RELIGIÓ
22-02-2024 Última revisió: 03-03-2024 21:24
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
La diversitat cultural a les nostres comarques està present en tots els àmbits: social, cultural, comercial, religiós, festiu, gastronòmic... Estem més que acostumats a conviure amb persones que tenen altres tradicions i costums, heretats de generació en generació, que ara han importat a la nostra societat i que enriqueixen el nostre coneixement i ens ensenyen a compartir, comprendre i respectar.
Tothom s’ha apropat d’alguna manera a les cultures amb les quals convivim. Qui més qui menys ha gaudit de la varietat culinària dels restaurants xinesos o, ara més habitualment, japonesos; o bé ha menjat carn Halal o ha fet la compra a negocis gestionats per migrants que escollen les ciutats i pobles del Penedès i del Garraf per iniciar una nova vida.
Però un exemple que desperta la curiositat de molts, potser pel misteri que amaguen, són els rituals funeraris. Què fan els xinesos, àrabs o hindús quan mor un familiar? Com seria un “enterrament” en aquestes cultures?
A la Vegueria Penedès hi ha una clara majoria de celebracions catòliques i laiques, però també hi ha un percentatge important de celebracions de ritus musulmà. A més, a Catalunya hi ha altres rituals com el de la religió jueva, l’Islam, el Budisme, el Bahisme, l’Hinduisme, el Sikhisme, la religió popular xinesa i l’església Ortodoxa.
Un bon exemple de diversitat cultural i religiosa és el cementiri comarcal de Roquetes Blanques (al Papiol), un espai que està dedicat a diferents confessions religioses, com el recinte Islàmic o el Baha’í. Fa uns anys però, aquesta convivència que ara ja tenim normalitzada era gairebé inexistent, explica Rut de la Torre, responsable de Trasllats Internacionals de l’empresa funerària Àltima.
Aquests espais s’han construït en base a les necessitats traslladades des de les diferents comunitats i associacions de confessions religioses. De la Torre insisteix en la importància de comptar amb la col·laboració de totes elles, ja que és imprescindible conèixer tots els detalls a l’hora de crear els espais i les sepultures, complint a més a més, la llei sanitària mortuòria que regeix a Catalunya.
La repatriació de cadàvers és també una pràctica habitual al territori, especialment per famílies amb les arrels fora de Catalunya. De fet, a Catalunya es fan una mitjana de 1.100 serveis funeraris de trasllats internacionals cada any, i per tant, és comú traslladar centres, restes exhumades i pertinences de difunts a qualsevol part del món, i a l’inrevés.
Els rituals funeraris
Des de la prehistòria, l’ésser humà ha practicat rituals funeraris. El fet de trobar persones enterrades d’una manera clara i en una posició concreta ens indica que des de fa molt temps les societats han cregut en una realitat transcendent. Posar el cos sense vida d’una persona dins la terra representa un renaixement, ja sigui en la natura o en un altre món.
Els enterraments podien ser individuals o grupals, les posicions podien variar i era comú acompanyar els difunts amb objectes de valor. Al llarg del temps, les cultures han desenvolupat pràctiques funeràries de tota mena, quedant vinculades a la seva pròpia manera de veure el món o la religió.
Encara que sovint no hi pensem, els rituals religiosos s’han convertit en una peça fonamental per la identitat cultural de les civilitzacions. Si ve la mort d’una persona segueix sent motiu de reunió de familiars i amics per acomiadar-se del difunt, la major part d’elements que en un passat havien estat característics dels enterraments, ja no ho son.
El fet identitari queda en mans de qui realitza l’enterrament, podent triar una cerimònia d’acord amb les seves creences, o respectant les voluntats del difunt si aquest les havia manifestat.
Els orígens
L’historiador Daniel Vives explica que la tendència en les pràctiques funeràries acostuma a ser mantenir la forma d’enterrament tradicional de la cultura pròpia, de manera conscient o inconscient. En el moment en que n’apareix una altra, aquesta pot ser assimilada parcialment si se li troben aspectes útils. Un exemple és el cristià; tenint en compte que un enterrament pot resultar car, molta gent ha optat per la cremar els difunts, una pràctica a la qual alguns cristians recorre tot i l’actitud combativa de l’Església fins fa no gaires anys.
Així com en vida ja es feien paleses les diferenciacions socials, el món de la mort recollia també aquesta jerarquia. El tractament del cos podia variar en cada cultura en funció de la riquesa. Vives parla dels egipcis; si bé és cert que tenien per costum amortallar el cos resultant de les mòmies, no tothom podia permetre’s un procés de la mateixa qualitat, com tampoc gaudir d’un sarcòfag o fins i tot d’un retrat del difunt com els trobats a El Fayum.
Estructures socials i jeràrquiques
En aquest sentit, les formes d’enterrament també evidenciaven les estructures socials. El cas de les piràmides d’Egipte i Núbia (actual Sudan) és el més paradigmàtic, però també es feien notar en el món romà. A partir del segle II, explica Vives, en un moment de creixement demogràfic i de major complexitat social, es comença a notar l’aparició de les catacumbes, on s’hi enterraven cristians, jueus i pagans, tot i que els darrers preferien la cremació dels cossos amb les cendres dipositades en columbaris.
La opció més econòmica era l’enterrament en un forat en un dels murs de les catacumbes, mentre que les persones més riques es podien permetre un monument funerari, un sarcòfag o un panteó sencer de luxosa factura prop de les vies principals com la Via Àpia.
L’enterrament com a norma
Amb el pas del temps, l’enterrament del cos es convertiria en una norma a mesura que l’Imperi Romà es cristianitzava, doncs segons la creença cristiana, explica Vives, el cos ha de ressuscitar en darrer dia per al Judici Final. Tanmateix, la progressiva degradació i ruralització de les antigues ciutats romanes va anar acompanyada de la costum d’enterrar els cossos dins les pròpies ciutats i no pas fora, preferint els enterraments prop d’esglésies, capelles o monestirs.
Aquesta costum es va mantenir al llarg de l’Edat Mitjana, però no van trigar en adonar-se que, especialment a les ciutats més grans, els enterraments podien malbaratar la salubritat de les aigües subterrànies, les quals connectaven als pous dels que la gent bevia, insisteix Vives.
La progressiva introducció de l’enterrament en taüts semblava una possible solució al problema, però el pas del temps va fer palès que no era suficient. Els ossaris on es van traslladar els ossos més antics per augmentar l’espai disponible per a nous difunts tampoc va resultar ser del tot pràctic. Un exemple molt clar, posa Vives, és el Cementiri del Sants Innocents de París; en temps medievals havia estat un dels més importants i acabaria sent clausurat a finals del segle divuit per traslladar els ossos a les actuals Catacumbes de París, com passava amb altres cementiris.
La disposició actual dels nostres cementiris, tancats i en nínxols, corresponen a la preocupació per preservar la salubritat pública del segle XIX, així com la relativa practicitat de la seva disposició, que tendeix a evitar el contacte directe amb la terra i guanya espai en vertical, posant uns nínxols damunts dels altres i oferint, per fi, un enterrament digne. Tant és així, explica Vives, que la cremació i dipòsit de les centres en columbaris torna a ser de nou l’alternativa més econòmica i eficient, sobretot per l’espai que ocupa.
El judaisme
La llei jueva especifica que un difunt jueu només pot ser tocat per persones de la mateixa religió. Normalment, la persona responsable és l’hevrà qaddixà, que s’encarrega de treure al difunt la roba i objectes que porta i el cobreix amb un sudari blanc. Seguidament, si el difunt és un home li posa el tal·lit, un mantell acabat amb uns serrells formats per 613 fils (tants com manaments hi ha a la Torà) i amb una de les vores estripades, que simbolitza que el difunt ja no podrà seguir els manaments.
La majoria de jueus prefereix que el fèretre sigui el màxim senzill possible, preferiblement de fusta i amb l’estrella de David. En la religió jueva, la incineració no està permesa i la inhumació del cos cal fer-lo a terra en una tomba. De la Torre explica que no es dipositen flors sobre la tomba, ja que aquestes s’acaben marcint i no són eternes, però sí que es col·loca alguna petita pedra damunt la llosa. Aquest gest simbòlic té diverses interpretacions, però entre elles, pot simbolitzar que els éssers estimats del difunt el tindran en la seva memòria per perpetuïtat, o bé, mantenir l’ànima del difunt en aquest món.
L’islam
La tradició de l’Islam és ben diferent. Instants posteriors al traspàs de la persona musulmana, es cobreix el seu rostre amb un teixit blanc mentre es recita la sura 2, 156 de l’Alcorà: “És a Déu a qui pertanyem, és a ell a qui retornem”. Posteriorment, i sempre que sigui musulmà, es renta el cos del difunt. Aquest acte l’oficialitza un Iman o una dona que conegui el procediment, acompanyats per familiars, amics o professionals, sempre del mateix sexe que el difunt. En aquest ritual s’utilitza aigua perfumada i sabó.
El fèretre és auster i sense cap mena de símbol religiós. En aquesta religió, la incineració tampoc està permesa i, per tant, el destí final de la persona sempre serà una sepultura a terra orientada cap a la Meca. A més, insisteix De la Torre, l’enterrament ha de dur-se a terme el més aviat possible.
El budisme
Una altra pràctica comuna al territori és la del Budisme. Aquest proclama que la vida és eterna i, per tant, es preparen per la mort amb actitud positiva, calmada i amb felicitat espiritual. Per als budistes tibetans està prohibit realitzar cap acció en el difunt fins passades setanta-dues hores de la mort. Aquest fet es dona perquè, segons les seves creences, la consciència del difunt no abandona el cos en el mateix moment de la mort, sinó que pot estar dins seu fins a tres dies.
En el cas que s’hagi de moure el difunt abans d’aquest termini, es fa sempre seguint els dictats d’un lama. Algunes famílies tenen la costum d’imprimir un manuscrit sobre el difunt narrant històries i poemes sobre la persona, que entreguen també als assistents a la cerimònia. Aquest gest és molt valorat per la religió, explica De la Torre, ja que ajuda a difondre la saviesa i els coneixements del difunt a altres persones. En el Budisme, el més habitual és que el destí final de l’ésser humà sigui la incineració.
El bahisme
El Bahisme també considera que l’ànima de la persona viu eternament. La doctrina baha’í assenyala que cal col·locar un anell especial a la mà dreta de la persona difunta i, seguidament, embolcallar-lo amb un teixit blanc de cotó o seda. No es permet l’embalament ni realitzar en el cos del difunt cap pràctica que comporti conservants artificials. De fet, en el Bahisme es dur a terme un ritual que consisteix en rentar el cos de la persona amb aigua o aigua de roses.
En aquesta religió, el difunt no pot ser traslladat a més d’una hora de distància del lloc on s’ha produït la defunció i, per aquest motiu, les comunitats Baha’ís tenen identificats diferents cementiris amb recintes Baha’ís a Catalunya, amb l’objectiu de complir amb aquesta premissa en el cas que es produeixi una defunció en la seva comunitat. A més, el recinte de Baha’í ha de comptar amb una font d’aigua corrent. En el Bahisme, explica De la Torre, tampoc es permet la incineració, ja que es considera que pot interrompre el procés natural de la integració de la naturalesa.
L’hinduisme
L’Hinduisme, per la seva part, creu en la reencarnació. Les tradicions funeràries hindús serveixen com una commemoració de la vida i un record de la persona que ha mort. Dins la religió hinduista, i sempre que sigui possible, es realitza un ritual de purificació del cos amb aigua del riu Ganges. A més, es dibuixa una línia des del front del difunt fins al punt més alt del cap, amb cúrcuma o pasta de sàndal. Aquest procés, acompanyat de la recitació de mantres i fragments de textos sagrats hinduistes, normalment és dut a terme per persones properes al difunt.
En el cas que la persona traspassada sigui un home, se’l vesteix amb una túnica blanca. Si el difunt és una dona, se la vesteix amb teixits vermells, si el seu marit és viu, i amb teixits blancs, si el seu marit va morir abans que ella. Els assistents al ritual i/o cerimònia han de vestir amb roba blanca, ja que el color negre no està permès.
Normalment, el destí final de les persones hindús és la incineració, tot i que no existeix una norma com a tal que prohibeixi la inhumació. Abans d’iniciar la incineració, els assistents preguen als seus matres.
El sikhisme
En el Sikhisme, la doctrina marca que el cos s’ha de rentar completament amb iogurt, llet o aigua. Els familiars del difunt el vesteixen amb un vestit blanc, anomenat bana, i un turbant, mentre canten fragment del llibre sagrat sikh, Guru Grant Sahib i es recita el Mool mantra.
Segons les tradicions i interpretacions particulars de cada família, en el moment de les oracions amb cants i pregàries, és comú posar mantega animal a la boca del difunt. En aquest sentit, la pràctica funerària més habitual del Sikhisme és la incineració.
La religió popular xinesa
Per la seva banda, en la religió popular xinesa, és habitual que la família transporti ella mateixa el fèretre durant una part del trajecte cap a la tomba. Habitualment, el cadàver s’enterra en tombes assolellades, encarades cap el mar o amb algun tipus de corrent d’aigua proper. Tot i així, existeixen també algunes corrents religioses que contemplen la incineració.
Independentment del destí del difunt, abans de finalitzar el ritual religiós funerari, els familiars i amics, explica De la Torre, cremen paperets i bitllets, que representen els béns materials que tindrà el difunt en la seva pròxima vida.
L’església ortodoxa
La última pràctica funerària més comuna a Catalunya és la que fa referència a l’església Ortodoxa. En aquesta religió, un cop vestit el difunt, és habitual col·locar-li damunt el pit determinats símbols religiosos, com una icona o una creu.
PUBLICITAT
PUBLICITAT