PUBLICITAT
ELS RECORDS D’AQUELLA GUERRA
13-11-2026 17:27
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Els meus avis paterns, Joan (el Ros) i Maria (de Canyelles), vivien a principis del segle passat, al bell mig del carrer principal de Puigmoltó. Com la majoria dels seus veïns, es dedicaven a l’agricultura i altres guanyapans per tal de sobreviure. Tenien 4 fills: el més gran era el meu pare Joan Alsina Escofet, nascut l’any 1918; el Manel, el 1920; la Rosa i l’Isidre, 10 anys més petit que el pare. (1)
Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, al juliol de 1936, l’avi Joan treballava l’hort de la finca de Solers. Coneixia el seu personal de servei i els ‘senyors’ de la finca. Hi havia una amistat. Per això, quan més endavant els comitès revolucionaris van confiscar la hisenda i la van col·lectivitzar, no hi va voler participar. (2)
Al gener de 1938, ja allistats, alguns joves de Puigmoltó i dels masos de Ribes, amics del pare, per tal d’evitar anar al front, es van amagar al Carç. El meu pare va decidir fer el que manava el Govern de la Generalitat, segons les seves paraules. Posteriorment els furtius van desistir de ser considerats pròfugs i es van incorporar a la instrucció que durant unes setmanes van fer a l’Autòdrom de Ribes, prop de Puigmoltó.
El pare, dret, davant de la seva casa a Puigmoltó, segon per l'esquerra amb els seus germans Manel, Rosa i Isidre, i dos veïns. Segurament, ja després del retorn de la Guerra i el Servei Militar
Amb aquest bagatge militar tan paupèrrim, el meu pare, juntament amb en Pep Camps (de Les Casetes) i en Sisco Marcer (de Puigmoltó), van ser enviats finalment a la mateixa Brigada a Valdepeñas, província de Ciudad Real. Van pujar al tren a Sitges. Eren les lleves del 39 i del 40 (nascuts al 1918 i 1919) que havien de substituir les baixes en el front de la guerra, que poc a poc s’anava perdent.
Un cop al front, la seva Brigada es va desplaçar a Almagro i, ràpidament, es van dirigir al front de Terol, a Mora de Rubielos, on els dos bàndols dirimien una acarnissada lluita pel control estratègic de la zona. L’exèrcit franquista, un cop consolidada l’ocupació de Saragossa i Terol, pretenia arribar a la costa de llevant, Castelló i València, per aïllar Catalunya. Aquí, els enfrontaments eren ferotges i les condicions de vida dels soldats molt penoses. S’hi va establir una lluita duríssima. En aquest entorn, el pare va comentar: “Vam coincidir amb les Brigades Internacionals, eren soldats valents, avesats als combats, que portaven una bona intendència i estaven ben alimentats. També he de dir que eren les forces de xoc, les que més s’exposaven”. “Normalment, atacaven de nit cantant la Internacional”. Malgrat que l’Exèrcit Popular va apostar molt en aquest front, aportant les millors brigades de què disposaven, finalment les tropes republicanes van haver de retirar-se en direcció al Mediterrani. Però, arribant al voltant de Morella, “ens vam trobar que l’exèrcit franquista havia ocupat posicions i, per tal d’evitar nous enfrontaments, vam girar enrere cap a Segorbe”. Al llarg de la retirada, foren atacats, patint nombrosos i ferotges bombardeigs. “Vam trobar alguns ribetans. En Pere Jacas, en Joan Rossell i en Pasqualí ‘gran’. Vam passar molta gana, fred i moltíssima por per les bombes que queien sobre les tropes”. D’aquesta retirada, el pare en guarda un bon record: l’encert d’un soldat que, amb la seva metralladora, i des de la cuneta de la carretera de Terol a Sagunt, va fer caure un avió de combat italià.
L’exèrcit franquista va aconseguir, al llarg dels mesos següents, arribar al mar, a Vinaròs, província de Castelló de la Plana, i ràpidament es va estendre fins a Sagunt. D’aquesta manera va aïllar Catalunya i va dividir en dues parts la zona republicana. Franco va establir una posició estratègica important per aconseguir el final de la guerra.
Les tropes republicanes que es trobaven en retirada van quedar aïllades i no van poder retornar a Catalunya. La decisió dels comandaments militars populars va ser no quedar-se a València, que no patia cap setge significatiu, sinó girar al sud-oest cap a l’extrem oriental, vers Extremadura, 500 km més enllà. El cert és que, ja des de la primavera del 1937, l’exèrcit franquista controlava la part occidental d’Espanya, tocant a la frontera amb Portugal, dominant un corredor que anava des de Cadis, Sevilla, Badajoz, Cáceres, Salamanca i la part nord de Madrid. L’objectiu republicà era reforçar aquest flanc per debilitar el setge de Madrid.
Així doncs, al maig de 1938 arriben a Cabeza de Buey i s’incorporen a les brigades que defensaven la zona. Es mouen per aquesta zona controlant Castuera, Civella de Castuera, Pozoblanco, el Viso, Casa de San Juan, Oso Blanco ... i, finalment, Almadén. Aquí, els enfrontaments amb el bàndol contrari no van tenir la virulència que van viure a Terol, malgrat que recorden haver passat molta gana. Només disposaven de blat i ordi, i havien de menjar els insectes o animals del camp que trobaven. De Castuera en recorda una gran solitud. No hi havia res en el territori, només cases mig derruïdes, camps erms i una penosa estació ferroviària, on passava algun tren de tant en tant.
A Castuera, es van trobar amb l’Arturo de Can Jepet de Canyelles. Es va quedar a la mateixa companyia. Era molt fort i decidit: ell portava i disparava el fusell metrallador mentre que el pare, que no destacava en les virtuts militars i bèl·liques, carretejava el ‘peine’, el paquet de bales. Finalment van ferir l’Arturo a la cama. Després de la guerra es va exiliar a França i posteriorment va venir a viure a Ribes. Encara portava metralla a la cama.
Durant aquest període bèl·lic menys virulent per a la seva brigada, en un determinat moment es va presentar al comandament de les tropes el controvertit militar anarco-sindicalista anomenat ‘El Campesino’. Era conegut per organitzar tropes de milícies populars, per les seves dots oratòries i pels seus discursos abrandats i propagandistes. En aquells moments, el Campesino, venia de Catalunya, fugint de la fallida ofensiva de l’Ebre. El pare recorda l’emoció dels soldats quan els adreçava les arengues i discursos, que sovint dirigia a la tropa.
Les situacions més crítiques i perilloses eren quan els avions italians bombardejaven directament damunt dels soldats, sobre les trinxeres. Algunes bombes eren incendiàries. Ell va tenir molta sort, però alguns dels seus companys van morir per la metralla. Recorda especialment un noi de Canyelles, just al seu costat, que la metralla li va rebentar el cap.
Al gener de 1939, els hi arriba la notícia que Catalunya havia caigut i havia estat ocupada per les tropes franquistes. “Què passarà amb les nostres famílies?”, es preguntaven. “I nosaltres? De moment aquí, en terres manxegues. La guerra continua”.
“Ja al mes de març, veiem que el nostre exèrcit estava desorientat, que no teníem provisions ni material militar i que el final de la guerra era a prop. Malgrat l’evidència, mentre estaven emplaçats a Almadén esperant notícies, rebem l’ordre d’atacar a la matinada. Les bales venien des de diverses posicions. Van ferir al meu company Pep Camps, que va haver de ser evacuat en una ambulància. Però, per sort, no hi van haver gaires baixes. En la retirada, l’aviació italiana ens va bombardejar i va ser necessari refugiar-se sota un pont. Arriba la nit, però els bombardeigs es van intensificar. S’aturen a mitja nit, i finalment podem descansar. Ens adormim sota la voltes del pont”.
“L’endemà, al despertar-nos, gran sorpresa. Havien desaparegut els comandaments militars. Què farem? On hem d’anar?. Vestits de soldats republicans comença la retirada, les incerteses”, explica el pare.
“D’Almadén inicien la retirada cap a Ciudad Real. Troben una persona amb una mula, que era evidentment dels nacionals, però no es va aturar. En una masia, mentre alguns soldats demanaven als propietaris si els hi podien donar un xai, d’altres el roben sense cap mirament: no va passar res ni ens van perseguir. En alguna ocasió, trobem ajuda d’alguns ciutadans que ens donen menjar”. Desprès, s’encaminen vers Almagro, però són interceptats per la Guàrdia Civil i queden retinguts uns dies. Finalment, se’ls subministra una documentació per poder anar als seus llocs d’origen, vàlid sempre que vagin en grups de 10 soldats.
Inicien de nou la marxa, sempre a peu. Passen per Manzanares, Alcázar de San Juan, Requena i finalment arriben a València.
Allà van pujar a un tren, però la Guàrdia Civil els va fer baixar per tal que anessin a comandància. No hi van anar. Van tornar a pujar al tren pel darrera. Així va anar fins a Amposta. Van caminar fins a Roquetes perquè un soldat que anava al seu grup hi tenia la família. Els hi donen sopar, una llauna grossa de sardines, pa, estris per afaitar i 5 duros.
L’endemà, passen amb barca a l’altra banda del riu Ebre. Tots els ponts estaven abatuts: paguen 1 ral cadascú. Arriben a Tarragona i dormen a l’estació. Aquí, gran sorpresa: hi troben en Pep Camps que, com hem dit, havia estat ferit i va haver d’anar a un hospital. Agafen el tren de nou i arriben a Vilanova. D’aquí, a peu fins a Puigmoltó.
El pare, amb una moto Guzzi, al carrer del Pi, a Sant Pere de Ribes
“Feia 8 mesos que no tenien notícies meves. Però l’alegria va durar ben poc. Al cap de 4 o 5 dies, les autoritats van decretar que les lleves del 39, 40 i 41 havien d’incorporar-se de nou a l’exèrcit. Com que no em van trobar res (informes inculpatoris), al mateix abril de 1939 em vaig incorporar junt amb en Camps, en Ferret del Carç i 6 ribetans més, a l’exèrcit nacional a Vitòria, on hi havia molts catalans. No podíem parlar en català. Si ens descobrien parlant en català ens remullaven amb aigua freda”.
“Tot i que vaig tenir sort de no passar per cap camp de concentració, les peripècies van continuar. Em nomenen escolta d’un batalló de treballadors. Més endavant, em traslladen a València i, posteriorment, a Hellín (Albacete), on hi havia una mina de sofre. A València vaig coincidir amb en Josep Maria de Can Coll, infermer, que un cop a Ribes va morir al caure en un pou. Aquesta nova etapa d’estada dels soldats republicans en camps de reclutament i casernes es va anar deteriorant. La meva companyia va raure finalment a Villaverde (Madrid), però, en lloc de fer instrucció, es va convertir en una companyia d’estraperlistes, sota el comandament d’un tinent mafiós, que quasi no ens donava menjar, ens feia córrer a “paso ligero”’ sota amenaces, pistola en mà, i ens obligava a fer treballs ‘bruts’ i il·legals de contraban. Finalment, algú va fer arribar una denúncia als caps militars superiors i el van enviar al penal de Cadis.
El pare i la mare, quan es van casar, 1948
“Després de 3 anys, vaig poder tornar a casa”. Els següents anys van ser molt difícils, treballant de pagès i tallant pins al bosc. Al 1947, amb 29 anys va entrar a treballar a la fàbrica Pirelli de Vilanova i 1 any més tard aniria a viure a Can Butí, a Ribes, al casar-se amb la meva mare, Carme Butí Grau.
I desprès silenci, molt de silenci, s’havia de resguardar la família de qualsevol informe acusatiu i ningú volia tornar a reviure situacions com les que havia patit. I a mi, sempre m’hagués agradat saber coses del seu dia a dia al front, però l’hermetisme era una norma severa no escrita. Francament, no entenia com un home tant pacífic, assenyat i bona persona, hagués pogut disparar un sol tir. Encara avui ho penso. I també la immensa sort que va tenir en sobreviure.
(1) L’oncle Manel, que el van allistar amb la Quinta del Biberó, història que explicarem en un altre relat.
(2) Article d’en Josep Lluís Palacios basat en una entrevista feta per ell al pare, en Pep Camps i d’altres.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT