POLÍTICA
10-03-2024 19:55
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
No negaré que, seguint els dictats de la saviesa ancestral, la veterania és un grau i que, per tant, a mesura que passen els anys hom va acumulant coneixements, experiència i altres coses profitoses. Però penso que, tant per dalt com per baix, els límits son cada cop més necessaris. Sobretot quan hi ha una colla d’aprofitats que busquen que aquests límits desapareguin per poder accedir ja sigui al poder, al diner o a la voluntat dels demès. Perquè, per posar un exemple ben actual, semblaria necessari establir alguna mena de limitació a l’ús de les noves tecnologies per part dels més joves de la població. Una limitació que els protegeixi de les seves pròpies debilitats i també de la seva curiositat innata. Perquè si alguna cosa té aquesta curiositat virginal, és la manca de motivació racional. Quan un nen agafa un mòbil i comença a teclejar, el més probable és que busqui allò que ha vist, allò que li han mostrat un moment o allò del que ha sentit a parlar. Difícilment veureu una estudiant de primària buscant espontàniament les seves faltes d’ortografia en comptes de fer que sonin les cançons de la darrera gala d’Eufòria. I és que, per molt que es digui, els que remenen les cireres del món virtual, el que volen son simplement usuaris, no usuaris intel·ligents o preparats.
Però, si anem a l’altre extrem de la cadena vital, generalment oblidat o poc atès (només cal recordar la frase de la presidenta de Madrid Diaz Ayuso sobre els ancians de les residències i la pandèmia), la situació tampoc és per tirar coets. Però aquí en el sentit contrari al que comentava abans. Incitant als veterans i veteranes a gaudir (en el sentit més hedonista del terme) de la vida que els hi quedi. Això sí, deixant els diners en mans dels que fan i desfan per aconseguir quedar-se’ls. Sovint fins i tot de manera obscena i plantejant les solucions en funció del benefici que els representi.
I, curiosament, aquestes dues situacions extremes, quan hi ha un intent de racionalitzar-les, topen amb mentalitats aparentment puristes que invoquen (fins i tot de manera honesta i convençuda) els drets i llibertats dels ciutadans menuts o d’edat avançada per poder seguir exercint la seva dictadura enriquidora. Amb exemples i propostes que ens haurien de fer enrogir de vergonya. Com l’anunciada de posar una mena de bancs mòbils en cotxes perquè la gent dels pobles petits o d’edat avançada, tingui més fàcil la gestió de la seva pensió o el pagament dels seus rebuts. Això sí, un o dos dies a la setmana, que per això la majoria ja tenen la família. I perquè els empleats de banca puguin atendre per telèfon sense alçar el cul de la cadira. O el d’implantar la consulta mèdica telefònica. Com si tothom tingués coneixements suficients per respondre a una enquesta sobre el seu mal d’esquena.
I el més curiós de tot això no deixa de ser que, els que ho proposen, ho defensen o ho posen en marxa, no solen ser joves de pocs anys. Aquests han de suar tinta per poder fer realitat aquelles idees, amb eficàcia i sense massa escrúpols. Son, per regla general, els veterans que, emparats en la seva suposada saviesa, es fan la farina plana entre ells, seguint el vell principi de “avui per mi, demà per tu”.
D’aquí que, si donem un tomb pel planeta, constatem com s’imposa la gerontocràcia. Aquells EEUU que tant ens van emmirallar en el passat, en son un exemple. Amb dos “sèniors” barallant-se per aconseguir el poder. Un Trump de trajectòria bastant fosca i episodis que la justícia (la seva?) malda per amagar i certs diaris (els seus?) malden per justificar, i un Biden de memòria fràgil, caminar vacil·lant i expressió encartonada. Realment el que acabi duent-se el peix al cove, serà qui manarà? O serà un simple putxinel·li en mans d’una junta de geronts que amb prou feines s’aguanten els pets? Com passarà, a poc que badem, a l’altre extrem, on un aplec d’immadurs irreflexius estan ja imposant la seva voluntat en el conjunt. Qui sap, però, si finançats per la mateixa junta de geronts. Que, per cert, en el món de la gerúsia espartana que tallava el bacallà, havien d’haver complert seixanta anys per accedir-hi.
PUBLICITAT
PUBLICITAT