POLÍTICA
04-11-2024 11:56
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Portem una setmana pendents dels núvols del cel, la pluja que ens envien i els efectes que provoca en els seus desplaçaments per la superfície i acumulacions en espais subterranis que vàrem construir amb altres finalitats. Un bombardeig continu de pors, temors i certeses que ens tenen amb el cor en un puny i emprenyats com a mones gràcies als continus recordatoris i crítiques a la falta de previsió que fan els mitjans de comunicació, sense adonar-se que ells, tan donats al pontificat quan es tracta de criticar l’enemic, solen mirar cap a una altra banda quan allò que clama al cel afecta a un dels seus amics o patrocinadors. Esperant que, com en el cas de la dana, plogui en un lloc però arrasi tot el que trobi uns quilòmetres més avall, com en el cas de les inundacions d’aquesta setmana.
De fet, les tertúlies van plenes de retrets a la manca de capacitat de resposta de les administracions públiques, que a la vegada es passen la pilota sense cap mena de vergonya i buides -amb l’excusa del seu caràcter tècnic- de crítiques per la manca de planificació i rigor que han omplert les lleres dels nostres torrents d’urbanitzacions amb garatges subterranis i colls d’ampolla generats per la proliferació de ponts de carretera amb ulls incapaços d’engolir tota l’aigua que ara hi ha baixat.
Perquè, probablement, tots donàvem per fet que un pou impermeable com el que genera el garatge subterrani d’un bloc de pisos, havia de tenir un sistema de drenatge assistit (extracció d’aigua acumulada) prou potent com per no eternitzar l’operació a base de galledes mentre s’espera l’arribada d’una bomba extractora. O que els ponts que salvaven les grans rases dels torrents i rierols eren prou resistents i estaven prou nets, per evitar que l’embús de l’aigua acabés enviant-los a can Pistracs.
Però aquesta mena de pluja (ara batejades com “dana” sense que ningú expliqui massa que significa i com es genera, més enllà de fer referències més o menys fosques al canvi climàtic) té aquestes propietats. Breu, però intensa i localitzada. Que cau en un lloc però fa mal en un altre situat més avall del seu camí de drenatge, allà on les diferents rieres i torrents conflueixen i l’home hi ha acumulat obstacles indirectes. Un lloc on -oh paradoxa- fins i tot pot no haver plogut.
Però no voldria acabar aquesta reflexió sobre l’actualitat més propera i immediata sense fer referència a aquesta altra dana que anuncia el títol. La de les eleccions presidencials nord-americanes que aquest dimarts també ens posaran el cor en un puny. Perquè segons vagi la pluja de vots a les urnes, ens podem trobar amb un desbocat torrent republicà com el que vàrem tenir, ara fa quatre anys, quan un grapat de seguidors d’un Trump fora de si mateix, va intentar arrasar el congrés dels EEUU per imposar la seva llei, encapçalat per un personatge estrafolari amb unes banyes de búfal per barretina.
I el fotut del cas és que, com en el cas de les nostres inundacions, el que aquell país ha fet durant els darrers quatre anys, no sembla haver reforçat els mecanismes de control i regulació per evitar el descontrol electoral. Perquè el segon en disputa, el bàndol demòcrata, no sembla tenir la suficient trempera per poder imposar totes les novetats de cop. Una presidenta, de color i amb idees feministes i propostes per canviar moltes coses. Massa canvis per un electorat acostumat al discórrer plàcidament per unes aigües aparentment poc tèrboles. I per una situació en la que un oponent no té cap mena de vergonya de concórrer a les eleccions amb un reguitzell de causes judicials pendents que no para de créixer. I que, a més, transmet a base de crits i estirabots, la sensació de capacitat d’imposar la seva voluntat i les seves idees, per estrafolàries que siguin.
Als seus seguidors i, aquí ve el més preocupant, a tothom. A partir del domini econòmic que sembla poder imposar no sols al seu país sinó, de retruc, a tot el món.
I clar, que podem fer nosaltres enfront tot això? El mateix que fem quan ens diuen que estem en alerta més o menys acolorida perquè el pantà de Foix està ple. Sentir-nos amenaçats i començar a criticar als que tenen poder i, pel que sembla, no han actuat com calia
PUBLICITAT
PUBLICITAT