DES DE HANOI
09-04-2005 13:23
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Són quarts de dotze dun dels primers matins de la curta primavera hanoiana. Un grup dunes quatre, cinc noies, vint-i-pocs, avancen a peu, ordenadament i en fila índia, entre el trànsit esclarissat del migdia. Fan les compres rutinàries, una mica de verdura, una mica de fruita. Remenen una muntanya de roba o les pàgines duna revista intranscendent. A la cara porten un excés de maquillatge i totes vesteixen el pijama de seda rutilant que tant abunda a Hanoi. Són les prostitutes del carrer de To Ngoc Van, on ja fa més dun any que visc.
Quan torno de la feina, en bicicleta, pels volts de les primeres hores de la tarda, el carrer presenta un estat de somnolència encomanadís. Al Vietnam la migdiada és gairebé de prescripció mèdica i ningú no se la salta. Ara que les temperatures han augmentat definitivament, que els cels shan eixamplat i shan omplert duna llum fulgurant, franca i perdurable, fa de bon estar pel carrer mentre tothom reposa abans de tornar als tràfecs de laltre extrem del dia. Fins i tot els gossos, petaners, picadíssims de polls i amb la metralla al llom de tantes queixalades, jeuen pel terra en una profunda capcinada. És en aquesta hora dolcíssima, de brisa petita i fulles remoroses, quan més agraeixo loportunitat de viure a Hanoi.
Situat en una península que sendinsa en el Ho Tay literalment Llac de lOest, el carrer de To Ngoc Van està pràcticament envoltat tot ell per les aigües del llac. Quinze, vint anys enrere, tota aquesta àrea, que avui forma part íntegra de la resta de la ciutat, no era més que arrossars, horts plantats de flors per als mercats urbans, palmerars i plantacions bananeres. Fins i tot, a les ribes fosques i lliscadisses del llac, hi havia, en alguns punts, vivers curulls de peixos de lluita, com aquí en diuen, una rara espècie de peixos bel·ligerants i saltadors. Alguns hanoians els fan servir per baralles amb aposta, com daltres compatriotes fan servir els tradicionals galls de brega.
El carrer dibuixa un traçat ben peculiar, gens estrany, però, a lurbanística del sud-est asiàtic. Sestén en forma de T, i als dos plans perpendiculars hi conflueixen, al seu torn, tot un seguit dartèries recargolades i estretes. Més dun cop, en les meves passejades laberíntiques pel barri, en voler saber on dimonis em trobo i acostar-me al rètol del carrer, torno a veure amb tota claredat les reiterades lletres de To Ngoc Van, com si hagués entrat en una estranya dimensió i, en voler allunyar-me del meu punt de partença, més a prop mhi trobés.
Al carrer conviu un aiguabarreig heterogeni delement vegetal, animal i humà. Als magnoliers, a les palmeres i tarongers els agres cal afegir els gossos de què abans parlava i un únic gat: no nhi he vist mai daltre, per aquest verals. És un gas obès, un personatge que pertany, inqüestionablement, a la pintura de Botero. El gat se la passa tot el dia lligat a una fina cadena. La manca dexercici ha creat en ell una figura terriblement grotesca i ha desenvolupat una tendència al no-res que, a hores dara, és ja del tot irreversible.
Els vietnamites conviuen amb una petita colònia dexpatriats, entre els quals mhi compto, que decidí abandonar els sorolls eixordadors que el trànsit del centre de la ciutat produeix sense parar. Aquí hi ha lambaixada dEgipte; allà la residència de lambaixador de lArgentina. Una mica més enllà, un restaurant ucraïnès que tot just fa uns mesos obrí les seves portes, amb un encarregat galtaplè i rodó que traspua convexitat i eslavisme pels quatre costats. Quan a mitja tarda arriba lesquadró de venedors ambulants, bicicleta sota les cames, cantant les qualitats dels seus productes amb una salmòdia breu i inimitable, molts daquests estranger no ens podem estar de sortir a veurels passar: la venedora de pa, barretes lanceolades i atapeïdes, reminiscència del pas dels francesos pel país; el fruiter, amb el producte oscil·lant com un pèndol als dos cabassos que li pengen dels extrems duna vara de bambú; el manyà, que arregla panys i copia claus a lacte i in situ; lenllustrador i adobador de sabates... Veurels passar és veure un tast genuí duna època aturada en el temps. Lúltima figura dun gremi semblant que jo recordo pels carrers de la meva ciutat és la de lesmolador amb ocarina.
En caure la nit, la intensitat del ritme frenètic i diürn a poc a poc es va apagant. Els últims escombriaires Hanoi és una ciutat força neta recullen la brossa que la gent, ordenadament, ha amuntegat al peu de les voreres o dels portals de les cases, com encara es feia a la meva infantesa. Les pensions, els karaokes i els prostíbuls han encès uns llums violacis, crepusculars, reclam naïf del vici. Els taxistes tornen cap a casa: prou saben que a partir de les nou no hi ha cap estranger que surti a sopar i que els hagi de menester. Arribarà un moment, doncs, que regnarà la calma, però dalguna manera podrem continuar advertint, en les vibracions somortes de laire, la gran explosió doptimisme que durant el dia ha desplegat el vietnamita. És un optimisme semblant al del pioner, quan tot està per fer i hi ha molt camp per córrer. És un optimisme jove i innocent, amb el punt exacte darrogància que el podria fer invencible.
PUBLICITAT
PUBLICITAT