CASTELLS

Els Bordegassos i el pes del quatre de vuit fundacional

---

Jordi Lleó i Amadeu Torné Güell Vilanova i la Geltrú

19-09-2024 Última revisió: 21-09-2024 11:11

Per la colla vilanovina el carro gros és una mena de tap que històricament ha marcat el decurs de la temporada

Bordegassos de Vilanova. Amadeu Torné Güell

Pels Bordegassos de Vilanova el quatre de vuit representa el tap de l’essència. Històricament, l’assoliment d’aquest castell marca el decurs de la temporada. Assolir el quatre de vuit significa elevar la colla a un estat anímic amb què fàcilment poden seguir altres castells de vuit. Però també significa el contrari. No sempre, però molts anys, l’encallada arriba per la Festa Major. És el gran aparador de la colla a la ciutat, de compartir plaça amb colles punteres i d’intentar els millors castells. Però si abans d’aquesta actuació no s’ha consolidat el quatre de vuit, apareixen nervis, temors i inseguretats que tenallen i posen molta pressió col·lectivament. Una colla no deix de ser un organisme que respon com una unitat.

Quan es van fundar els Bordegassos de Vilanova, el 1972, només hi havia vuit colles castelleres a Catalunya. El quatre de vuit era conegut com el carro gros, llavors ben poques colles el podien fer. El que van carregar els Bordegassos, al primer intent, el 28 d'octubre del 1979 va sorprendre el món casteller: per la dificultat i per haver-lo assolit una colla que feia relativament poc que s'havia creat. Però sobretot als cercles castellers més tradicionals va impactar veure que amb segons i terços tan poc pesats es podia assolir un castell de vuit. A més va ser la primera vegada que es va coronar un castell de vuit amb una nena al pom de dalt, l’Eulàlia Carnicer. Fet que després va suposar la integració total de les dones als castells.

Alexandre Ràfols, Kanco, amb una visió històrica de la colla, reconeix que “aquell quatre de vuit es va convertir en una icona. N’érem conscients que va ser una construcció trencadora, per tot això comentat, però a més per la joventut i per l'organització assembleària de l’entitat”. Aquell quatre de vuit va esdevenir una mena arquetip que s’intentava repetir cada temporada, però costava. Per postres, amb un acte també genuïnament vilanoví, va imperar la disputa fins a la separació, primer amb la Colla de Mar i després amb la Colla Jove. Tres colles que en prou feines feien castells de set. Els Bordegassos van patir la primera travessia del desert els anys vuitanta. El quatre de vuit continuava sent un tap.

Van haver de passar quinze anys perquè la plaça de la Vila tornés a veure un quatre de vuit dels Bordegassos. Es podria dir que del 1994 al 2002 va ser l’època d’or dels Bordegassos. Però amb elements nous, poc definitoris de la colla, incorporant la disciplina, la preparació esportiva i la competitivitat. Aquí va seguir un període irregular fins al 2017, mantenint la categoria de vuit. Convé destacar el 2012, quan es va guanyar el Concurs de Tarragona de dissabte, amb el dotzè lloc de la general. Les restriccions per la pandèmia segurament han provocat una altra travessia del desert. El quatre de vuit torna a ser un tap.

A Vilanova i la Geltrú costa molt que un col·lectiu triomfi en un propòsit esportiu o de repte planificat com són els castells. Poden haver-hi moments de rauxa i audàcia, però no hi ha èxits reiterats. “Hi ha molta oscil·lació de gent, hi ha tongades de grups que venen i deixen de venir. Costa mantenir el compromís de venir als assajos”, comenta el Kanco Ràfols. Hi ha molta activitat i teixit social que donen una riquesa enorme i conformen la identitat vilanovina. Molt diferent de Vilafranca del Penedès i de Valls, on hi ha poca cosa més que les entitats castelleres que acaben significant una determinació patriòtica local, sovint xovinista.

A través de quatre històries bordegasses mirem d’explicar que és el fet casteller i perquè una colla de gent actua com una estructura. Comencem pels baixos. Tal vegada és la posició més ingrata del castell. Són els que aguanten el pes, qui més pateix, però no es veuen, passen desapercebuts pel públic de la plaça. Antonio Conejero Cabañes fa tres anys que està als Bordegassos. Abans estava als Castellers de les Roquetes. Sa filla va voler provar a la colla vilanovina. Ella ho va deixar, però pensa a tornar-hi, ell s’ha quedat a la colla fent de baix.

Ni s’imagina que deu ser fer de baix en un castell de deu, “però en un castell de vuit nosaltres sols no aguantaríem el castell. Es nota el pes quan entre els quints, llavors tot es para, però hi ha molta pressió. Depenent de com et posin els peus ho pots passar molt malament. Però hi ha comunicació amb els companys, a part que saps com treballa el que tens a dalt i ja saps com ho has de fer. Cada castell és un món”, explica Antonio Conejero.

Un baix té davant l’agulla que agafa els genolls al segon que està a sobre del baix. Darrere té el contrafort, seguit de les primeres mans darrere. Als costats dels baixos hi ha les crosses, i darrere els laterals. Entre tots ells o elles, hi ha molta comunicació per variar la pressió de la força. Aquest és la funció de la pinya. Tothom té el seu paper, però s’actua com una estructura.

“Jo al principi no tenia interès pels castells. Però quan entres als primers cordons de la pinya, t’enganxa. Veus que hi ha un objectiu, un repte col·lectiu i que tu hi pots contribuir. Saps que passaràs calor i patiràs, però hi tornes perquè acabes tenint una estima per la colla. És l’hàbit que agafes que t’hi fa tornar: tecnificació dimecres, pinya i assaig general els divendres. La meva afició són els castells. Entenc que cansi si no agrada”, comenta el baix.

Pugem fins al pis de quints del quatre de vuit. Txell Cosidor Cañadillas, té 17 anys. Viu al Vendrell, on hi ha una bona colla castellera, que actualment tenen la clàssica de vuit per la mà i es poden plantejar algun castell de nou. Però dos dies a la setmana ve a l’assaig dels Bordegassos. Des de molt petita volia fer castells. A sa mare li feia por. El seu pare va estudiar a Vilanova. Una tarda, ella i uns amics vilanovins van anar al local dels Bordegassos. D’això ja fa 11 anys, quan ja va fer d’acotxadora dels Bordegassos, curiosament en una sortida al Vendrell.

“M’he plantejat anar al Vendrell. Sincerament, pateixo si no els va bé. Però els Bordegassos m’han vist créixer. És la meva colla i l’estimo”, comenta la Txell. Ella mateixa explica quines sensacions es tenen a dalt d’un castell, “quan estàs allà dalt estàs pendent de fer la feina ben feta, de demostrar que has fet l’assaig. Veig l’expressió de la gent, de convicció i esforç. M’agrada formar part d’això. Sents una sacsejada intensament, i jo estic fent que aguanti el castell, et sents molt viva, perquè saps que cada petit moviment que facis pot fer que el castell se’n vaig a terra. La colla té reptes, i tu mateixa també en tens, i cada dia. Si anem picant pedra, es veuen els resultats”.

La Txell va caure a l’assaig d’abans del quatre de vuit de la festa major. No es va fer mal. Sense por. Sabia que era un moment molt important per la colla. “Estem estancats, és tot molt injust, venim de dos anys molt durs després de la pandèmia. Tenim un tronc amb poca experiència. Som poca gent de la meva edat, la majoria hem començat des de petites. Ens falta gent a totes les posicions”, reclama la castellera.

Ara anem a dalt de tot. Janna Solano té 8 anys, va començar fa dos anys. Una companya seva va caure i es va trencar el nas. Va agafar por. Un dia amb els seus pares van anar al Museu Casteller de Catalunya a Valls. Gairebé com un joc es va veure vestida de castellera, sentint les gralles. Mantenia les ganes de fer castells. Amb els seus pares van anar gestionant la por, a saber caure bé i a aixecar-se de les caigudes.

Amb un any de represa dels assajos ara puja al quatre de vuit d’enxaneta, “ho prefereixo perquè d’acotxador t’aixafen. M’agrada pujar a dalt de tot. No noto la responsabilitat, però veig que és un castell important perquè tothom està nerviós”, explica la Janna. Si ella ho veu és que es palma a l’ambient. Les famílies juguen un paper molt important amb la canalla. La seva mare, Mercè Mateo assegura no tenir por. Valora que a l’àmbit casteller hi ha molta cura i respecte per la canalla. A vegades els més petits decideixen tirar avall un castell i ningú els retreu res. Tenen molta responsabilitat.

Els pares de la Janna es dediquen professionalment a treballar la cohesió d’equips, potenciar temes de comunicació interna i treballar les expectatives emocionalment. En una colla cada membre aporta alguna cosa del seu àmbit professional. Aquesta família que s’ha guanyat la camisa vol posar el seu gra de sorra per acompanyar amb la seva expertesa la gestió de l’estrès, també als més petits que no tenen tantes eines.

“La idea és ser més eficients en els assajos, que tothom senti que tingui una funció”, apunta Mercè Mateo. Està d’acord moment que quan es passi la barrera mental del quatre de vuit, la colla anirà amunt, “cal gent que vingui als assajos. Haig de donar un missatge de tranquil·litat a les mares i pares. Em sento molt orgullosa de la meva filla”.

Ara anem de nou a terra, però amb el que mana més. Mario Marco és el cap de colla. Està d’acord que el quatre de vuit sempre s’ha magnificat i suposa un obstacle psicològic. “Teníem el pòster del primer quatre de vuit sobre la porta del lavabo, sempre el vèiem. Va ser trencador, però també ens ha condicionat molt. Sembla que si no fem el quatre primer no podem afrontar el tres de vuit”, exclama el cap de colla.

Per ell el nerviosisme es contagia entre els pisos, però a la vegada també ho pot fer la confiança, que només s’assoleix en les proves. Aquí rau part del problema. A la gent jove li costa tenir regularitat als assajos. Molts tal com entren un any, surten al següent. Amb la canalla han trobat la manera de captar fent parades a les places amb tallers i vídeos a peu de carrer. El 9 de 7 és un castell ideal per promocionar la participació. Cal molta gent que sàpiga pujar, és ideal per fomentar la rotació.

Mario Marco porta als castells a la sang. El seu pare Manel Marco Mir, va ser membre fundador dels Bordegassos. El 1977 va marxar a la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Va pujar al primer 4 de 9 amb folre del s. XX, el 1981. “Jo era poruc, em feien respecte els castells. El 1988 vaig començar a anar als Bordegassos. El 2007 per feina vaig anar a viure a Tarragona i m’anava millor anar a Valls a fer castells”. El 2010 va tornar als Bordegassos, el 2018 va ser cap de colla i ara ho torna a ser amb l’esperit renovat. Demana dos anys de marge per portar als Bordegassos al seu lloc natural, de plena colla de vuit. “Els castells formen part de la meva vida. Aquí hi ha un fort vincle amb la gent, més enllà del fet casteller. Per mi, ser cap de colla és una tasca motivadora”, comenta Mario Marco.

Els Bordegassos de Vilanova porten fets 126 quatre de vuit descarregats, 22 carregats, 19 intents i 84 intents desmuntats. Com valoren Mario Marco i Kanco Ràfols potser s’hauria de trencar l’ordre tradicional i anar pels castells que es tenen millor. Aquesta dèria mental del quatre de vuit igual respon a l’esperit atàvic vilanoví de voler pescar la lluna amb un cove.

Sigui com sigui anar a l’assaig dels Bordegassos és una gran experiència. Sempre et reben amb un somriure. Per poc que hi posis mans i interès, et donen una feina a fer. Amb tan poca cosa ja se sent que formes part d’un col·lectiu, que té reptes. Una pertinença que t’hi fa tornar. A part, sempre hi ha el moment per fer la xerradeta, riure i posar-se al dia del vilanovisme més recalcitrant. No cal aquí elevar els valors dels castells més coneguts de cohesió, tenacitat, i germanor, entre molts d’altres. Però si podem dir que és una de les maneres més boniques de desafiar la gravetat. Va, divendres a assaig.

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

• Amadeu Torné
• Bordegassos de Vilanova
• Castells
• fet casteller
• Històries retratades
• Jordi Lleó
• Vilanova i la Geltrú

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies