DES DE HANOI
31-03-2005 17:51
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Es diu Daragh J. Halpin i és un irlandès de 42 anys. De lluny estant fa una fila de gentilhome decimonònic o, si reculem una mica més en el temps, de mosqueter parisenc i femeller. Però, en la distància curta, el rictus sorneguer que es dibuixa a lextrem dels seus ulls traeix tota la sang irlandesa de les seves venes. A la targeta de presentació que em lliurà el primer cop que ens vam veure es pot llegir el següent: Daragh J. Halpin.
International Training & Education Advisor. Cosa que vol dir, a grandíssims trets, aixecar ponts dentesa cultural entre la comunitat local i la internacional allà on la inversió de capital estranger té interès darrelar.
Cosa que vol dir, alhora, que la seva feina adquireix una gran vaguetat definitòria, però no per això és menys útil al nou Vietnam que sestà construint.
Ens coneixem de fa poc i duna manera més aviat superficial. Els cops que hem coincidit ha estat sempre al Puku, un bar-restaurant al casc antic de Hanoi i que es va treure de la màniga, ja fa uns quants anys, un neozelandès més aviat passavolant, perquè es veu que el projecte el devia interessar escassament. Al cap de pocs mesos dhaver obert lestabliment, desaparegué per sempre, sense deixar, allò que sen diu vulgarment, ni rastre. El personal vietnamita que hi treballava no shi pensà gaire i decidí tirar pel dret amb el bar. Encara dura, i molt ben durat. Tot i que desvagat, desmenjat, amb uns aires grounge i una música sinuosa i perfecta per als moments inspirats de mandra, presenta un servei impecable. Els expatriats ociosos que de tant en tant volem dinar à loccidentale i a preus reduïts hi fem cap, alguns assíduament. És el cas del Sr. Daragh J. Halpin, autèntic puntal del Puku.
Un matí de principis de gener, el Puku bullia amb una animació inusual, gens característica del seu esperit contemplatiu i cadenciós. Hi havia el Daragh, una mica enfollit, mirant de vendre a tothom que se li acostés samarretes que duia dins dun sac. Què redimonis feia? Què fas?, li vaig etzibar en veurem. Res: que un parell damics i jo hem preparat un sarau per recaptar fons per les víctimes del tsunami. El sarau va resultar ser un afer seriós i molt ben organitzat: el dissabte 29 de gener tingué lloc un concert a lAmerican Club de Hanoi que al cap del dia havia recaptat més de 12.000 dòlars. Jo hi vaig assistir, lluint la samarreta que, inevitablement, li havia comprat al Daragh.
Setmanes més tard ens vam veure de nou, no cal dir que al Puku. El Daragh seia amb una colla damics i, tot i no estar abstret del tot, no participava en la conversa, sinó que callava i escoltava, o feia veure que escoltava. Ens vam saludar de lluny i vaig percebre que alguna lin passava de cap.
Abans de marxar sacostà a la meva taula per acomiadar-se. Noi, va dir-me amb una solemnitat una mica picada pels nervis, aquesta tarda surto cap a Bagdad. La perplexitat em deixà mut, i amb un somriure denze incrèdul clavat als llavis. Hi anava per dues setmanes a impartir un mini-curs dorientació cultural a un grup de joves aspirants a treballar en el sector per construir, per aixecar, per fer hoteler del país en guerra. Hi anava voluntàriament. En acabat passaria una setmana de vacances a Kuala Lumpur.
En fi... Cuidat i bona sort. Envia una postal, si hi penses, vaig dir finalment a tall de comiat, amb una veu petita i respectuosa. Don: de Bagdad o de Malàisia?, preguntà.
La primera reacció que ens encalça davant duna situació com aquesta és la de caure cegament en la celebració del coratge: Sha de tenir valor per fer una cosa així, correm de seguida a dir, ens precipitem de seguida a exclamar. Estic convençut que cal molt més que coratge per alçar-se i dur a terme una acció com la que a hores dara està realitzant el Daragh J. Halpin. És molt més que coratge. A part de ser capaç despolsar-se els nivells de comfort que ens aclaparen, obsessionen i engreixen, els personatges com el Daragh actuen impel·lits per una implicació global en el planeta. Són individus que, ja sia per raons culturals, polítiques, socials, etc, senten una implicació pel temps i el planeta en què els ha tocat viure.
No hi poden fer més: han dacudir a la crida, sigui quan sigui; sigui allà on sigui. La seva voluntat de servei esdevé, per a ells, màxima ètica indefugible i inajornable. Esdevé llei.
Permeteu-me acabar amb aquestes paraules que lautora nordamericana Rachel Naomi Remen llegí en una de les seves conferències tradueixo de loriginal anglès:
El concepte de servei és de difícil definició i, amb tot, trobo que és útil de fer-hi una ullada, de veure què no és per tal dentendre què és. Hi ha moltes coses que sacosten al fet de servir, que tot sovint hi pensem com a sinònimes, però que en realitat són ben diferents. Servir és diferent dajudar. Quan esteu ajudant, feu servir la vostra força per ajudar els que en tenen menys. La meva experiència em diu, si paro atenció a tot allò que passa en el meu interior quan ajudo, que estic ajudant el feble. Sempre que ajudo ajudo algú que no és tan fort com jo i quan estic ajudant sóc ben conscient de la meva força. Però, fixeu-vos-hi: quan servim no usem la nostra força. Servim amb la nostra totalitat. Servim amb les nostres limitacions, servim amb les nostres ferides, fins i tot servim amb la nostra foscor. I no servim mai el feble. La totalitat que hi ha en nosaltres serveix la totalitat que hi ha en els altres i serveix la totalitat que hi ha en la vida. (...) Tothom que serveix, serveix de la mateixa manera.
Tothom que hagi servit mai, al llarg de la història, serveix de la mateixa manera. Som servidors de la totalitat i el misteri de la vida...
PUBLICITAT
PUBLICITAT