HISTÒRIES RETRATADES
03-10-2024 Última revisió: 04-10-2024 22:21
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Segons l’Organització Mundial de la Salut es considera una persona és gran amb més de 60 anys. L’esperança de vida a Catalunya, en néixer, és de 83,58, però en països com el Txad és dels 52,5 anys, i en una desena de països de l’Àfrica negra no se supera els 60. Llavors, des d’aquesta perspectiva en aquests països potser no s’arriba a ser gran, o potser són grans més aviat. També sembla que això de l’esperança de vida va per barris: els veïns de Pedralbes viuen nou anys més que els de Torre Baró, que no superen els 77,2 anys.
Potser no existeix una edat biològica per a la vellesa. També amaguem la qualificació de vell a les persones. En diem sèniors, gent gran o tercera edat. No ens agrada dir vell, perquè significa està espatllat, arrugat o tot un seguit de transformacions i pèrdua de capacitats totalment irreversibles. És dur fer-se gran. En definitiva, cal veure la vellesa com el darrer estadi vital. Es tractaria de saber si aquests darrers anys els vivim bé. Si tenim recursos econòmics, familiars, socials i assistencials per afrontar aquests darrers dies dignament.
Qui no haurà sentit d’alguna persona de més de 80 anys, “jo no vull anar a una residència perquè només hi ha gent gran”. En algun moment la majoria de famílies s’han de plantejar què fer amb alguna persona que ha perdut les facultats per viure sola. El dia 1 d’octubre se celebra el Dia Internacional de Persones d’Edat i des de les Nacions Unides. La jornada s’ha centrat a envellir amb dignitat: reforçar els sistemes d'atenció i assistència a la gent gran arreu del món. Però tot plegat s’afronta una dada prou reveladora; pel 2030 es preveu que el nombre de persones grans superi al de joves de tot el món.
Hi ha milions d’històries, tantes com persones que de mica en mica van perdent pistonada, fins que els cal ajuda. Per això, ens hem acostat a la Plataforma de Serveis Frederica Montseny, aixecada sobre l’antic recinte del teatre i jardins de l’Apol·lo. El propòsit de la Plataforma és facilitar al màxim el manteniment de la persona a la seva llar, i a la vegada proveir-li els recursos que en cada moment necessiti per afrontar la pèrdua progressiva de la seva autonomia personal.
En aquest centre hi ha històries creuades: la dels usuaris i la del personal. Per això hem volgut conèixer de primera mà a usuaris i treballadors d’alguns dels serveis que ofereix la Plataforma, com la residència els Josepets, amb 139 places, 108 de les quals són públiques, el Centre de Dia Masbau, el menjador social i l’ajuda a domicili. “Hi ha una estratègia de desinstitucionalització, coincidint amb la Llei de la Dependència, per aconseguir que les persones puguin romandre el màxim de temps possible al seu domicili. En aquest sentit, cal augmentar la prestació de serveis a casa dels usuaris, des del vessant social i sanitari. Avui dia tenim 600 serveis a domicili. El problema és trobar personal”, afirma Juan Manuel Rivera, gerent de l’Organisme Autònom Municipal d’Assistència Integral Social i Sanitària.
El gerent reconeix que els sous de les treballadores a domicili no s’ajusten al nivell de responsabilitat que tenen, “entren a domicilis particulars, en espais íntims i en alguns casos intervenen en situacions de patiment. Evidentment, la gent s’hi dedica perquè és un tema vocacional”. I per vocació va començar Juan Manuel Rivero, treballador social de formació, “vaig ser voluntari catorze anys en una organització del meu poble. Allà feia xarxa social i ajudava a la gent. Era evident que els meus estudis havien d’anar per aquí. La meva carrera està molt marcada amb persones amb discapacitat i dependència”, explica Rivero.
El dia abans de parlar amb el gerent, el seu avi complia 91 anys, “tant a ell com a la meva àvia els haig de mostrar agraïment, de totes les experiències que m’han aportat, i saber escoltar a la gent. Això es pot fer extensiu a tota la gent que atenem en aquests serveis”. Per Rivero s’està produint un canvi de paradigma de la vida i la mort, “són conceptes que anem construint socialment. Durant molts anys la mort ha sigut un tabú. En altres cultures la mort és una festa, és un homenatge. Apropar aquest tema amb naturalesa aconsegueix trencar aquestes barreres mentals”.
Mònica González, és coordinadora de les 80 Treballadores Familiars, que fan atenció i neteja a domicili. S’atenen a persones que prefereixen estar a casa, tenen autonomia per fer-se la higiene personal i potser tenen la mobilitat reduïda. Se les ajuda a fer les compres, la neteja de la llar i també es fa un acompanyament per millorar la seva qualitat de vida. “Costa atendre els pics de demanda de serveis per la manca de personal format en aquest camp. En canvi, hi ha oferta laboral perquè la demanda a domicili va augmentant”.
Margarita Redondo Franch, té 74 anys, viu sola, és soltera. Tenia una germana que es va morir i no té més família propera. Havia treballat de dependenta en una ortopèdia. Pateix esquizofrènia, però la malaltia no l’afecta, gràcies a la medicació. Compta amb el suport d’una Treballadora Familiar, dos cops a la setmana, tres hores en total. “L’altre dia vaig caure, no m’havia passat mai. Ho vaig resoldre amb la Teleassistència. No m’he plantejat anar a una residència. No em sento sola. Surto cada dia a passejar. Em trobo bé, he deixat de beure, fumar i jugar. Sincerament no penso en la mort. Si, en el patiment, per això tinc fet un testament vital”.
Carmen Expósito, és la treballadora que l’atén. Fa dos mesos que treballa amb el grup de Treballadores Familiars, però té experiència de tres anys en aquest cap en altres empreses. Reconeix que és una feina molt vocacional, “entres en un espai d’intimitat, cadascú té les seves maneres de fer, unes rutines i hàbits molt instal·lats. M’adapto a la gent i al seu pensament que atenc, però crec que tinc l’habilitat per canviar coses subtilment del seu dia a dia, per ajudar i que tot els resulti més fàcil. Hi ha casos de degeneració ràpida de la persona, que poden afectar, però em concentro en ajudar, altrament no faria res”.
Salvador Villa, de 77 anys, és usuari del Centre de Dia Masbau, des d’aquest maig, a través d’una plaça pública. Era lampista, fill d’un murcià que va venir a viure a la Múrcia Xica, com molts d’altres. Era sardanista, i ensenya a ballar als seus companys i companyes, clar que sense fer els passos llargs. “Sincerament, no m’agrada massa estar aquí, hi ha massa gent gran. Així i tot em faig amb tothom, som una família. Potser són massa hores aquí, no puc sortir i m’agrada tombar. Però així la dona, que me l’estimo molt, pot anar a comprar”. El Salvador no li agrada massa anar amb caminador, però va caure i li fan utilitzar per seguretat, “no ho entenc massa, camino bé”, diu això caminant acotat i amb les mans a les butxaques. No pensa en la mort, “ja arribarà”.
Mercè Clavé Sepúlveda, treballa de cuidadora al Centre de Dia Masbau des de fa 17 anys, i 10 més cuidant nens, diu que té un do per ajudar a la gent. “Ara no tornaria enrere. M’agrada treballar amb gent gran, perquè és una gran experiència, t’ensenyen, però també es guarden molt. Adoro el seu temps, les pauses. Intento tractar-los com iguals, amb equilibri i complicitat. Cal motivar-los, perquè tenen molts problemes i tendeixen a abaixar els braços. Ells no parlen de què estan al final de la vida. És sentit quan es mor algú que ve al centre, sempre et quedés amb el millor record”.
Ciscu Fernández Carrión, té 86 anys, és de Sitges, però porta a Vilanova i la Geltrú 20 anys. Havia treballat en un laboratori químic. Fa quatre mesos que va al Centre de Dia Masbau, tres dies a la setmana, als matins. Ara va just de mobilitat, ha d’anar amb un caminador i tenir algú a casa era complicat, “l’hem encertat de venir aquí. A casa estaria massa assegut, aquí em distrec, jugo al dòmino, llegeixo, poc, per la lletra menuda. M’han operat dues vegades dels ulls. També faig tallers diferents. La veritat és que els darrers sis anys he notat molta pèrdua. Així i tot no tinc por de morir, soc conscient que estic al final. Ho hem parlat amb la dona, estem satisfets de la vida i haver-nos esforçat pels fills”.
Josep Guinovart Figuerola, 74 anys, mai s’hauria pogut imaginar que acabaria dinant en un menjador social. Aquest servei s'adreça principalment a persones i famílies amb greus necessitats derivades pels serveis socials bàsics. En el seu cas, quan es va jubilar de la MAHLE, va haver de fer-se càrrec del seu germà, que té molts problemes. Va haver de demanar un crèdit per atendre’l, perquè amb la seva pensió no podia pagar les despeses ni el lloguer de l’habitatge. Ara cada dia va a dinar al menjador de La Plataforma, menys els caps de setmana. “No m’hi trobo malament aquí”, diu amb resignació.
Magda Pastó Royo, de 80 anys. No és un cas comú a la Plataforma. Li diuen la resident VIP. Perquè va ser ella la que va decidir anar a viure a la Residència els Josepets. No té massa dependència, però va patir una depressió molt gran després de cuidar cinc anys al seu marit que va morir d’una malaltia greu. Va perdre 23 quilos. No es trobava bé a casa, ni tan sols amb una assistent. Va demanar entrar a la residència en plaça privada.
El canvi li ha anat molt bé. Segurament el fet de deixar la casa, els records, l’ha fet agafar distància del patiment. Surt sola, quan vol. A vegades dina a la residència, d’altres queda amb gent. “No tornaria a casa. M’he acostumat a estar aquí. Visc en una habitació sola, l’he pogut decorar al meu gust. A casa hauria de fer moltes coses. Només als matins, quan em desperto, sento una mica d’enyorança”, explica Magda Pastó. Assegura no donar importància a la mort.
Manoli Rubio Bosch, porta sis i mig anys treballant a la residència. Abans es dedicava a l’hostaleria, però es va quedar a l’atur va fer una formació d’auxiliar de clínica. “Ara no vull canviar de feina. M’agrada abraçar i aquí es necessita molt”. Com totes les treballadores, quan algú arriba i no s’acaba de trobar bé, fan entendre que a la residència s’està molt acompanyat, ben atès, amb tots els àpats i tractaments controlats. “Segurament la gent pren consciència del que significa fer-se gran quan se li redueix la mobilitat o la ment trontolla”.
Recorda la duresa i la impotència sentida els dies de la pandèmia. Molts residents van morir durant aquells dies. “Arribaves a casa destrossada. L’endemà havies d’estar a punt, amb força i amb una rialla. Va durar molt. Ara, al dia a dia vas veient com els i les residents van perdent. Irremeiablement, els hi agafes afecte i plores quan algú es mor. Però l’endemà vindrà algú que necessitarà la teva ajuda. La pinya del personal ajuda molt”, diu Manoli Rubio.
Maite Morillas, educadora social i coordinadora dels Centres de Dia de la Plataforma, creu que és molt important la dinamització de la gent gran, “hi ha gent que vol fer coses, però d’altres no. En funció de l’estat cognitiu i les capacitats dels residents es podran determinades activitats. Si algú no vol fer res, doncs se li respecta, però no es pot estar tot el dia mirar la tele. Hem d’aconseguir motivar a la gent”. A La Plataforma tots els professionals fan el possible perquè la gent estigui el màxim de bé. Hi ha planters a les terrasses, es fa el projecte de missives intercanviades amb nens de l’Escola Ginesta, les llaçades de les banderes de carnaval, visites i diversos tallers, entre moltes activitats. Mercè Aranda és directora tècnica de la Residència els Josepets, “hem de fer activitats per evitar l’avorriment i les consegüents pèrdues cognitives, però no podem forçar. Hem de fer coses que els agradin, respectant el seu ritme i la seva capacitat.
Com s’ha vist hi ha una resposta comuna sobre la mort. No s’hi pensa, no fa por, ja arribarà. Tot això amb gent que estan al final de les seves vides. “Quan algú es mor, la resta continuen el seu dia a dia, a vegades si veuen que falta algú, ni pregunten. Potser pensen que la mort ha passat de llarg i no els ha tocat a ells”, comenta Maite Morillas. “A mesura que vas envellint agafes consciència que estàs al final dels dies. Segurament ho acabes normalitzant”, apunta Mercè Aranda. I aquesta és segurament la clau per fer-se gran i morir amb dignitat. Assimilar l’envelliment, en funció de les capacitats tenir més o menys assistència i sí és possible a casa. I per descomptat naturalitzar la mort, un moment tan important com néixer, potser més, perquè marxem amb un meravellós regal: la vida, tot.
PUBLICITAT
PUBLICITAT