DES DE HANOI
14-04-2005 19:47
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Els habitants de Hoi An van néixer, com es diu vulgarment, amb una flor al cul. Situat a la franja més estreta del ventre de Vietnam, Hoi An és el destí turístic per excel·lència del país i els seus habitant, òbviament, sen beneficien a cor què vols. Restaurants, hotels, botigues de souvenirs i, sobretot, de roba feta a mida ofereixen els seus serveis als visitants bocabadats per loferta desorbitada, tan poc usual al Vietnam.
La vila, protegida per la UNESCO, és una meravella arquitectònica, un aiguabarreig equilibrat darquitectura japonesa, xinesa, francesa i local. Les façanes de les cases, de dues plantes, tenen una tonalitat ataronjada, color safrà, que, al capaltard, amb la caiguda silenciosa del sol, produeix en els carrers de Hoi An una sensació de melangia satisfeta.
Una de les nits de la nostra estada, la meva dona i jo vam sortir a passejar pel centre històric. En arribar al Pont Japonès, que els japonesos van construir al segle XVI, tot duna es va congriar una tempesta absolutament imprevista i va començar a caure un xàfec intens. Els carrers es van buidar i van quedar pràcticament a les fosques, llevat dun llum de fluorescent que eixia duna casa amb les portes obertes. Hi vam fer cap.
Asseguda en un escambell minúscul, hi havia una vella dona que llegia una revista. Va alçar el cap, ens va veure i, tot seguit, amb un gest de la mà convincent i el rostre tot encès, ens va fer entrar al que semblava ser una botiga de queviures absurds i esparsos. La dona va desaparèixer uns segons i, en tornar, va improvisar un racó amb dos escambells i una tauleta, tot de lalçada dun pam. Duna nevera portàtil que hi havia al terra, en tragué dues llaunes, una de cervesa i una altra de seven up. Vam indicar-li la nostra predicció per la cervesa i ens en plantà damunt la taula una llauna a cadascú. Totes les evolucions daquesta operació shavien produït en silenci.
En silenci també beguérem. La dona no ens treia els ulls de sobre, ens escrutava intensament la cara. Finalment, eixí de la seva boca esdentegada la sonoritat dun mot: "jolie". Perdó? "Jolie, la femme" i assenyalava amb un dit el rostre de la meva dona. Així, doncs, parlava francès, un francès esquemàtic i rudimentari, però prou sòlid perquè les nostres vides entressin en contacte directe. Li vaig demanar si allò era casa seva. Ho era. Sèiem en una mena de rebedor tot farcit dandròmines i baluernes de diverses dimensions. En un extrem, apuntalat contra la paret, salçava un altar il·luminat amb espelmes. Hi havia la figura lànguida i evanescent dun buda en possessió del nirvana; ofrenes en forma de fruita i alcohol; tot un seguit de fotografies amb gent diversa. Nhi destacava una de gran, emmarcada amb un marc de fusta noble. Era la figura a tres quarts dun jove atractiu al bell mig de la seva vintena, embotit en la verdor dun uniforme militar radiant. Li vaig demanar de qui es tractava: "Mon fils. Cest mon fils". El seu orgull va ser pronunciat amb una certa amargor. Mentre observàvem aquell rostre gairebé barbamec, podia percebre el zig-zag cerebral daquella dona maldant per construir una frase en francès.
Finalment sen sortí: el seu fill era mort de set anys en un accident de moto. I com per advertir-me que la vida és construïda per clarors i tenebres, safanyà a mostrar-me una altra foto on apareixia una escena familiar de celebracions i grans àpats. Hi havia la nostra amfitriona ben endiumenjada, envoltada de gent i duna taula bellament parada amb requisits i esperits perfumats. Celebraven el Tet, lany nou xinès, a casa de la filla gran, a Hanoi. A la fotografia, els ulls de la vella dona espurnejaven càlidament i serena. La seva expressió de benaurança semblava indicar al fotògraf que captés la possessió dun somni acomplert.
Un cop deixades les fotografies de banda, es va produir lindispensable qüestionari que engega tot vietnamita en els primers instants duna coneixença: edat, professió, estat civil i quantes criatures acumulades. La conversa va acabar amb la mateixa flor que lhavia iniciada: "jolie", digué de nou la dona, deixant anar un somriure duna bellesa antiga i fatigada.
A fora la nit era ben fosca i plujosa. El ruixat havia estat tan imprevist que havíem sortit de lhotel sense paraigües. Es feia tard i calia marxar. La dona semblà entendre el nostre desconcert i reaccionà portant-nos, de rere unes cortines, dos impermeables de plàstic, nous de trinca. Després de pagar les cerveses, vaig demanar-li pel preu dels impermeables. "Un cadeao", digué. Vaig insistir a pagar i ella tornà a insistir a dir que era un regal.
En travessar el Pont Japonès, vaig mirar un instant enrere. El llum fluorescent continuava encès i resultava ser lúnica font de llum de tot Hoi An. Com un far per al record en la nit de la memòria.
PUBLICITAT
PUBLICITAT