POLÍTICA
05-05-2024 11:31
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
No endebades els antropòlegs atribueixen una part del èxit de la nostra espècie a la capacitat dels nostres nadons i infants de generar atracció cap a ells amb la seva gestualitat i comportament, afavorint així la seva supervivència i creixement. D’entrada la dels pares i mares però també la dels individus que conviuen amb ells. Un fet que, segons els científics, aporta sociabilitat i, per tant, permet superar el nivell de les biològiques relacions familiars -altrament dites “de sang”- i establir les relacions socials que estarien en l’origen de les primeres colles, manades, tribus o com vulguem anomenar les unitats mínimes de convivència i benefici comú que, amb l’aparició de la comunicació verbal, es potencien fins arribar als nivells actuals.
Probablement, un dels problemes que té la nostra actual societat, és que les opcions de comunicació hagin augmentat molt amb la incorporació dels desplaçaments, cada cop més freqüents i distants, mentre aquella capacitat de comunicació inicial entre els individus, segueix estant al nivell de la que vàrem començar a establir durant el Paleolític. La immigració i el racisme en son una bona mostra. Mentre a nivell “oficial” es predica la comprensió i el canvi d’actituds respecte d’ells, la societat dels llocs privilegiats -allò que en diem “societat moderna”- segueix mantenint-hi una relació distant i, molt sovint, negativa. Perquè l’instint de supervivència, agradi o no, segueix tenint el seu nivell d’expressió a nivell biològic. Es a dir, a nivell familiar o, si molt m’apureu, convivencial proper.
I per això, fer llàstima entre els teus, segueix essent un dels mecanismes més emprats per aconseguir un objectiu. O no és el que va intentar Pedro Sánchez en el primer moment de tot aquest sainet de la seva dimissió i renuncia a la presidència del govern?
Una estratègia que no sol sovintejar en els cercles més alts del poder. O algú s’imagina Donald Trump o Vladimir Putin fent un al·legat públic i sentimentaloide sobre alguna ofensa patida per la seva muller, mentre defensa els drets de les dones? Allà, el que predomina és la imatge del mascle alfa (en el cas de Putin, sovint amb una arma a la mà) lluint els seus atributs de poder en forma de gorra o similar.
Potser per això, per l’hàbit que tenim en aquesta Espanya taurina que reivindica l’art del toreig, de mostrar el poder més que els punts febles, la maniobra de Pedro Sánchez fou interpretada inicialment com una debilitat que, amb la treva de cinc dies de reflexió, havia de donar pas a la dimissió. Però no. El temps ha demostrat -aparentment- que es tractava d’una estratègia sibil·lina que buscava generar, en primer lloc sorpresa, que buscava atreure l’interès dels ciutadans cap al seu partit, en plena lluita electoral. Però després, volia crear un sentiment de por a quedar-nos sols que, com sembla que les enquestes diuen, ha generat una tendència entre els ciutadans a voler anar a votar i no qualsevol opció, sinó la seva. La de Sánchez que, a més, va aprofitar el seu missatge de resistència i fortalesa, per anunciar noves mesures per les que, amb prudència d’estadista experimentat, reclamava temps d’estudi i reflexió, deixant a la gent pendent de les seves decisions en els mesos vinents. Curiosament, quan estarem en campanya electoral per les europees on tots (el PSOE també) ens hi juguem els propers anys de política del nostre continent envoltat de guerres.
I nosaltres, amb el sentiment, barreja de simpatia cap al que ha renunciat a la seva llibertat personal per seguir servint a la comunitat y crítica cap al que, agradi o no, porta ja alguns anys “marejant la perdiu”, serem els que haurem de decidir el resultat final del que, l’endemà, ens faran responsables. Un exemple perfecte d’allò que en diem “llençar la pedra i amagar la mà”.
PUBLICITAT
PUBLICITAT