SALES I CONCERTS
30-11-2023 Última revisió: 01-12-2023 10:38
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
El model cultural al voltant de la música en directe a les nostres comarques és suficient i sostenible? Beneficia als músics locals? Enriqueix la cultura musical del públic? N’hem parlat amb tres professionals de la música: l’Elisabet Raspall, pianista i compositora de jazz de Vilanova i la Geltrú, pianista acompanyant a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC); en Xavi Plaza, saxofonista, codirector i professor de l’Escola Municipal de Música de Sitges i membre de la junta de l’Associació Sitges Jazz Lab, i en Ricard Parera, bateria vilafranquí, mestre i coordinador cultural de l’Escola Municipal de Música M.Dolors Calvet i president del Jazz Club Vilafranca.
Les comarques del Garraf i el Penedès es caracteritzen per una intensa activitat musical amb professionals reconeguts, bandes consagrades, formacions de diversos gèneres i un prometedor grup de joves talents. El Conservatori i les escoles de música, tant municipals com privades, juguen un paper clau en la promoció de la cultura musical, contribuint a la formació d'un alumnat ben preparat. Tot suma: els cicles i concerts que es programen des dels Ajuntaments, els Festivals, les activitats que s’organitzen des de les escoles, entitats i associacions… Tanmateix, les tres persones entrevistades, habituals en aquesta escena musical local, tot i reconèixer i valorar les diferents iniciatives, troben moltes escletxes en el model actual.
La visió de l’Elisabet Raspall, és crítica: “la situació de la música en viu al Garraf i al Penedès no es diferencia massa de la que es viu a tot arreu en general: a part de l’existència dels Festivals i la programació a l’Auditori, no existeix un circuit de sales o locals on s’hi faci una programació estable i constant, de proximitat, on es presenti de manera habitual a la gran quantitat de músics i grups d’estils variats, que, per altra banda, han de subsistir amb classes de música o altres feines.” I afegeix: “Els músics locals tenen dificultats per presentar els seus projectes, a causa de la manca de circuit. Valoro positivament que tinguin la possibilitat de fer-ho a la programació estable a l’Auditori o, potser amb sort, tocant en un dels festivals que es fan. Però és insuficient, això no dona garantia de fer rodatge dels seus nous projectes.”
Elisabet Raspall All Stars
En Xavi Plaza també destaca la diversitat i riquesa del panorama musical de la zona, però matisa: “els músics locals sí que tenen oportunitats, però poques. Al final han de buscar solucions fora de la comarca. El desafiament seria poder arribar a tot el públic i crear més oportunitats per gaudir-ne durant tot l’any.”
Per altra banda, Ricard Parera reconeix els reptes que suposa l'adaptació als nous formats preferits pel públic jove i observa que, malgrat que hi hagi oportunitats per tocar, els petits concerts locals estan sent eclipsats pels grans esdeveniments i festivals: “tinc la sensació que el concert de bar, de cicle petit, està en perill d’extinció, almenys a la zona Penedès i Garraf”.
Xavi Plaza i Òscar Ferret
Les persones entrevistades coincideixen en la idea que els agradaria actuar amb més freqüència en locals petits com sales o clubs de la seva pròpia ciutat o de les localitats properes. En Ricard pensa que “hi ha pocs espais i recursos. No tinc clar que fa vint anys n’hi hagués molts més. Però sí que hi havia una generació més educada en el fet d’anar a descobrir grups, de generar una escena. Tinc la sensació que l’escena local s’està perdent en pro de les grans escenes. I que de mica en mica es perd el circuit a nivell de Catalunya… Cada cop queden menys espais per desenvolupar el que seria el planter de la música.” L’Elisabet defensa que, tot i que la seva experiència ha estat bastant positiva, ja que ha pogut anar presentant els seus nous projectes als diversos equipaments municipals, o en els festivals, sempre ha trobat a faltar el local de referència on es pogués trobar un concert setmanal o mensual: “Falta continuïtat dels cicles, tot i l’èxit de públic, que hi assisteix cada cop amb més abundància i assiduïtat. Falten locals d’assaig, locals on es pugui tocar de manera habitual i locals de proximitat que formin un circuit de sales de música en viu a on es programi tot l’any i el públic els pugui integrar dins les seves possibilitats d’oci i lleure cultural i habitual.”
Concert de Sitges Jazz Lab
La vàlua social i cultural d’aquests espais és òbvia, però sovint la regulació excessiva i les dificultats econòmiques condueixen directament a la precarietat laboral dins del sector. Moltes actuacions es produeixen en condicions d’infrafinançament i infrarendibilitat econòmica. I sovint, els professionals, si volen actuar, ho han de fer sense rebre cap compensació econòmica o per preus irrisoris. Fins i tot, de vegades, si descompten la quota d’autònoms i les despeses com la benzina o l’aparcament, no els surt a compte fer un concert.
Per altra banda, als locals els costa moltíssim treure rendiment de la música en directe i cada vegada és més complicat omplir els espais. Molts han renunciat a la programació pròpia i només hi acullen concerts com a espai de lloguer per a tercers. De fet, en la majoria dels casos, els i les propietàries dels locals tenen més que assumit que la música en directe no és una via de negoci en ella mateixa, sinó una activitat que ajuda a completar el concepte d’establiment que vol oferir activitat cultural.
Parera reflexiona també sobre com està canviant la manera consumir música en viu: “el desafiament és veure com les noves generacions consumeixen la música i quin tipus de formats prefereixen pel directe. Els joves escolten molta música, els agrada molt, es relacionen a través de la música, però segurament els formats de concerts en auditoris o en teatres no acaben de connectar. Veurem si acaben connectant o serà un canvi total.” Plaza, en canvi, creu que “tot el públic, també el jove, valora un concert en directe. Crec que hauria de ser un dret poder gaudir-ne en qualsevol època de l’any i no només en els festivals que hi ha a l’estiu.”
En aquest sentit, la tendència és molt clara: els festivals han vingut per quedar-se. I cada vegada n’hi ha més. A Catalunya, durant l'any 2022 es van organitzar un total de 174, una xifra que la destaca com la comunitat amb més festivals de música de tot l'Estat espanyol, superant Madrid, que se situa en segon lloc. El Garraf i el Penedès ha seguit aquesta tendència i actualment a les nostres viles i ciutats hi tenen lloc una trentena d’esdeveniments d’aquest tipus, una xifra rècord que no ha parat de créixer en la darrera dècada. Aquest augment reflecteix una demanda clara de consum cultural diversificat i intens, però també posa de manifest la tendència cap a una cultura musical industrialitzada que promou actes musicals molt potents però amb una durada breu, que es concentra en uns pocs dies, en la majoria dels casos a l’estiu. El periodista especialitzat en música Nando Cruz, en el seu llibre “Macrofestivals, el agujero negro de la música", apunta a la idea que aquest enfocament pot donar lloc a una percepció de la música com una experiència ocasional restringida a moments puntuals, habitualment a l’estiu, concentrats en concerts de moltes bandes i cantants en unes poques hores i no com una part integral de la vida cultural diària o periòdica. En aquest sentit, ell mateix i altres veus del món de la música pensen que els grans festivals, o el creixement desmesurat del nombre d'aquest tipus d'esdeveniments, en comptes d'enriquir la cultura local, afavoreix més els beneficis econòmics que la promoció real de l’art.
Raspall és contundent: “per mi, el nombre de festivals és excessiu. No deixen de ser una cosa diferent del fet d’anar a escoltar música. Són una reunió, un acte social, molt bo per la socialització, però crec que fins i tot perjudiquen el concepte d’anar a veure un concert en directe a on es demana silenci, atenció… A un concert s’hi va a escoltar música, no a parlar, a menjar, beure, a ballar…”. En aquest sentit, l’opinió d’en Ricard Parera ofereix altres matisos: “Els festivals estan perdent l’aire més melòman. Són més una explosió d’oci al voltant de la música en directe, que no pas un fet cultural. L’augment del nombre de festivals el veuria positiu, si això anés lligat de més cultura durant l'any. Hi ha algun festival que entès que havia de tenir presència durant tot l’any, per promocionar bandes d’aquí i donar-los sortida. Crec que això és molt positiu. Però veig que la resta de festivals no van en aquest sentit. Només es tracta de reunir molta gent, vendre molta cervesa, i para de comptar. El que interessaria és que aquests festivals creessin una relació anual amb el territori i no puntual.”
Elisabet Raspall All Stars, Jazz Club Vilafranca / ImmaCasanellas
Un circuit més estable i desestacionalitzat. Precisament aquest és el tipus de model que es treballa des de les associacions i les entitats que promouen la música en viu al territori. Parera és president del Jazz Club Vilafranca, una entitat que es va crear l’any 1935. “Organitzem un concert de jazz al mes, intentem que sigui jazz original, de temes propis i que formi part de la presentació d’un disc, per així donar empenta a la gent valenta que edita discos, que gasta diners amb estudis per tirar-ho endavant. Fem una programació de proximitat. L’escenari és petit, amb piano de cua, bona acústica.” Per altra banda, en Xavi Plaza és impulsor i membre de l’Associació Sitges Jazz Lab, des de la qual organitzen masterclasses, jam sessions i concerts al llarg de tot l’any: “Cal visibilitzar més els grups d’aquí, les petites associacions, que fan molta feina, i donar a conèixer al públic en general el talent que tenim”.
Aquestes i altres entitats que donen suport a la música en viu, reben ajudes públiques. Parera explica que, en el cas del Jazz Club, “del pressupost anual, l’administració subvenciona un 15%. És un petit suport, però tinc la sensació que cada vegada els ajuts s’estàn burocratitzant més i s’exigeix ser professionals. No de la programació, on som bastant seriosos, sinó de com portar els comptes. Està lligat a anar amb una gestoria de la mà. Realment per tenir una subvenció del 10% la paperassa necessària cada vegada es fa més feixuga. Abans era molt més senzill. Entenem que els diners públics ha d’estar controlats. Però entre això i les justificacions que ens fan fer, crec que hi ha d’haver un punt mig, que ens doni més llibertat a l’hora d’utilitzar aquests diners.”
El paper de l’administració és un altre tema que preocupa al sector. Raspall creu que ”és bastant correcte pel que fa als grans esdeveniments o la programació en l’auditori i recintes públics. Però crec que seria molt bo que els locals amb intenció de fer música en viu tinguessin algun al·licient (menys impostos, per exemple) per facilitar la música a la gent. Aproximar els concerts a altres llocs no tan habituals, com biblioteques, museus, escoles, a l’aire lliure, per captar oients. O crear algun canal públic, com una web o xarxes socials, on publicitar els concerts”. Parera afegeix “tinc la sensació que des dels estaments públics també s’ha agafat el rol de la programació privada, que és intentar omplir espais, fer coses molt grans, obtenir una foto d’Instagram ben xula. I cada vegada està més abandonada la proposta amb una mica més de risc, més punxant, que és la que farà avançar la cultura. També veig que es regeix pels espais que tenen. En un auditori de 500 persones, posar-hi música una mica arriscada no llueix. Una de les alternatives que m’agradaria veure des de les administracions és teixir aquest bolo petit de 30, 40, 50 o 100 persones en espais que poguessin adequar-se. No saltar-se el pas previ a vendre moltes entrades.” I Plaza conclou: “cal més suport, difusió i ajuda, i no només als grans festivals i a les programacions d’entitats públiques, sinó també al petits clubs i sales que no ho tenen gens fàcil, ja que aquesta dinàmica no només afecta econòmicament els músics, que han de lluitar contra la precarietat laboral, sinó que també contribueix a una cultura musical que prioritza els grans esdeveniments en detriment de les actuacions més petites i íntimes.”
PUBLICITAT
PUBLICITAT