de sobreexplotació de les grans empreses pesqueres. Les embarcacions de gran calatge que treballen a l’Atlàntic i el Pacífic poden passar mesos en alta mar, pescant en quantitats industrials i sense aturador en caladors mono-espècie per congelar les seves captures, que poden passar setmanes a les cambres frigorífiques fins que les desembarquen als ports.
“Molts d’aquests peixos que es capturen fora de la Unió Europea no tenen els mateixos plans de gestió, no tenen les mateixes regulacions. Totes les prohibicions que a nosaltres ens tenen marcades, totes les accions burocràtiques que s’han marcat des de Brussel·les… resulta que si els peixos venen d’altres bandes del món, no importa. Ells arriben aquí amb especies com la perca, el panga… tot això que entra, sabem com es pesca? En quines condicions, de quines maneres? No en sabem res. Ho hauríem d’englobar tot. Està molt bé tenir una regulació, però que sigui la mateixa per tots.”, afirma Carnicer.
Per a molts pescadors, el problema rau en el fet que les normes s’han fet des dels despatxos. Carnicer defensa una gestió en què el sector pesquer tingui més participació en la presa de decisions. L'Eduard Escolar va encara més enllà: “A mi m’agradaria que aquesta persona que fa la norma, s’embarqués amb nosaltres i que entengués quines conseqüències tenen les seves decisions, però també copsés l'estima i el respecte que tenim per la mar”.
PUBLICITAT
PUBLICITAT